Efluvi de manubri

Ben abrigada sota els plàtans despullats, fora de la cafeteria, la Perona va veure passar dues figures prou obsoletes: un parell de monges, espècie que ella considerava en perill d'extinció.

-O no- reflexionà- Si la crisi creix, que s'entreveu, pou sens fons, això dels hàbits (després, d'amagatotis, que els duguin com vulguin) poca broma, sostre i teca. Quatre resades amb les galtes castes i rosades, la parafernàlia de la beneficència, els àpats en un refectori asèptic i sobri sense un bri de barroc per encargolar algun pensament impúdic.

-Nella!

La Peronella es girà. El to potent d'aquella veu causà el despreniment de la darrera fulla dels arbres tricentenaris de la plaça humida sota-sota-sota-sota la qual fluïen aigües freàtiques a vegades frenètiques.

Qui la cridava se li plantà al davant. Feia més basarda que el conjunt d'aquells arbres en una nit tenebrosa de vent udolant i llum selènica fent-los projectar ombres fantasmagòriques, espectrals (tot plegat molt de film de terror bastant típic). Era la Mort, que la va renyar:

-Aquesta dèria de fugir-me, de materialitzar-te en una terrassa en una plaça per prendre un cafè sola, Nella. No et pertoca aquest espai ni aquesta aparença ni aquest parlar. Teatralitzes, inventes. Dolenta!

-La companyia de les ànimes eternes esgota, ho has d'entendre. Em calen aquestes evasions.-s'hi tornà, sense accentuar una queixa desmesurada.

-I què hi fas, aquí asseguda?

-Llegeixo fulls soltos de novel.les amb Alzheimer. O com si haguessin patit una piorrea a l'encolat del llom...i s'afluixen fins perdre's. Tot seguit, i no és trist, s'envolen cap on volen. Sovint se m'apropen. Com si les imantés. Avui, però, resten amb el contingut verge. Has vingut. Va, anem.

A la Mort li van venir ganetes literàries. S'hagués instal·lat a la tauleta circular, un pèl corcada, de fusta de pi noble (hi ha pins innobles? Igualment es tallen per a mobles de més i més immobles, entre d'altres). La Mort sacsejà la pròpia ment atabalant-se d'aquella manera que, perill, li feia sotsobrar el seu fer metòdic, objectiu.

- Va, sí, tornem a lloc.

Una musiqueta de cruiximent d'ossos, la Mort-esquelet, els acompanyava a mesura que s'allunyaven. S'anaven fonent, Peronella i Mort, conformant una sola silueta.

***** *****


-...adpatació?!- en Craç obrí els ulls com taronges navelines, encara que fossin molt comercials.

Rellegí el mot. 'Adpatació'. Pel context, clarament s'entenia 'adaptació'. L'error ortotipogràfic li va fer ballar el cap a ritme de manubri dels anys trenta. El seu tipus de dansar podia ben bé ser el d'un vell novell rovellat. Que, a més, reia.

-Adpatació, adpatació, adpatació! Hahaha!

En Craç no cessava de cantussejar com posseït per una alegria infantil, naïf, genètica pura de la seva mare, a qui també li hagués fet gràcia.

-Hahaha, adpatació!

Després, prosseguí llegint. Tot just mig matí, en Pancraç estava magníficament al llit. Tova escalfor sota el pes d'un grapat de flassades. S'havia llevat pres de la ximpleria, però hi tornà amatent. Fins que el cos fes demanda defecadora. A la tauleta, de fusta un pèl corcada de pi noble (hi ha pins innobles?) feien muntanyeta tres llibres més al costat d'un vas d'aigua on una mosca es veia obligada a exercitar-se natatòriament que si en Craç la clissés, salvaria.

En Pancraç, barba grisa llisa, dents descuidadotes, narius amb pilositats, orelles amb lòbuls-glòbuls (així se les autodescrivia), ulls menuts d'iris blau pacient, somriure real poc usat i un quart de panxa embotida. L'home de mig segle d'edat anava alternant la lectura de les quatre novel·les encara que es perdés algun fil. Més endavant les rellegia seguint amb el mateix sistema simultani i mirant de filar prim. Finalment, les retornaria a la vetusta biblioteca local, força deslluïda amb prestatges de fusta de pi noble (hi ha pins innobles?) ametrallats pels petits coleòpters. Se n'enduria quatre més en préstec, contribuint a gastar-los per mantenir el conjunt amb l'edifici i les dues senyores de caràcter antic-robòtic que incorporava, d'infinita amabilitat i indefinida existència.


En Dest el demanà a taula. En Dest detestava cridar a taula. Era tan d'ella! La Peronella els havia cridat a taula sempre. Allargant la vocal final del segon mot.

