Cercador
El destí d'una finestra
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una casa sense gent que li doni caliu no viu. Una casa tancada i barrada en un carrer estret com una economia amb hipoteca i quatre fills. Una casa adormida amb somnis de teranyines i amb una xemeneia embussada de no fum i amb poc gust embossada com si fos una compra de supermercat. Una casa.
A la casa, de cara al carrer, una finestra. Finestra poc destra ignorant el gaudi del contemplar a través. Ella que podria ser transparent i mirallosa! Finestra oblidada fa anys i panys, bruta a més no poder, de pols i pols que passa a pàtina greixosa i el seu cervell de vidre oblida que havia tingut ulls i la seva ànima, de resultes, s'esmorteeix.
Algun insecte joganer ha marcat la negror de la finestra amb l'empremta i el camí de potetes fines com filferrets. Encara no passa la llum, que fa tant que ha perdut la urgència.
Fins que un bon tempestuós dia de grans pluges vingudes a bots i barrals, de carrers fets rieres i barquetes de paper d'infants amb certes ganes de papiroflèxia però que malaguanyades, la teulada de la casa no pot més. Es forma una gran gotera just al sostre de sobre la finestra i l'aigua cau a cor què vols cor què desitges. Un raig que és una dutxa colossal, una cortina freda i alliberadora que, insistent, aclareix la foscor de la finestra.
La paret s'esberla cada vegada més. La façana fa figa. El carrer s'omple dels seus pedaços. La finestra té sort: es precipita i topa, però es manté intacta, miraculosament sencera.
És transportada per la força de l'element líquid. Travessa més de mig poble i observa embadalida, contemplant el món. Vol guardar en vés a saber quins arxius mentals la visió dels paraigües de colors vius i alegres que semblen faldilles de Meninas. Vol conservar la imatge del cel desfent un estic enfadat i ho estic dissipant per tornar a estar serè i amable. Vol recordar el trajecte: els cotxes mig inundats, una plaça amb criatures esquitxant-se a les basses i més xopes que cigrons en remull, i tot el que l'acompanya surant en aquell fluir imparable: canyes, plàstics, una sabata atrotinada, una pilota, plantes desarrelades,...
La finestra arriba al pont de pedra davant camps de patates i enciams. El pont impedeix que continuï el seu camí.
S'ha fet de nit i una munió d'estrelles pisquen, refrescades i netes, lluentes. Demà farà bo i calor, és gairebé estiu.
Certament. El pobre de sota el pont troba la finestra i se la mira i hi mira. Somriu. La col·locarà, bona idea, en el lloc just on s'hi trobava a faltar i és que té la mida justa.
L'ocupant de sota el pont viu una vida que no és de casa tancada, sinó de casa oberta i per això viu tant. La finestra li procura vistes diferents, passades pel sedàs digues-li poètic digues-li sensible del seu ésser acabat de reviscolar. I el ric de sota el pont, gens sorprès, encara és més ric.
A la casa, de cara al carrer, una finestra. Finestra poc destra ignorant el gaudi del contemplar a través. Ella que podria ser transparent i mirallosa! Finestra oblidada fa anys i panys, bruta a més no poder, de pols i pols que passa a pàtina greixosa i el seu cervell de vidre oblida que havia tingut ulls i la seva ànima, de resultes, s'esmorteeix.
Algun insecte joganer ha marcat la negror de la finestra amb l'empremta i el camí de potetes fines com filferrets. Encara no passa la llum, que fa tant que ha perdut la urgència.
Fins que un bon tempestuós dia de grans pluges vingudes a bots i barrals, de carrers fets rieres i barquetes de paper d'infants amb certes ganes de papiroflèxia però que malaguanyades, la teulada de la casa no pot més. Es forma una gran gotera just al sostre de sobre la finestra i l'aigua cau a cor què vols cor què desitges. Un raig que és una dutxa colossal, una cortina freda i alliberadora que, insistent, aclareix la foscor de la finestra.
La paret s'esberla cada vegada més. La façana fa figa. El carrer s'omple dels seus pedaços. La finestra té sort: es precipita i topa, però es manté intacta, miraculosament sencera.
És transportada per la força de l'element líquid. Travessa més de mig poble i observa embadalida, contemplant el món. Vol guardar en vés a saber quins arxius mentals la visió dels paraigües de colors vius i alegres que semblen faldilles de Meninas. Vol conservar la imatge del cel desfent un estic enfadat i ho estic dissipant per tornar a estar serè i amable. Vol recordar el trajecte: els cotxes mig inundats, una plaça amb criatures esquitxant-se a les basses i més xopes que cigrons en remull, i tot el que l'acompanya surant en aquell fluir imparable: canyes, plàstics, una sabata atrotinada, una pilota, plantes desarrelades,...
La finestra arriba al pont de pedra davant camps de patates i enciams. El pont impedeix que continuï el seu camí.
S'ha fet de nit i una munió d'estrelles pisquen, refrescades i netes, lluentes. Demà farà bo i calor, és gairebé estiu.
Certament. El pobre de sota el pont troba la finestra i se la mira i hi mira. Somriu. La col·locarà, bona idea, en el lloc just on s'hi trobava a faltar i és que té la mida justa.
L'ocupant de sota el pont viu una vida que no és de casa tancada, sinó de casa oberta i per això viu tant. La finestra li procura vistes diferents, passades pel sedàs digues-li poètic digues-li sensible del seu ésser acabat de reviscolar. I el ric de sota el pont, gens sorprès, encara és més ric.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439937 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com