EL DESPERTAR DEL NO-NASCUT

En un món on les obres retrocedeixen i el temps es desenrotlla cap enrere, una criatura grotesca, feta de trossos de vida i de mort, es troba en un estat de quietud eterna. És una existència que no ha estat creada, sinó que està en procés de desfer-se. Els seus ulls, plens de confusió i dolor, miren cap al cel, on les estrelles semblen retrocedir en el temps...

La criatura, que mai va tenir nom, recorda (o pressent) un passat que no ha viscut. Recorda una fuga constant, una persecució per part d’un ésser que li va donar la vida i després la va maleir. Recorda el fred, la fam i la solitud, però també moments de bondat que mai va rebre. Els seus records són com somnis invertits, fragments d’un futur que no arribarà mai...

En aquest món al revés, la criatura retrocedeix cap al seu origen. Passa per boscos que es desfan, muntanyes que s’aplanen i rius que flueixen cap a les seves fonts. Finalment, arriba a un lloc familiar: un castell en ruïnes que es reconstrueix a mesura que s’hi acosta. Dins d’aquest castell, troba el seu creador, un home obsessionat amb la idea de desfer el que ha fet...

El creador, un home pàl·lid i eixut, treballa en un laboratori que sembla més un lloc de desmuntatge que de creació. Les màquines funcionen en sentit contrari, les espurnes retrocedeixen i els instruments es desfan a mesura que els utilitza. L’home que mai va ser anomenat Víctor, està obsessionat amb la idea de desfer la seva obra mestra: la criatura que va crear en un moment de follia i orgull...

La criatura observa el seu creador amb una barreja de ràbia i compassió. S’adona que ell també és víctima d’un procés que no pot controlar. En aquest món invertit, la relació entre creador i criatura es desfà. La criatura no busca venjança, sinó comprendre per què ara ha de desfer-se...

Finalment, en un acte de paradoxal bondat, la criatura ajuda el seu creador a desfer el que va fer. Les peces del seu cos es desmunten, els òrgans es desconnecten i la vida retrocedeix fins a convertir-se en matèria inerta. El creador, exhaust i ple de remordiments, observa com la seva obra desapareix, com si mai hagués existit...

En l’últim instant, abans que tot torni a la foscor, la criatura murmura paraules que mai va aprendre: “Gràcies per desfer-me.” I després, no queda res. Ni criatura, ni creador, ni laboratori. Només el buit, esperant que el temps torni a començar.





2025