-A taulaaaaaaaaaa!

La 'a' estiregassada esdevenia cercadora d'oïdes per tota la llar, la 'a' amb funció desenganxadora, la 'a' que empenyiaaaaaa cap a l'àpaaaaaat.

Els plats eren col i cigrons amb allioli per picantonejar el tast; i amanida de ceba i tomàquet amb esquitxos d'orenga. Tot productes de l'hort que en Modest portava darrera la casa mig derruïda que habitaven els dos germans. En Pancraç, el petit; i en Modest, una dècada major.

Finada la menjada, en Dest migdiadejava més del compte, per matar decididament la segona part del dia. En Craç, com que no sabia què fer, va aprofitar l'oportú dringar de campanes que anunciava enterrament que, a més, el convidava a caminar, cosa convenient. Sortia ja, per una finestra baixa i ampla lateral. Encara feia patir la part malmesa de la façana, amb la porta d'entrada abatuda. I va trobar aquella carta. Un sobre oficial. A terra, amb una pedra evitant ocasió de llibertat volàtil. Arrufà front, entrecella i nas. Què coi volien? La troballa li aigualí l'entreteniment al temple, li suaren les temples, imperdonable. L'obrí i llegí amb celeritat. En Dest, se'l sentia roncar, no el despertaria, no pas.

-Demanen que se'ls retornin les pensions de catorze anys. No tenen proves que ella estigui viva.

Va córrer a comunicar-ho als lliris que proliferaven allà on en una època cruel havien tingut gallines engabiades. Colgat a sota, el cadàver de la Peronella. El seu decés fou simple, fulminant. Un tro esfereïdor li havia provocat un atac cardíac funest. Com si el llamp que el seguí li travessés el cor.

La mare.

En Craç i en Dest anaven passant amb els diners de la vídua traspassada, incapaços de considerar-ne una finitud. Quin problema hi havia? S'hi apanyaven en una existència sòbria, força feliç en la seva peculiar tipologia, el seu món. Es relacionaven amb ben poca gent, molt de tant en tant. Procuraven no tocar el tema 'mare' i si els preguntaven responien l'anar tirant. Que l'anar tirant tingués corda fins acostar-se a la centena de la dona, quina sospita? Si es descobria i els denunciaven, tenien prevista la defensa. Acudirien a una remota nòvia d'en Dest , la Subina, que després d'haver-hi partit peres, s'havia casat. Un cop. Dos. I tres. Ingènua, li contava, via carteig, sobre els seus difunts amb tots els ets i els uts. Es tractaria d'aconseguir que la Subina, treballadora en un despatx de control de mortalitat, fes per a ells com havia fet per a ella. Si ella havia estat capaç de manipular dades i a ningú li constaven les seves tres pensions! Si havia adreçat els marits a l'altre barri víctimes de pantagruèlics festins de mal pair amb posterior ballaruca imparable i esgotadora, escoltant el mateix manubri que ella manipulava i usava com un encanteri oportú! Com no podia donar-los un cop de mà per preservar els ingressos mensuals de la mare fins a una edat avançada psé-psé raonable? La dona hi estigué d'acord més un %.

Així que els lliris podien desprendre efluvis dolços de record de la mare, que els nodria. En Dest, el ros de mal pèl i nas asimètric, continuaria dormint pujant i abaixant un ventre superior al d'en Craç i fent la seva mica de gimnàstica a l'hortet. No demanava massa res més. En Craç necessitava, en canvi, mirar al cel ennuvolat que la mare deia 'ennovelat'. D'ella l'afició a les novel·les. Però feia temps, i no gosà queixar-se a les de la biblioteca, que les històries quedaven tallades, que mancaven pàgines. Rosegadors selectius?

***** *****

Mentre els fills vivien, que era molt, la difunta continuava parlant amb la Mort, cosa que només es produïa quan la Peronella, Perona, Nella, s'escapolia. Ho feia per arreplegar aquelles pàgines que, sí, atreia, extirpava de les novel·les que desitjava que en Craç, en topar amb la discontinuïtat, desenvolupés capacitat creativa.
I així, entre fugida i fugida que anava sovintejant, l'esperit de la Nella viatjava a camps de conreu per enviar inspiració a en Dest, que sí que feia molt fent el que feia. Li apropava efluvis de vegetals celestials, que el ja seixantè reproduïria. Aliment sagrat, font per a en Craç, que acabaria sent un escriptor críptic i celebrat, quan toqués. Mentrestant, és clar, sonava de fons el manubri de la multívidua, que mai havia sabut estimar a ningú que no fos la mare d'aquells dos germans.