El cementiri de les putes

Un relat de: Josep Clínez

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

Ell era normal. Tenia una treball normal, una dona normal, una filla normal. En la seua vida tot era normal. Potser el fet, ara que ho penso, de que tot en ell fos tan normal l'hagués pogut induïr a fer el que va fer. Potser va madurar massa de pressa i, quan es va adonar de que no havia gaudit prou de l'adolescència, volgué fer alguna cosa per recuperar el temps perdut. Ell pensava que gaudir de l'adolescència era sortir a les nits i tornar ebri a casa. Es pensava que ser adolescent significava ser un rebel sens remei, i ell no ho havia sigut. Havia sigut un alumne exemplar i poques vegades havia sortit de nit i havia tornat a més de les dotze a casa. L'anomenaven La Ventafocs per això. I ara s'arrepentia d'haver sigut així. Volia ser com ells, volia ser com les persones que en el seu moment havia despreciat. Volia refer el seu passat d'una altra manera, no com a alumne exemplar, sino com a alumne rebel, encara que ja tingués trenta anys i una família per alimentar.

Un dia plujós de Gener l'Antoni sortí de les oficines de Telefonica on treballava més enrabiat que mai. Li havien negat un augment de sou i un ascens del que es considerava mereixedor. Arribà tres hores i mitja tard a casa. Ho feia molt a sovint, últimament. Vagarejava pels carrers més marginals de la ciutat i contemplava gent perbocant, o bé fumant, o bé sagnant pel nas. Eixe món el fascinava. Era l'altra cara de la moneda. Era totalment diferent al seu món, un món on tot era creuades de mans entre persones que després tenies que alabar hipòcritament per a que poguessin donar pa als teus fills. Ell destacava entre aquella gent: amb una americana ben neta, una camisa, un pantaló, una corbata i un maletí negre mentre que, ells, amb roba esgarrada que a penes els refugiava quan feia un mínim de vent. Quan acabava de contemplar el seu ideal de món el seu subconscient, el subconscient d'alumne exemplar el posseí durant uns minuts i el féu adonar-se'n d'una cosa: al seu cervell començava a aflorar l'esperit de noi rebel, eixe esperit que havia estat tancat durant el seu temps i que reclamava ara la seua atenció. Durant uns segons intentà defugir la idea, però el fort vent de llevant el deixà com estava.

Arribà a casa suat. La seua muller, la Mariona estava desperta. Mirava la televisió fixament. En veure'l arribar, ni s'immutà. No valia la pena immutar-se. Tornava quan li donava la gana, ho feia tot quan li venia en gana. Doncs ella també. Però es veu que a l'Antoni, no tenir el sopar fet li pegà com un tir. Perquè no tinc ja el sopar fet?, li preguntà amb veu amarga. Suposava que te n'hauries anat de sopar d'empresa, com fas ja vint-i-vuit dies seguits, o això em dius tu, li contestà indiferent la Mariona. Vull sopar, collons!!!, cridà l'Antoni. En la cuina hi ha un pa i un tros de formatge que estan dient <>. Això fou la gota que plenà el vas. L'Antoni l'agafà del braç i l'apretà fortament. Ella soltà un crit i li pegà una bufetada, i tot això va fer despertar la Rosa, la seua única filla, de vuit anys. S'asomà a la saleta d'estar i contemplà com son pare i sa mare sortien al balcó. Ella no sabia que es barallaven, però sentia crits, bufetades, patades, i la mare deixava un rastre gran de sang. Mirà tímida al balcó i veié sa mare perbocant sang per la barana mentre que per darrere el pare li feia alguna cosa. Al final el pare es passà la bragueta, que es veu que tenia despassada, i agafà la mare pels peus i la tirà. La Rosa se n'anà corrents a la seua habitació i plorà sense el més fluixet que podia. Ja havia vist al pare i la mare fer coses així. El pare es ficava al darrere i feia moviments de cintura, com si estigués ballant. I la mare cridava. Però ho feien al llit, no al balcó, i la mare no vomitava sang, ni deixava rastres del mateix, ni acabava caient del balcó.
Mentre la Rosa plorava fluixet al llit, l'Antoni anava al vestidor a canviar-se. Per fi, per fi una vida lliure, sense limitacions, per fi no anar més a treballar, per fi una vida a la medida del seu esperit d'adolescent rebel. Es posà les seues pitjors robes, i sortí al carrer disposat a rovellar la visa de tant gastar-la.
I no precisament per comprar.


