Educació i prejudicis: mala combinació

El primer punt de l'article 27 de la Constitució reconeix el dret de tots a l'educació i la llibertat d'ensenyament, però en qualsevol cas, no ens parla en cap moment de quina mena d'educació ni de quina és la qualitat d'aquesta. Així doncs, és ben curiós com l'anterior govern -que ens ha deixat tantes joies - parlava de millorar, amb la LOCE, la qualitat de l'educació, basant-se en la cultura de l'esforç i en un sistema flexible, un govern que l'any 2002 va destinar a l'educació un 5'4% del PIB - cal tenir en compte que l'any 1993, la xifra dirigida al camp educatiu va ser del 6% - . En resum: més qualitat amb menys recursos. Que m'ho expliquin.
En qualsevol cas, la realitat que es viu a les aules no és conseqüència directa d'una llei o un govern, sinó que és la mateixa escola qui construeix aquesta realitat. Les funcions manifestes de l'escola són la transmissió de coneixements, la preparació de l'alumnat pel món del treball i la seva integració a la societat. Cal afegir, a més, que l'escola té altres funcions, de caràcter latent, amb la mateixa o major importància que les anteriors: la transmissió dels rols socials i la construcció de la identitat, la classificació i distribució de la força de treball - el sistema requereix dividir la població i una manera de fer-ho és el fracàs escolar - i finalment, entre d'altres, transmet aprenentatges de caràcter no cognitiu, l'anomenat currículum ocult i que comprèn l'aprenentatge d'hàbits i de jerarquies, així com de normes i pautes establertes per la societat. No es pot negar, doncs, que l'escola és un element socialitzador gens menyspreable, que lògicament s'ha d'adaptar a les característiques d'una societat que evoluciona i sobretot que es transforma, una societat multicultural que es reflecteix a l'àmbit escolar. Tornant a la Constitució, estem d'acord, doncs, que tots els infants, sigui quina sigui la seva procedència, tenen dret a l'educació. A més, l'Organització de les Nacions Unides va establir, l'any 1990, un conveni pel qual els estats que l'integren estan obligats, entre d'altres aspectes, a garantir l'educació dels infants i a respectar la seva cultura. Fins aquí correcte, però caldria preguntar-se si la realitat de la infància immigrant s'ajusta a totes aquestes promeses i compromisos.
La Llei de Qualitat, la LOCE, contempla un nou itinerari curricular basat en la integració social, on s'inclouen tant els immigrants com la població autòctona problemàtica, en front a itineraris com el matemàtic - científic, humanitats o la formació professional amb qualificació. Aquesta inclusió de què parlava ja es donava abans de néixer la LOCE, en alguns centres, sobretot a les grans ciutats, on l'índex de població immigrada és elevat i els alumnes s'aparten o són apartats, arribant sovint a formar guettos. En aquests casos, els infants immigrants o de cultura gitana són distribuïts en els grups de convivència, com se'ls anomena en molts centres, els quals basen la seva intervenció educativa en l'anomenat Currículum de la Felicitat, que consisteix a donar afecte als alumnes però que en cap cas a proporcionar coneixements instrumentals bàsics. A més, molts centres dediquen, també, els seus esforços a l'aprenentatge de la llengua, deixant de banda assignatures tan importants com són les matemàtiques. Aquest intervenció no és en absolut positiva per l'infant, ja que amb una mica de temps en el context de l'aula, l'infant és capaç d'aprendre la llengua i comunicar-se amb els seus companys i, mica en mica, es posaria al nivell d'aquests. Són moltes les persones que han après una llengua integrant-se en el context en què aquesta es parla. Apartant-los de l'aula només s'aconsegueix que es creïn grups marginals dins el centre, així com que els alumnes immigrats es perdin coneixements i per tant, que vagin més enrere que els seus companys quant a continguts.
