Els misteris de l'Univers

Josep vivia en un món ple de la bellesa que ofereix la natura, i de senzillesa. Però carregat de transcendentals i profundes preguntes de les quals mai semblava trobar respostes definitives, un sentit de pertinença, però també despertava una curiositat insaciable sobre els misteris de la vida, la mort i l'Univers.
Des de jove no només havia heretat la terra i l'ofici dels seus avantpassats, sinó també la seva manera d'observar el món, el cant dels ocells a l'alba i al cel estrellat, senyals d'alguna cosa més gran que ell, una cosa que no podia entendre del tot. Què era aquesta força que movia el cosmos? Era el que anomenem Déu o una misteriosa energia o força oculta? O era simplement la casualitat? Aquestes preguntes l'acompanyaven com una ombra, no pas de tristesa, sinó d'intriga.
Els dies a la granja eren metòdics i físics: cavar, sembrar, recollir. Però les nits eren per pensar-hi. Uns altres, com ell, havien intentat trobar respostes, havia llegit sobre religions, sobre filosofia complexes. Res no li donava la certesa que buscava. Seria aquesta manca de respostes un ret de la condició humana? De vegades pensava que sí.
Alhora, Josep va trobar en aquestes preguntes un estrany consol. Encara que no sabés amb certesa si els seus pares i avis el miraven des d'algun lloc, sentia la seva presència al vent que xiuxiuejava entre els arbres o la pluja que alimentava els seus cultius, encara que no pogués explicar qui havia creat l'alba que tant admirava, sabia que sense això, la seva vida no tindria el mateix sentit.
En la seva soledat, reflexionava també sobre què significava viure. Vivia per treballar la terra? O va treballar per contemplar el misteri de la vida a través d'ella? Potser pensava que les respostes no eren tan importants com les mateixes preguntes.
Al final, les preguntes de Joan no eren càrregues, sinó una manera de dialogar amb l'Univers. I si viure era simplement això, fer les preguntes correctes, contemplar la bellesa i acceptar que algunes coses sempre seran un misteri?