Arribà al primer lloc de senyoretes de vida alegre que trobà cap a la una. Era la seua primera destinació, i les dones se'l rifaven, per a que dir que no. Era atractiu, madur, que més es podria desitjar. No donà abast, podríem dir. Però n'hi hagué una, la Mortínia es feia anomenar, que l'atraié més que ningú. Se l'endugué al bosc contra la seua voluntat, i la violà. Es veu que li trobà el gust a fer-ho mentre l'altra plorava, perbocava, cridava, sagnava, i mil coses més. La deixà mig morta en un indret que, si no es busqués a conciència, no es trobaria. Tornà a per una altra, i una altra, i una altra. I així sis. Quan acabà ja eren les set del matí. Encara quedaria alguna after1 obert, pensà, i pegà la volta a la ciutat i només en trobà un. Entrà i es lliurà als plaers de la cocaina i l'haixís per primer cop. Era molt excitant, segons ell. Esnifava i esnifava, més content que res en el món. Mentre que, a l'altra part de la ciutat, ja tenien una ordre de busca i captura sobre ell. No hi havia racó del poble que no s'hagués enterat ja. I la Rosa plorava i plorava.
Pobra Rosa.



1: és una discoteca que obri quan les altres tanquen. After en anglès significa després.
Al dia següent, l'Antoni veié la seua cara en un cartell penjat al tronc d'un arbre i amb el títol ben llegible: <>. I, ves per on, el veure's ahí, a la foto, el féu reflexionar. Era un assassí, un violador. Però ell es pensava que el que feia ell ho feien els seus companys, d'institut, que ho feien tots. Pero ells no sortien en cartells penjats amb una ordre de busca i captura. Ell no era un jove rebel, el seu esperit era d'assassí en sèrie. Pero, un assassí en sèrie es pot arrepentir, fent el que ha fet? Es veu que sí, pero no us sabria contestar. No sabria dir-vos si les llàgrimes que detrramava en el judici eren de veritat o de mentida. No sabria dir-vos si aquell plors desconsolats que escoltava quen pronunciaven eren de veritat o de mentida. Mentre l'Antoni mirava la seua cara, el seu espill al tronc uns policies se li acostaren i li preguntaren ssi el coneixia, ja que havien estat observant que mon pare estava una bona estona mirant. Ell es girà amb els ulls enllagrimats, s'agenollà i digué que era ell. L'arrestaren, però no volgué dir res de les prostitutes, de fet, només se l'acusà per haver violat i matat a ma mare. Demanà pietat més d'una vegada, pero, se li pot concedir pietat a mon pare, després d'haver matat i violat set dones? No ho crec. En canvi, una cadena perpètua es fàcil d'aconseguir després del que va fer. I es el que va tindre. El vaig anar a visitar un dilluns quan ja duia ell vuit anys i jo era per fi major d'edat, només per vore que bé es podria a la presó per haver matat la mare, i el vaig veure amb el cap obert, tot rodejat de sang. És molt dur haver vist morts a ton pare i a ta mare, per molt que no te l'estimis a un. Al seu costat hi havia un paper on deia tot el referent al lloc on amagades estaven les senyores de vida alegre. I em posava una dedicatòria tan asquerosa com hipòcrita. Deia: . Ho vaig llegir i ho vaig deixar damunt el tros de sang, per a que ningú ho llegís. No sé per que ho vaig fer, tal volta és l'amor amagat que sentia encara per ell, perque hauria pogut ensenyar-ho i que la gent sapigués que mon pare també va matar aquelles prostitutes, però, com també deia on estaven, vaig optar per anar-hi, enterrar-les, i posar un cartell on deia: EL CEMENTIRI DE LES PUTES.

Comentaris

  • déu n'hi do![Ofensiu]
    neret | 28-01-2005

    no voldria ser repetitiu però costa imaginar-se que això ho ha escrit un xaval de 13 anys. Enhorabona de debò.

    Et cal això si, pulir-ho més. La veritat és que he fet una ullada en diagonal als altres comentaris i crec que ja t'ho han mencionat ells: algun error de coherència, aquest narrador que apareix al final i no sabem d'on surt, alguns castellanisme ( i en canvi voldria destacar la riquesa del vocabulari) i potser algunes expressions que jo no hauria utilitzat les mateixes, com les senyores de vida alegre, que surt dos cops. el primer potser si, però el segon a mi no m'hi agrada.

