O BLANC O NEGRE, NO GRIS

Un relat de: Sebastià Climent


Com que el meu amic era una persona intel·ligent va adonar-se, des de molt jove, que amb el temperament tan esquerp i agressiu que tenia no podia anar pel món sense causar problemes a tothom que se li poses pel davant. Ho va veure clar de seguida i per això va plantejar-se, seriosament, que havia d’escollir entre viure d’acord amb el seu negre i embrutit temperament o fer-ho dominant-lo i convertir-lo en un caràcter blanc, més net i amable. Va optar pel blanc, malgrat les dificultats que preveia que hauria de superar. I així va viure, sense mitges tintes, sense l’ambigüitat del gris. Ningú més que jo va saber mai de l’esforç que li suposà mantenir la seva decisió. Avui l’hem enterrat.

Em desagrada profundament haver d’assistir a funerals, vetlles i qualsevol acte de caire luctuós. Però que no m’agradi no vol dir que no hi vagi. Depèn de qui sigui el difunt per qui es fa la cerimònia i el nivell de relació que hàgim tingut en vida. Avui mateix, per exemple, he sentit la necessitat imperiosa d’anar a les exèquies que s’han fet per aquell bon i estimat amic que ens acaba de deixar. Conec i aprecio molt la seva família i se el que ha patit en silenci tota la vida, donant suport a l’espòs i pare en la seva decisió de transformar-se en un home bo. Es per això que l’expressió del meu condol ha estat sincera i no pas la simple i hipòcrita formalitat habitual.

En aquestes cerimònies s’acostuma a dir unes paraules sobre les virtuts que revestia el difunt. Tot són elogis, naturalment. Ningú gosa fer referència a cap defecte o cap actitud negativa d’aquella persona. I és lògic que així sigui en aquests moments de recordança i comiat davant de la separació definitiva.

Avui no ha estat una excepció. Hom ha fet esment del seu bon caràcter, amable i cordial, la seva actitud de servei a la comunitat, el seu esperit de col·laboració, el seu activisme intens i pacífic en l’àmbit social, la confiança que generava en les persones, el respecte i la tolerància i així tants altres aspectes de la seva bonhomia. Tot el que s’ha dit és ben cert i encara se’n podrien afegir més. Però tothom que parlava s’estava referint al seu caràcter, no pas al seu temperament que, desconegut per tothom, tendia a ser l’extrem contrari: agressiu, impetuós, violent, irascible, irritable, venjatiu, polèmic, de reaccions primàries i així en podria assenyalar molt altres aspectes, tots ells negatius. D’haver-se comportat segons el seu temperament hagués estat una persona odiada per tots. Però ell feia molts anys que havia decidit controlar i educar el seu temperament per tal de formar el bon caràcter que tothom apreciava.

Algunes vegades, en que ell devia trobar-se en hores baixes, havia fet referència al cansament íntim que li comportava controlar permanentment el seu temperament, però sense aprofundir en la qüestió. Un dia, poc abans de traspassar, va esplaiar-se i sense embuts em va confessar que estava cansat de tanta lluita interna a causa de la seva decisió de que el seu caràcter predominés sobre el seu temperament.

Se li estava fent insuportable aquesta contínua batalla entre el seu ser intrínsec i la seva manifestació externa tan en l’aspecte públic com en el familiar, perquè no feia comèdia ni representava un paper d’home bo. Era la seva voluntat més sincera de ser un home de bon caràcter, malgrat haver de lluitar constantment contra el seu temperament. Per això te un mèrit extraordinari aquesta proesa personal perquè és fàcil mantenir la coherència entre temperament i caràcter si hom ja te de naixença un temperament assossegat, pacífic, calmat, tranquil, equilibrat, serè i positiu.

Però és molt difícil, gairebé impossible sense un incommensurable esforç, dominar constantment un temperament que malda per manifestar-se com realment és i fer-lo claudicar a la voluntat del caràcter de bonhomia que vol ser.

Volia dirigir algunes paraules als assistents per reconèixer i agrair l’immens esforç que havia fet durant la seva vida per domar el seu gairebé indòmit temperament transformant-lo en el bon caràcter que ara tots lloaven. Però no vaig gosar. Temia que les meves paraules fossin interpretades com una critica envejosa, quan l’única pretensió era la d’enaltir encara més la figura de l’amic i que tothom sabés el gran sacrifici que li havia suposat el ser com la gent l’havia conegut. Era un reconeixement sincer al seu titànic i constant esforç per combatre i dominar el seu temperament opressiu.

Potser no era el moment, ni era convenient, però era la veritat. I vaig callar.

Comentaris

  • blanc i negre sempre[Ofensiu]
    TMM_1957 | 17-05-2021 | Valoració: 10

    Molt bon relat, estic completament d'acord !

    Estaria bé que puguesim dir el que pensem, a cara descoberta i des del respecte cap als altres.

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140481 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com