El coll d'Audrey Hepburn

Per llegir aquest article és preferible estar escoltant “Moon River” o recordar, com a mínim, l'escena de “Desdejuni amb diamants” que comença quan Georges Peppard sent cantar Audrey Hepburn, mentre mira de concentrar-se i esbossar inútilment un text en una màquina d'escriure. És un instant gairebé oníric però ja es deia de Hollywood que era una fàbrica de somnis. La descripció és exacta. D'escenes com la insinuada en la primera frase n'hi ha moltes i algunes formen part de la nostra mitologia particular. Ja sé que les persones que hi ha darrere de les veneracions personals o col·lectives poden o podien (la majoria ja són mortes) arribar a ser homes i dones amb tots els defectes del món, però el creient no tem la refutació de la realitat, ni es deixa seduir per les lleis de la lògica si no pel rigorós principi de la fe i el cine és una mena de temple amb un santoral ple de gom a gom.

Si les dones de vàries generacions varen sospirar per Paul Newman i s'abandonaren a la seducció del magnetisme d'uns ulls blaus, molts homes hem crescut amb la imatge del llarg coll d'Audrey Hepburn descobert per un estratègic recolliment de cabells. Ja se sap que l'erotisme és la invitació a través del suggeriment i mai la bellesa d'una dona s'havia concentrat en tan pocs centímetres quadrats de pell. És clar que també hi ha la veu, un xiuxiueig deliciós que ens acarona l'oïda i sobre tot, contemplar la cara de fascinació d'un Georges Peppard incapaç d'articular cap paraula que trenqui l'encís del moment.

Tot això per dir que fa pocs dies es varen commemorar els cinquanta anys de l'estrena de la pel.lícula “Breakfast at Tiffany's” basada en la novel.la homònima del corrossiu Truman Capote. Dirigida per Blake Edwards, amb l'inoblidable tema musical de Henry Mancini, la pel·lícula no va reflectir l'àcida crítica social de l'alta societat novaiorquesa que es desprèn del llibre però en les mans d'un gran director com Edwards va convertir-se en una divertida comèdia romàntica, va suposar la conversió d'Audrey Hepburn en una estrella de la pantalla i amb el pas del temps va entrar per mèrits propis en el reduït Olimp de Hollywood. Cinquanta anys després seguim, com Peppard, muts, transportats per l'encís de la seva veu, amb els ulls clavats en el seu coll, mite entre els mites.