    I sobre el teu comentari al fòrum... pren-t'ho amb calma, tens molt de temps per a publicar alguna cosa. Ah, i no es tracta de fer feliç un nen... molts cops fa falta que algú altre valori la nostra feina (això que a l'escola es diuen exàmens) i potser la majoria de vegades no estarem d'acord amb aquesta valoració... però per desgràcia és un fet al que ens hem d'acostumar... i t'ho diu un que també està molt fotut perquè no li han triat cap relat!

    apa, salut i ànims!

  • Caram[Ofensiu]
    Shu Hua | 23-01-2005 | Valoració: 10

    Jo també m'he quedat parada que un noi de 13 anys escrigui coses d'aquesta duresa. I ben escrites. On va a parar. Ja t'ho vaig dir una altra vegada, que de vegades fas oblidar la teva edat. Apa, a seguir escrivint. Per cert, tot el que t'he llegit fins ara és ben trist, xaval. I si probessis a escriure una comedia?
    Un petó
    Glòria

  • un parell de cosetes..[Ofensiu]
    pseudo | 11-01-2005

    Sobre el moderador:

    - No sé si la teva intenció, és jugar una mica amb el lector, i realment no hi ha un canvi de moderador, sinó que hi ha un altre fill, que no s'anomena en la primera part del relat, per algún motiu, i no és fins el final del relat, que decideix mostrar les seves arrels...

    - Si volies fer el canvi de narrador... A mi com a lector, m'agrada que l'autor no em maregi massa... Una mica ja m'agrada... però massa a saber si ho aguanto :P. El que et vull dir, si vols fer un canvi de narrador, aprofita un moment pausat, i marca el canvi, per que el lector sapiga de qui es tracta....

    També.. el narrador en la primera part sembla omniscient... Sap que veia la nena i el que pensava, el que creia el pare... A mi no m'acaba d'agradar aquesta convinació de narradors, prefereixo en tot cas que siguin sempre, testimonis o personatges del relat.

    Desprès hi ha cosetes de poca importància, pel tema de la teva edat... Compares drogues com la cocaina i el haixis, mentre que el poder aquí se l'endu la coca... Molts d'aquests detallets segur que els acabaràs polint a mesura que vagis creixent.

    Compta que encara que facis faltes, castellanismes, repeteixis alguna paraula, per la edat que tens ets un geni de la ploma.

    Simplement segueix així, disfrutant i amb ganes d'apendre, i d'aquí pocs anys ens sorpendràs amb una gran novel·la

  • Diamant en brut[Ofensiu]
    pivotatomic | 11-01-2005

    Aquest és el segon relat que et comentaré dins la teva setmana (hàbilment robada, per cert ;D). Faré igual que al primer, i t'aniré comentant pas a pas, seguint l'ordre de la narració:

    La frase "poques vegades havia sortit de nit i havia tornat a més de les dotze a casa" és extranya. No seria millor "havia tornat més tard de les dotze a casa"??

    Arrepentir no existeix. En català és penedir-se.

    Més que "creuades de mans" crec que seria millor "encaixades de mans"

    La frase "roba esgarrada que a penes els refugiava quan feia un mínim de vent" crec que falla per culpa de la paraula "refugiava". La roba no et refugia, et cobreix, t'abriga, però no et refugia. I si és un recurs estilístic, no el trobo encertat.

    No entenc la frase "En la cuina hi ha un pa i un tros de formatge que estan dient <>". Com deia un profe meu a la facultat, si vols dir una cosa, digues-la fent servir la paraula adient, o no la diguis...

    És correcte "soltar" un crit? No seria millor, senzillament, "va cridar" o "va deixar anar un xiscle"??

    El ver assomar-se existeix en català?? Ai si Pompeu aixequés el cap!

    Entenc el sentit de la frase "i plorà sense el més fluixet que podia", però no hi veig la utilitat del "sense".

    Una vida a la mida i no pas a la "medida"...

    En una narració del tó de la teva, l'eufemisme "lloc de senyoretes de vida alegre" em sembla fora de lloc. Què tal "prostíbul", o, directament, "casa de putes"??

    No cal que expliquis el significat de la paraula "after". El lector ja s'apanyarà a buscar-ho si li interessa. Si decideixes fer-ho, posa-ho al final de tot, no a mig relat.