L'objectiu és, crec, aconseguir una igualtat veritable, que no es quedi només en les paraules de la Constitució i dels polítics que es limiten a prometre amb els dits creuats. Es tracta de conviure amb aquesta heterogeneïtat, fer que les diferències culturals deixin de ser un problema i passin a ser una riquesa que pugui exprimir-se dia a dia, evitant recordar-se de la diversitat de cultures només en ocasions concretes com són les ja populars Jornades Culturals. Cal treballar la integració i el respecte dia a dia, creant a l'aula un ambient d'interès i curiositat per allò que identifica culturalment els companys de classe.
El fet de no conèixer amb prou precisió les cultures que conformen el grup-classe motiva que es formulin afirmacions molts sovint errònies que generen un seguit de prejudicis molt negatius pels infants. Aquests errors fan que se suposin, en moltes ocasions, quines són les motivacions dels alumnes, les seves necessitats i expectatives, de manera que els docents orienten els alumnes cap a camins equivocats, al·legant, en molts casos, que els seus trets culturals no encaixen en determinats sectors de la societat. Sé que no s'ha de generalitzar, però considero prou greu que aquest fet s'hagi donat, encara que només sigui en una minoria de casos. Cal ser conscients, també, que un entorn que rebutja aquests alumnes genera sentiments molt negatius en ells, i per tant responen amb desinterès i agressivitat envers la institució escolar.
Sovint, per altra banda, es recorre a l'afirmació que el context familiar no motiva aquests infants perquè ja tenen prou problemes, però la veritat és que hi ha sectors molt interessats en l'educació dels seus fills, sectors que només veuen sortida a la problemàtica en què viuen a través de l'escolarització. La comunitat gitana, per exemple, integrada per unes 600.000 persones a Espanya des de fa segles, es veu fortament marcada pels estereotips. És cert que el 70% d'aquestes persones no han tingut una escolarització formal i, actualment, un 60% dels infants pateixen una situació irregular a l'escola per manca d'assistència. Cal buscar, però, el motiu d'aquesta realitat, i el motiu és que aquests alumnes no se senten integrats en el sistema, no veuen reconeguda ni respectada la seva identitat ni la seva cultura, la qual cosa els desmotiva completament. Una segona causa és que la majoria de les famílies d'aquests alumnes són analfabetes, per la qual cosa no poden ajudar els seus fills amb les feines escolars, això accentua l'absentisme a causa de la gran frustració que aquest fet els provoca. En realitat, però, actualment s'estan creant múltiples associacions de membres de la comunitat gitana per solucionar el problema, amb l'empenta fonamental de les dones que saben que la manera de millorar la situació de la comunitat és una adequada escolarització. Per això, han celebrat diversos congressos arreu d'Europa. A més, a Catalunya, al País Basc i a Aragó s'han engegat les Comunitats d'Aprenentatge, un projecte que té com a objectiu apropar l'escola a la comunitat per tal d'integrar-la al món educatiu i despertar el seu interès. Escoles com el CEIP Alberich i Casas, a Reus, o el CEIP Mare de Déu de Montserrat, a Terrassa, obren les seves portes fins les vuit del vespre perquè la comunitat gitana rebi classes d'allò que ells mateixos proposen: classes de llengua i d'informàtica o classes per treure's el carnet de conduir. D'aquesta manera, quan són a casa, pares i fills comparteixen el procés d'aprenentatge. Són projectes com aquests - Brudila treballa per la millora de la dona gitana quant a l'exclusió, i pel fracàs escolar de les nenes gitanes; Amal i Callí Butipen estudien i treballen en relació a la immigració i el mercat laboral - que aconsegueixen que l'heterogeneïtat convisqui positivament en un mateix entorn.
Ara, quan les últimes notícies indiquen que la implantació de la LOCE a les escoles queda aturada és moment de plantejar-se la manera òptima de solucionar el greu problema que pateix l'educació. És hora de deixar-se de lleis que segreguin la població escolar i afavoreixin els qui menys ho necessiten, passant a una llei que sigui realment útil, que esdevingui una bona base per la pràctica d'una educació flexible, adaptada a les necessitats de cada un dels infants per tal que tots puguin assolir els objectius de cada etapa. Cal, doncs, treballar per una escola que respecti les diferències i que veritablement ens porti a la socialització de tots aquells que tenen dret a l'educació.