El cony d’Helena i la guerra de...

El meu primer combat cos a cos va ser per un cony. Ella es deia Nathalie, una adolescent francesa de la meva edat que cada any venia a estiuejar al poble. No cal dir que la desinhibició i la sensualitat que traspuava tota ella encenia la libido de petits i de grans. En principi i entre nosaltres, qui havia aconseguit ballar amb ella tres peces seguides –ella em va ensenyar l’eròtica del ball– li atorgava un dret de prelació a l’hora de considerar-se el seu preferit.

La part contrària, un tal Lluís-David de Barcelona, un any més gran que nosaltres, havia igualat el meu rècord de cinc balls consecutius. Per tant, la gresca estava assegurada. Quant a l’estat de forces, el fet de ser ell un xicot de ciutat m’adjudicava un plus d’avantatge. Per un brivall com jo, bregat en mil i una batalles i amb l’astúcia adquirida a la vida al carrer, la baralla no havia de representar cap problema.

L’encontre va ser a l’era de mon cosí. Cap al foscant, just després de plegar la gent del batre. La Nathalie es va instal·lar a dalt d’un paller, amb minifaldilla i ensenyant les calces. Ep, la concentració!, vaig cavil·lar.

En un tres i no res, estàvem agarbats. Per cert, jo a sota i el rival assegut damunt meu. Com que espernegar no servia de gaire, el vaig escopinar al rostre. Ell, sobtat i amb cara de fàstic, em va deixar anar, no sense etzibar-me abans un bon cop de puny.
Calia canviar d’estratègia. Així, doncs, el vaig desafiar de lluny obligant-lo a córrer cap a mi. Llavors, llençant-me al terra, li vaig posar la traveta perfecta. El contrincant, inexpert en aquests ardits, va caure bocaterrós tan llarg com era. I es va rendir.

Eufòric per la victòria em vaig plantar davant la Nathalie. Ella, però, va saltar del seu pedestal i es va dirigir sol·lícita cap al vençut.

Bah, dones!, vaig rondinar, més aviat dolgut que resignat, mentre somreia a la Rosa, a la Carme, a la Dolors, a l’Anna Mari...