    Un tema de coherencia. No és creible que un tio vagi a una casa de putes i se n'endugui una al bosc. Una tia que treballa en un prostíbul mai sortirà darrere un client. Crec que això funcionaria més si les putes les trobés al carrer. I una altra cosa és dir que les putes se'l rifaven. El seu ofici és rifar-se'l. Aquesta expressió tindria valor si el tio hagués decidit anar a lligar a una disco o un bar, però en un prostíbul està fora de lloc.

    Només ha passat una nit i ja hi ha els seu cartell amb foto als carrers? Collons, si que penquen les impremptes al teu poble! I una altra cosa... què hi diu al cartell. Jo, com a lector, vull saber-ho!

    Company, una cosa és sortir de marxa i arribar a les tantes i una altra, tirar la teva dona pel balcó i matar unes quantes putes. De veritat hi ha algú que pugui pensar-se que això és normal??

    "Derramava" llàgrimes o les "vessava"??? Massa castellanismes...

    Hi ha una incongruencia en l'edat de la protagonista. 8 i 8 son 16 i la majoria d'edat arriba als 18 (males notícies, companyer, hauràs d'esperar dos anys més...).

    La noia va a la presó i troba mort al seu pare. Però on? Com? Per què? Qui? Massa preguntes importants sense resposta... És una escena que no lliga. I el recurs del paper, tampoc no funciona. Ella mai tindria accés al cos abans que els funcionaris de presons. Les coses, simplement, no funcionen així i l'escena, tota, perd tota la credibilitat.

    Què deia el paper?? No entenc aquest recurs de deixar al lector sense part de la informació? De què serveix?

    Han passat 8 anys i no han trobat uns cossos que no estan ni enterrats del tot? No ho acabo de veure, xaval. I el cartell... "El cementiri de les putes"?? Què significa?? Això és tot el que la noia sent per les víctimes del seu pare? Una informació tan freda i brutal? Com a final no m'acava de convencer...

    Després d'haver llegit dos relats teus, crec que tens unes virtuts molt evidents (bon pols narratiu, un vocabulari més que decent, idees...) i uns defectes fàcilment polibles (castellanismes, precipitació i, sobretot, manca de coherencia a l'hora de fixar els detalls). Penso que has de ser molt més acurat quan escrius, tant a l'hora de buscar les paraules idònees com de construir les situacions. En resum... currar-t'ho molt més. De totes maneres, el teu potencial és enorme. Si fossis un jugador i jo un entrenador, plantaria una tenda de campanya davant casa teua i no pararia fins que fitxessis pel meu equip. Ara, un cop portessis la meva samarreta, sabries el que és entrenar fins caure mort!

