Eivissa

Evissa. La més gran de les Pitiüses. Tot i així les distàncies són ridícules, els pobles, minúsculs. Hi ha dues Eivisses clarament diferenciades: La de la costa i la de l'interior, una illa fascinant que darrere la façana glamourosa de les megadiscoteques amaga un rerepaís de terres rogenques, de vinyars i olivars, de cases d'un blanc nuclear, de camps àrids i gasius, de vegetació baixa i temorenca. Només una proliferació, per a mi exagerada, de pins no mediterranis trenquen la sobrietat general del paisatge.

Eivissa: Una costa torturada, esmicolada, esquitxada per centenars d'illots. Cales de pescadors, platges inacabables. I la llum, la llum feridora que et fa aclucar els ulls. Tardes de becaines, de dolça indolència. Eivissa turística. Nits de pura exhibició. Torsos masculins embotits en samarretes a punt de rebentar llueixen les suors i els esforços de tot un hivern de gimnàs. Deesses materialitzades en una realitat palpable només per a alguns afortunats. Somnis eròtics que es dibuixen, prenen forma i s'encarnen en remenades de malucs, en natges de solidesa arquitectònica, en pits de consistència ferrenya. Valquíries de cabells rossos i ulls clars, de profunditats inabastables. Eben insinuant i misteriós. Belleses impossibles sobre talons vertiginosos.

Blanc, blanc mediterrani. Cases senzilles d'arestes rodones i xemeneies triangulars. Parets albines que reflecteixen impietosament la llum forta, lacerant, de la canícula. Patis assolellats protegits de la inclemència de l'astre per parres que puntegen el terra de taques ombrívoles. Cadires de vímet, invitació permanent al descans, a la badoqueria, a la pura contemplació. Vent, oreig suau però decidit que voleia els cactus cansats, les palmes inclinades. Zèfir insistent que remoreja trobades fortuïtes i efímeres, que porta olor de mar, que fueteja les veles mal encarades, que emplena tot el drap i provoca el solc ràpid dels velers ben governats.. No fa un sol impietós a Eivissa, però els núvols, flonjos, grisos, d'escassa entitat, passen ràpids sota el cel difuminat de l'illa. No, la calor no estavella les pedres però cada clariana et recorda la intensitat de l'astre, t'adverteix que l'estiu no passa tan ràpid cap al sud i et deixa el seu solc marcat, gravat en bronze a la pell colrada.