MEDALLES

És l’hora d’anar a fer el cafè matinal en plena jornada laboral. Ja sé que això del cafè és el pretext que s’utilitza per no dir: surto un moment a esmorzar i a fer petar la xerrada amb els companys de feina. Però vaja, a banda de la relativitat del concepte “moment”, aquest és un hàbit conegut i implícitament tolerat.

La conversa que he sentit avui, tot prenent el meu cafè, tractava d’una qüestió molt freqüent al si de les empreses, que és la següent: un o una té una bona idea, apunta una iniciativa vàlida, desenvolupa un projecte, aporta una bona solució o resolt satisfactòriament una situació força difícil i complexa i un altre, generalment un superior jeràrquic, se n’apropia descaradament en detriment de qui realment n’hauria de tenir tot el mèrit i el reconeixement. D’això se’n diu penjar-se la medalla.

I parlant de medalles, no me n’he pogut estar de pensar en determinats estaments específics de la nostra societat, que tots tenim presents, els elements dels quals sembla que estan posseïts d’una desmesurada afecció a l’acaparament de medalles i a fer-ne ostentació sempre que en tenen l’oportunitat de lluir-les penjades en els seus uniformes de gala en actes oficials. Qui diu medalles també diu condecoracions, toisons, creus, distintius, bandes, insígnies, faixes, ordes, o els grans collars que alguns llueixen en actes solemnes, amb ostentació no dissimulada, sobre les seves immaculades togues negres. Són estaments molt diferents, és clar, però tots ells estan units i formen part integrant d’una elit, d’un món exclusiu, del seu propi món dominant. I em pregunto, amb tota la innocència... Quin sentit té avui en dia tot plegat?

L’exhibició de tot aquest mostrari a mi no em diu absolutament res en sentit positiu, més aviat al contrari. No m’interessen gens els actes en que s’hi apleguen molts uniformes, siguin del color que siguin, moltes togues negres o fins i tot les virolades vestimentes de la cúpula eclesial. Em trasllada a l’antigor. Potser caldria que s’anés deixant de banda tota aquesta demostració arcaica pròpia d’altres temps que ja haurien d’haver-se superat. M’imagino que per a ells, els que se les pengen, això te molta rellevància. Més medalles o més condecoracions demostra que qui les porta ha fet prou mèrits (mèrits?, favors?, recompenses?) per que les hi hagin concedit i així poder-les exhibir davant tothom.

I, penso... Tants mèrits hi ha per a tanta medalla?