  • La setmana de...[Ofensiu]
    Llibre | 11-01-2005

    "El cementiri de les putes" és un relat cru, però la seva veritable cruesa radica en la convicció que té el lector que allò que ha llegit pot esdevenir real. El tema que s'hi tracta és un tema candent en la nostra societat i avui en dia, i en aquesta ocasió està narrat des d'un punt de vista no gaire usual: la nena que veu i pateix l'assassinat de la mare. Per altra banda, aquesta mort no amaga només una crítica contra el que ja s'anomena "violència de gènere", sinó que és la porta per on el personatge protagonista troba la seva essència maligna i inicia un seguit d'assassinats en sèrie. Perquè... l'home que atempta contra la seva parella, no és un assassí en potència per a tota la societat? En aquest sentit, penso que el relat està molt ben trobat i va més enllà de la simple, i alhora necessària, denúncia contra les agressions a les dones.
    Pel que fa a l'estructura, cal assenyalar que es mou dins els cànons del més pur estil clàssic: presentació (que correspondria al primer paràgraf), nus (el segon i tercer, on se'ns explica els motius de l'explosió interior que viu el protagonista i els fets que se'n deriven) i desenllaç (on trobem, com és obvi, el final... un final ja esperat però que és també on descobrim la veu narradora: la nena que a l'inici del conte tenia tot just vuit anys i que ara, segons l'autor, ja és major d'edat).
    I en aquest sentit, tot plegat funciona, però voldria fer unes consideracions.
    El primer paràgraf, que ja he indicat que ens serveix de presentació del protagonista, és breu però efectiu. En poques línies sabem que és un home de trenta anys, amb dona, filla i feina. Que sempre ha sigut estudiós i bon noi, i que potser sent certa recança pel que fa a aquest tema. Ens introdueix ja, doncs, una insatisfacció molt profunda i difícil de percebre des de l'exterior.
    El segon paràgraf, on comencem a veure cert canvi d'actitud arran d'una decepció laboral, ens duu amb elegància cap als fets més crucials del relat. Hem deixat el protagonista en una situació en què "al seu cervell començava a aflorar l'esperit de noi rebel, eixe esperit que havia estat tancat durant el seu temps i que reclamava ara la seua atenció. Durant uns segons intentà defugir la idea, però el fort vent de llevant el deixà com estava". O sigui, que el tenim a punt d'explotar.
    Aquesta explosió tindrà lloc en el tercer paràgraf, on tot s'esdevé a velocitat vertiginosa. Arriba a casa, s'emprenya amb la dona, la viola, la llença pel balcó. A continuació marxa tot cercant més víctimes.
    Aquí m'atreviria a assenyalar un parell o tres de detalls:
    Per una banda, hi ha una frase que pel meu gust trenca el dinamisme de la lectura. Parlo de "I no precisament per comprar". És una informació que el lector no precisa perquè en breu la mateixa lectura li ho farà avinent i perquè de fet, amb el que ja ha passat, ja ho suposo, que l'Antoni no surt de compres.
    En segon lloc es denota certa inseguretat en la narració. D'acord que partim de la base que la veu narrativa correspon a la Rosa, la nena que en el moment dels fets té tot just vuit anys, i que, a més, no és testimoni directe dels fets. Però hi ha expressions com "es veu que li trobà el gust", "i mil coses més", "segons ell", que, al meu entendre, entorpeixen el ritme de la lectura i no ajuden a plasmar les imatges explicades perquè el lector les pugui recrear en la seva ment.
    I com a últim punt, les dues darreres frases d'aquest paràgraf: "I la Rosa plorava i plorava. Pobra Rosa".
    Per què assenyalo aquestes dues frases? Bé: fins que no arribem a l'últim paràgraf no descobrim que és la Rosa qui ens narra la història perquè l'autor, amb molta habilitat, s'ho reserva per al final. Però una cosa és emmascarar la veu de qui parla, i una altra enganyar al lector. La primera és lícita. La segona no.
    I dic això perquè si és la Rosa qui escriu o explica els fets, aquestes darreres frases no sonen gaire convincents. És com si ella mateixa s'elevés com en una levitació per damunt la pròpia persona i ho contemplés amb altres ulls. I penso que no serveix tampoc el recurs de considerar que quan ho explica ho fa des de la distància dels vuit anys transcorreguts. O sigui, que ella en té setze.
    Pel que fa al darrer paràgraf i per tant el final, no sé... trobo que està escrit amb precipitació. Crec que després dels fets (violacions i assassinats), caldria alentir el text i tornar a agafar el tempo. Per exemple: el canvi d'actitud del pare, que passa d'una nit salvatge al penediment, sincer o no, no queda clar. Li manquen explicacions. Un altre exemple: quan la Rosa el va a visitar vuit anys després (per tant ella en té setze -no sabia que la majoria d'edat era als setze!!!--), el troba amb el cap obert i rodejat de sang. Ostres! No sé, però caldria algun tipus d'aclariment: se l'ha carregat algú de la presó?, l'han trobat així els guàrdies?, s'ha suïcidat?... I a més, la nota que hi ha al costat del cadàver... com pot ser que la vegi la Rosa i que cap funcionari l'hagi copsat? No dic que sigui impossible, però crec que cal explicar-ho.
    I ja, el detonant: la Rosa decideix cercar els cadàvers de les prostitutes i enterrar-les al que ella mateixa batejarà com "El cementiri de les putes". Doncs... quin estómac té la Rosa, no? Perquè després de vuit anys, no vull ni pensar com deuen estar, els cossos!
    Tanco ja: és un relat que funciona, però té un final precipitat i amb algunes incongruències (per altra banda esmenables). Però el valor que li trobo, per damunt de la mateixa història (que és bona), és el tema que tracta i la manera com el tracta, furgant més enllà de l'estereotip de la violència de gènere. Però m'aturo aquí perquè d'això ja n'he parlat en el primer paràgraf del meu comentari.

    Salut!

    LLIBRE

  • Genial[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 10-01-2005 | Valoració: 10

    Genial perquè mante'ns la tensió fins al final, i fas anar in crexendo l'ansietat . Escrit amb rigurositat i duresa, amb una crítica social implicita molt contundent. i amb el canvi de posició del narrador que hem sembla excel.lent.

  • eiiiiiii josep!![Ofensiu]
    tramuntana | 28-12-2004 | Valoració: 10

    ostres!!! molt bo!!! molt bo!!! m'encanta. et recomano que et llegeixis el llibre del perfume, es fascinant!!!!

    jo també em faré publicitat. jejejjejej

    podries llegir els poemes...

