UNA NIT DESASSOSSEGADA

M’ha sobtat trobar-me’l allà a aquella hora. De fet ja eren les nou, però per a un jubilat dormilega com ell, voltar pel carrer tan d’hora és matinar molt.—Què hi fots per aquí tan aviat? He preguntat. —Ves, que acabo de sortir de l’hospital on he fet nit.— M’ha dit. —I, doncs, què t’ha passat?— M’ho ha comentat breument, perquè el que realment volia explicar-me era l’incident viscut aquesta passada matinada.

Resulta que li van assignar una habitació amb dos llits. El seu era el més proper a la porta. L’altre, a tocar de la finestra, restava lliure. Va pensar que seria una nit assossegada però tot va canviar quan, a mitja tarda, ingressen un pacient que ocupa l’altre llit. És un home ja gran que va sondat i entubat per tot arreu i que clama contra metges i infermeres les quals, amb infinita paciència, li diuen que no s’ha de moure gens i que si li cal alguna cosa premi el timbre.

Continua explicant-me més coses d’aquell home, d’on era, que vivia sol des de va quedar vidu, que tenia un fill amb qui no es parla de fa anys perquè li va buidar la llibreta d’estalvis. No l’ha acompanyat ningú i no espera que ningú vingui a visitar-lo. Estarà sol, tal com viu. La narració del meu amic m’avorreix força i així li ho faig saber. Em diu... —Espera’t, que ve el més interessant.—

—Durant bona part de la nit l’home ha estat cridant en veu alta: Mateu-me, ja! Això no ho puc suportar! Em voleu matar, doncs feu-ho! i altres frases de contingut similar així com renecs a dojo. Penso que ha anomenat tota la cort celestial sense deixar-se’n cap ni un. Tot i que m’ha costat conciliar el son ha arribat un moment que m’he adormit.

De sobte, el cruixir metàl·lic del llit del costat, uns sorolls indefinibles acompanyats de les imprecacions d’aquell home, m’han despertat. No sé que passa perquè la cortina de separació em priva de veure-ho. He mirat l’hora, eren dos quarts de sis. Espero que s’apaivaguin. Però no és així, tot el contrari.

Sento la fresa d’uns passos arrossegant-se lentament, enmig de gemecs i malediccions. Llavors l’he vist passar per davant del meu llit camí de la porta entreoberta. La llum del passadís que entra a l’habitació il·lumina la seva pàl·lida figura, molt prima, gairebé esquelètica, el cos mig embolcallat amb el llençol blanc que no cobreix la seva nuesa.

Un visió fantasmagòrica i tètrica. M’adono que no porta ni la sonda, ni la guia ni cap dels tubs als que estava unit. S’ho ha desconnectat tot, absolutament tot.

Superat l’ensurt inicial, he tocat el timbre d’avís, m’he posat la bata i he sortit al corredor. Un sanitari ja estava amb ell i amb delicada fermesa l’empenyia cap al seu llit. Infermeres i metges amb tota mena d’aparells han ocupat l’habitació per posar en ordre el cos d’aquell home. Jo no he tornat a entrar perquè, a més de fer nosa, amb aquell enrenou tampoc hauria dormit, així que m’he quedat al passadís donant voltes amunt i avall mentre tot aquell personal feia la seva feina. Al cop d’una bona estona l’home s’ha calmat, el personal ha marxat i la situació ha recobrat una aparent normalitat i jo he retornat al llit.

No ha passat gaire temps que he tornat a sentir sorolls similars als d’abans. M’he alçat i aquest cop he mirat. L’home intenta baixar, gemegant i renegant i les cames ja li pengen del llit. Encara va connectat. He anat al mostrador per avisar que l’home ho tornava a intentar.

Han vingut de seguida i han resolt la situació. Naturalment no sé que li han fet, però aquesta vegada l’home s’ha calmat del tot. A les vuit m’han donat l’alta. M’he vestit i, ja ho veus, aquí em tens, cap a casa.—

—Déu n’hi do la nit tan desassossegada que has passat. Ara toca descansar una mica. Ens hem acomiadat desitjant-nos un bon dia.— Mentre reprenia el meu camí he pensat en la solitud d’aquell home. Ningú fent-li companyia, cap familiar, cap visita per reconfortar-lo, cap amic que s’interessi pel seu estat. I quan surti de l’hospital, si és que en surt... Llavors què?

Si aquest fos l’únic cas, només seria una trista anècdota, però no és així. De situacions com la d’ell, de persones grans, vivint en solitud no desitjada, salut fràgil i vulnerables, n’hi ha moltes. Llavors és un problema de deshumanització de la nostra societat. Pensar en això, m’ha sacsejat la consciència.