El bell veler

identificada amb tu, vell veler.
Una deliciosa passejada per tota una vida .
M'ha encantat el teu poema, benvolgut Joan.
Una abraçadota.

Relatada pas a pas seguint la ruta de la mar en un vaixell orgullós, altiu, imponent, capaç de vèncer qualsevol envit, qualsevol atac, qualsevol tempesta fins que, un mal dia tot canvia i es perd l'esperança perquè el vaixell sembla que s'enfonsa irremissiblement.

Conec la sensació de desolació, de tocar fons i no veure la llum de l'horitzó, fins que la família (quina tripulació més meravellosa) et fa surar i tornes a ser tu, a trobar la teva identitat i a tirar endavant amb més il·lusió que mai.

He buscat el teu poema perquè m'he identificat ( salvant les diferències) amb el teu temporal naufragi.
Petons.

Així de bo, el trobe, és impressionant, les teues paraules són molt exactes, molt precises, estupendes, és un poema que anima a llegir-ho i a seguir en aquest món
tan meravellós. Es a dir llegir és molt bonic. Rafael Molero Cruz

Gràcies pel teu comentari, llegint la teva pàgina he anat a petar a aquest poema, que segueix una mica el fil del meu relat. M'ha agradat la importància que té la tripulació i el valor que li dones-
Fins aviat
Joana

Suposo que per alguna cosa personal, jo també he sigut, d'altra manera, encara que sigui, un veler, com tu, i a força d'anys, he arribat a port.
Ja que trobo que és un poema molt personal, tan sols et diré que tampoc és el millor, religions a part o no, pensar que la vida acaba amb el veler ofegat a l'oceà, almenys aquesya és la meva manera de pensar.

Salut i bona companyia!

Ah, si, crec que tu ja ho saps: m'he canviat de Sergi Elias Bandres al pseudònim Xirigau.


Sergi

Que bonic!, pintes amb paraules tota una existència, la mitat, vull dir.
Que el teu viatge arribi molt més enllà de l'horitzó. Que el teu impuls guanyi l'onatge advers i la corrent joiosa de la lluita et meni pels camins misteriosos de l'amor.
Respira fons. Tot et somriu. (Malgrat les llàgrimes)

de navegar. És igual si ets mariner, capità o grumet. No deixis mai el teu bell veler, escrius molt bé. Gaudeix el present...i si hi ha mal moment que se l'emporti el vent.
Una abraçada!!

Un poema molt bell i profun, ens ensenya tot el que tens dintre ,les anades i vingudes dintre la vida, la bellesa, la covardia, la por...
Una vegada més em quedo palplantada davant dels teus poemes, tens molt a dir i la manera com ho fas és fascinant
abraçades

Val, doncs que s'esvaeixi quan toqui, però, mentrestant que disfruti i faci disfrutar . . .

¡salut!

Com crec entendre't company!
no del tot ni molt menys, tan sols, potser...com a mi mateixa!


I el veler, ja menys altiu,
i una mica apedaçat,
ja tornarà a navegar
pels camins de l'oceà
fins que un dia, a posta de sol,
i aquest cop, per sempre més,
s'esvaneixi a l'horitzó.

PO ser els velers han d'inflar les veles als vents! en sortir del port. Però tard o d'hora han d'enfrontar la tempesta....si es que de debó surten a la mar.

Els homes són com tres mariposes
davan una espelma encesa.
La primera va volar vers
la vora de la flama:
-He vist l'amor- digue.
La segona va volar
es va cremar una
pota.
-He sentit la ferida de l'amor-digue-
-La tercera, va anar directa a la flama
i es va consumir.

No més aquesta darrera
sap que és l'amor.

Poema sufí .

Un plaer, Joan. A rellegir!

Hola Joan,
Enn primer lloc gràcies pel teu comentari al meu poema "Entre tu i jo". M'he sentit una mica identificada amb tot el que dius en el teu "Bell Veler", està clar que és la teva biografia...però saps una cosa l'autèntica bellesa està en tot allò que no es veu. Jo també vaig començar a escriure per dos raons, la primera perquè m'agrada i la segona i tant o més important, com a teràpia i realment va molt bé. Accepta les crítiques, però tu segueix plasmant al paper tot allò que tu sents, tot allò que et dicta el cor. Perquè tu quan escrius fas un "buidatge" de tu mateix, de tot allò que t'agrada i de tot allò que t'angoixa, i per a segons qui, no és fàcil d'entendreu.

Segueix escribint i CORATGE!!!

DANA

pel teu comentari que m'ha permès de descobrir-te. M'ha agradat molt aquest retrat simbòlic que fas de tu mateix i m'ha interessat prou per seguir-te llegint. Fins aviat!

No et vaig comentar aquest poema, en el seu moment, perquè em vaig sentir incapaç de poder dir res. Ara sÍ:
F A N T À S T I C!!!!!

No et dic res més perquè ja t'ho han dit els altres relataires; i ho han fet molt bé!

Ara sí que et puntuo, dius que ja et trobes millor.

Una abraçada,

Materile

Bell desenvolupament de la metàfora. No va ser només la tripulació, ben segur, qui va salvar la nau, sinó també el capità, que va poder alçar-se a la fi, per a rependre la navegació, i menys altiu i apedaçat, qui sap si millor navegarà, car després de les caigudes, la saviesa s'aprofundeix. Molta sort.

Tal com la vida mateixa, el teu vaixell va seguint el seu camí, fort i valent tira endavant, superant tots els obstacles, fins que la força de natura el colpeja, com també ens passa a nosaltres i sort del afecte i ajuda de qui ens envolta i estima de veritat, podem superar el perill de ser engolits per la mar brava. Tan sols ens queda refer-nos, arreglar els desperfectes i mancances i una mica més vells, però més savis aconseguin retrobar el nostre camí. Molt ben trobat Joan.

Una abraçada

La teva al·legoria a la vida mitjançant l'imatge del veler és excel·lent. Moltes poesies han fet referencia a les naus contra el mar per donar forma a la lluita dels homes en la vida. La força de la mar contra la voluntat del ser humà de lluitar per aconseguir una fita.

Molt bé Joan. Una abraçada.