    - em ve a la ment
    - pèrdua
    - quan et despertis

    gracies!!!
    un petonàs!!

  • Molt bo![Ofensiu]
    Biel Martí | 22-12-2004 | Valoració: 9

    Molt bo! Caram, com m'ha sorprès... En primer lloc m'ha sorprès perquè, sincerament, tenint en compte que a la teva biografia posa que tens 13 anys, no m'esperava ni l'estil ni la duresa del relat. Està escrit amb certa fredor, com qui es mira la història de molts anys ençà. I la manera d'acabar-lo també m'ha agradat. De debò només tens 13 anys? Quina enveja, a mi a aquesta edat em deien que escrivia bé, però em sembla que no tenia el teu nivell. Espero animar-te dient que promets!

    Biel.

  • Sencillament bé i bó.[Ofensiu]
    obiwan | 15-11-2004 | Valoració: 10

    Com algú ha molt ven dit, cal seguir per tal de fer.ne un best-Seller, que pot arribar al cinema en breu, el suspens i l'imaginació que hi poses és quelcom extraordinaria.

    Felicitats

  • Hola Josep![Ofensiu]
    moher | 15-11-2004

    Tal i com em vas demanar, m'he llegit aquest relat...i t'he de dir que trobo increïble que escirguis d'aquesta manera a la teva edat...ho fas molt bé, de debò!
    La primera part del relat és modèlica...les frustracions del protagonista, el brot "adolescent" que li agafa, etc. Però crec que hi ha algun fragment que és una mica confús.
    M'ha agradat molt el teu estil, i el relat en general. Amés, el teu domini del lèxic és molt bo. Estic d'acord amb en Vicenç en dues coses:
    - si tens temps, podries fer-ne una novel·la...
    - el títol és perfecte.

    Apa, una abraçada i felicitats!

    moher

  • M'ha agradat més[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 30-10-2004 | Valoració: 10

    Jo tinc una espècie de fixació pel que fa al gènere policíac. Distingeixo dos tipus de novel·les: la novel·la de suspens (de la qual sóc un gran aficionat) i la novel·la negra (que no crec haver-ne escrit però que m'agrada llegir de tant en tant). Aquesta mininovel·la teva que ara acabo de llegir m'ha semblat més de novel·la negra que no pas de suspens. Seria molt llarg ara que m'explaiés sobre les diferències entre una i altra (les vaig exposar en una carta als lectors que vaig penjar en aquesta web), però aquest teu relat té tots els ingredients propis d'una novel·la negra: prostitutes, barris baixos, nocturnitat, drogues, crítica social...
    Fins i tot et plantejaria una cosa: el relat està molt bé, però... perquè no l'adoptes com a base d'una novel·la novel·la? És a dir, amb temps i calma, converteixes aquest breu escrit en una novel·la de 80, 90, 100 pàgines, per exemple? La història dóna molt joc, és bona, elàstica de tal forma que et permetria donar molt més cos a l'argument, i pel que fa al títol, sincerament, ni el tocaria!
    Admeto que això vol feina, temps i paciència. I també lectura, investigació personal (sobretot pel que fa a l'argot) i, com ja t'he dit, molt de temps. Però la trama és molt bona i jo t'animo si creus que ho pots tirar endavant (que també crec que ho pots fer). ÀNIMS noi i si tens clar que t'agrada escriure, no et rendeixis. Estic segur que si perserveres la teua fama pot arribar, com a mínim, a la veïna de l'àtic... de l'edifici que et proposis.
    Salutacions

    Vicenç

  • Fascinant...[Ofensiu]
    lilium | 25-10-2004 | Valoració: 9

    El teu relat és impressionant sembla que a mesura que el vas llegint estiguis imaginant-ho com si miressis una pel.lícula de misteri. Has tret a la llum en aquest relat: la violació, el maltractament, l'assassinat, la prostitució, la presó, la marg¡nació,... temes complicats i xocants en la societat actual i que a tothom l'angoixa perquè cada vegada hi ha més casos semblants al teu relat i que a la vida real succeeix i la gent intenta esquivar-ho.

    Si pots llegeix el meu poema: "Els maltractaments" perquè m'ha recordat en alguns aspectes al teu relat.

    Enhorabona pels teus relats i segueix escrivint que ho fas molt bé!!

Valoració mitja: 9.71

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: