EFLUVIS DE L'ESPERIT NADALENC

Potser no era un miracle, ni tan sols un fet extraordinari, però... Em van explicar la història d’un home a qui la fortuna havia tractat amb molta generositat. Tenia tot el que hom podia desitjar però ell ho va malbaratar tot. La fortuna és voluble i es torna venjativa amb qui no se la mereix. Aquest era el seu cas. La fortuna li retirà tot allò que li havia atorgat i el va deixar sense res. De cop i volta va trobar-se en la més absoluta misèria. Abandonat per tothom, sense diners, sense treball i sense casa, malvivia com podia, menjava el que la bona gent li donava i dormia en qualsevol lloc arrecerat, només abrigat amb un esgavellat anorac i tapat amb una esparracada manta i uns cartrons protectors del vent i del fred.

Era una vigília de Nadal, amb una boira humida i freda. Cercava un lloc a cobert on passar aquesta nit, plena de bons records de quan era un home afortunat. Però només eren records i aquests no abriguen del fred ni omplen l’estómac. Després de vagar una estona va trobar un lloc adient on refugiar-se. Era un portal d’una casa que s’estava rehabilitant.

Davant mateix, l’Ajuntament havia instal•lat un gran pessebre amb figures de mida real, ben il•il·luminades. Les famílies s’hi aturaven a contemplar-lo abans d’anar-se’n cap a casa on la canalla cantarien les típiques nadales davant del pessebre, farien cagar el tió i obririen il•il·lusionats els regals que aquest els hauria deixat. Els carrers s’anaven buidant de gent. Les botigues anaven tancant les portes i s’apagaven els llums dels aparadors. Només quedaven encesos els quatre fanals raconers, les lluminàries nadalenques i les figures del pessebre.

I ell allà, sol, afamat, trist i enyorat pensant en la miserable existència que l’havia portat fins aquí. Contemplava embadalit el pessebre reflexionant sobre el Nadal que aquelles figures representaven, feia un repàs de la seva vida i alhora que se’n penedia sincerament, va fer un ferm propòsit de canvi. Arraulit en el seu provisional i miserable jaç intentava infructuosament agafar el son. Malgrat que el seu cervell era un garbuix de pensaments i de records que el mantenien desvetllat, al cap d’una bona estona mirant el pessebre i captivat per aquelles figures es va adormir plàcidament.

A l’endemà, era un home nou. Feia bona cara, amb ganes de viure, content i, fins i tot, era feliç. Què havia passat? Potser no era un miracle, ni tan sols un fet extraordinari, però de ben segur que els efluvis de l’esperit nadalenc que emanaven d’aquelles figures del pessebre van influir en aquesta transformació vital. Diuen que la fortuna l’acollí de nou, donant-li una segona oportunitat que ell, ara sí, va aprofitar. Des d’aleshores, l’home ha refet la seva vida amb la dignitat pròpia d’un ésser humà bo, humil, generós i solidari. Com cal.