LA BOLA DE VIDRE

Un relat de: Sebastià Climent

En aquell indret el bosc s’espessia i estava atapeït d’esbarzers, argelagues, aranyoners, arbusts espinosos i tota mena de plantes arbustives que el feien gairebé infranquejable. Veient el panorama tant poc engrescador que tenia pel davant, vaig pensar que el més sensat seria emprendre el retorn, abans que no es fes fosc. No és pas que estigués molt lluny de casa, però el camí que m’havia portat fins aquí no m’era conegut i preferia fer la tornada amb claror de dia. Encara tenia temps així que vaig decidir descansar una estona, beure un trago d’aigua per a desassedegar-me i gaudir de la natura que m’envoltava.

De sobte, un brillant reflex en va enlluernar talment com si algú em fes la rateta amb un mirall. La curiositat va trencar la meva absorta contemplació de l’entorn i vaig apropar-me al lloc d’on em semblava haver sortit aquella mena de flash. Hi havia, a tocar d’una gran roca i enmig d’un herbassar, una bola de vidre d’uns vint centímetres de diàmetre. En aquell instant un raig de sol incidia sobre l’esfera vítria reflectint intensos centelleigs. Va ser una visió màgica de curta durada. Després, al no tocar el sol, tot tornà a la normalitat.

Vaig començar a fer-me preguntes sobre aquell bola de vidre... Què hi feia allà? Qui i per què la hi va deixar? Feia temps que hi era? Algú l’havia vist abans i no n’havia dit res? I moltes altres, tant sobre les circumstàncies de la seva existència com de la seva estranya presència en aquest lloc. En un rampell vaig decidir endur-me-la cap a casa. Pesava molt més que no pensava, donades les seves dimensions.

El sol s’apressava cap el seu ocàs i jo havia d’anar-me’n abans no es fes fosc i hagués de caminar desorientat per aquell corriol desconegut que m’havia portat fins aquí. Vaig arribar quan el crepuscle donava pas a la nit.

Ningú no em va veure durant el camí ni quan vaig entrar a casa i, per tant, no em calgué donar cap mena d’explicació sobre la bola de vidre que portava a les mans. No sabia on deixar-la perquè no redolés, així que la vaig posar sobre una mena de safata que tenia sobre la tauleta de nit i allà es va quedar.

Desprès d’un frugal sopar, vaig escarxofar-me al sofà per veure una pel•lícula policíaca d’una sèrie americana. Al cap de poc ja pesava figues. Un soroll de sirenes que sortia del televisor em va desvetllar. Vaig tancar la tele i cap el llit a dormir. Abans d’apagar el llum de la tauleta de nit, vaig fer una darrera ullada a la bola de vidre. La son s’apoderà de mi a l’instant.

Vaig tenir un somni. La bola de vidre estava suspesa a l’aire, davant meu, envoltada d’una boirina com una fina capa de cotó fluix. De la bola sorgia una veu greu i amable que m’interpel•lava... —Tinc el poder de mostrar-te el futur de tot, de tothom i d’arreu del món, sempre que m’ho demanis... El vols veure? Què vols veure? En principi en va fer gràcia i em va semblar que podia ser força interessant. La veritat és que tenia curiositat. Estava a punt de respondre afirmativament, quan la veu va advertir-me.. —Però no podràs dir res del que vegis, a ningú, ni fer absolutament res per canviar-ho o intervenir-hi de cap manera. Si ho intentes, seràs maleit per sempre.— Òndia! Això ho canvia tot. De sobte em vaig imaginar que veia el meu propi futur i veia coses que passaven al meu voltant, a la família, als amics i jo no podia dir ni fer res per evitar-ho. Ni un simple advertiment. I així tota la vida, mentre tingués la bola de vidre. Quina angunia! Quina responsabilitat! Naturalment vaig rebutjà l’oferta. La bola de vidre s’esvaí. Em vaig despertar recordant perfectament el somni que havia tingut. La bola de vidre seguia sobre la tauleta de nit.

Tot el dia que hi vaig estar pensant i com més hi pensava més neguitós em posava. Vaig prendre una decisió. A la tarda la vaig agafar, amb un cert temor i respecte, i la vaig portar fins el lloc on l’havia trobat. Dubtava entre deixar-la a la vista, destruir-la o soterrar-la. No sé perquè però no vaig gosar trencar-la ni amagar-la. Així que la vaig deixar tal i com me la vaig trobar. Un raig de sol filtrat entre el fullam va incidir al bell mig de la bola de vidre, reflectint-lo a la meva cara. Com si m’agraís que no la sepultés.

Me’n vaig anar amb la intenció de no pensar més ni amb la bola de vidre ni amb el somni. Però ha passat el temps i la veritat és que hi penso més sovint que no voldria. Què se n’haurà fet de la bola de vidre? Encara serà allà? L’haurà trobat algú? La misteriosa bola de vidre te realment el poder de mostrar el futur com em va manifestar en el somni? O només va ser un malson? Em quedaré amb el dubte, però prefereixo no saber-ho. No fos cas que...

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: