El compàs de la vida

L'espasa de la mort em fereix, som susceptibles. Jo sóc només un arbre que, en la seva joventut, sap que ha de morir. Som tan simples... és com si tots fóssim en un petit vaixell de joguina, que s'enfonsarà d'un moment a l'altre. Les alegries i les penes són només temporals, ja no crec en la màgia ni en la bruixeria. Els miracles no existeixen, són només el reflex d'un mirall de quan érem adolescents.
Però la contradicció falsa brota en mi i m'intenta enganyar, aquest és el meu malson. Em parla de contes de princeses, de follets divertits,... però jo segueixo endavant i totes aquestes coses imaginàries mai han existit.
Som la mort, i ens perseguim. Som perillosos, i ho notem. Hi ha un precipici, però sense branca on poder agafar-se. Tot i això, no ho esperem, seguim sent màquines en aquest món que construïm però que no ens pertany. Perquè tants somnis? És que no n'hem tingut prou, de mal, que encara ens volem deixar enganyar? Aquí mana el present.