'Duty free'

-El més econòmic ja m'està bé.
-No voldria contradir-lo, però...
-Però què?
-Home, no sé com dir-li. La nostra gamma de taüts és força àmplia i no sé si el més econòmic és el més adient per al seu pare.
-Bah, no pateixi per ell. Ara per ara, estic convençut que no li amoïna gaire.
-Bé, a ell no, és clar, no m'interpreti malament. Però ha pensat en l'altra gent? Hi ha d'altres que també veuran el taüt. Pensi que aquesta caixa que tria és ben senzilla, de línies més aviat tosques i feta amb una fusta d'una qualitat, doncs què vol que li digui, justeta. Eh que m'entén?
-D'una qualitat justeta, d'acord. Però aguantarà el seu pes, oi?
-Miri, aquest és l'altre aspecte que li volia comentar. És clar, ha de pensar que és un trajecte força llarg, de gairebé cinc-cents quilòmetres i...
-¿M'està dient que el taüt fet amb fusta d'una qualitat justeta i que em costarà la justeta quantitat de 1.800 euros no podrà resistir un viatge en cotxe de sis hores?
-No, no li dic que s'hagi de trencar, per suposat. Les nostres caixes, fins i tot les més econòmiques, estan fetes per resistir viatges en cotxe relativament llargs, i també en altres mitjans de transport.
-Doncs no se'n parli més.
-Però, és clar...
-Sí? Què més?
-Doncs que segur que vostè, per la feina que té, coneixerà de sobres l'estat de les carreteres d'aquest país: sots que no t'avisen, taques d'oli a l'asfalt, animals que creuen la via inesperadament, senyalització deficient. No sé, imagini's. Una cosa és portar una càrrega material, del tipus que sigui, i una altra de ben diferent és portar un.... Bé, ja m'entén. Vaja, no sé, jo no m'ho vull ni imaginar.
-D'acord, d'acord. Miri, deixi-m'ho rumiar una miqueta i en parlem després. Li sembla?
-I tant. Faci, faci.


El meu pare fa poc més de sis hores que ens ha deixat. I, la veritat, ho ha fet força serenament, sense gaire escarafalls. La darrera ranera -l'instant tràgic que fa tants mesos que temíem- ha estat al final poc dramàtica, fins i tot podria dir que ha tingut un cert punt de tendresa. Feia més d'un dia que havia perdut el coneixement i des d'aleshores la respiració s'havia anat fent cada cop més agitada fins al moment en què el seu cos ha dit que ja en tenia prou. Me'n faig creus, però, de la seva enteresa i també de com en el darrer moment de consciència, veient imminent la seva mort, no ha dubtat a dedicar-me les seves darreres paraules tot adreçant-me el missatge -El Missatge-, allò que ha esdevingut el leitmotiv de la seva vida i que ha estat la base de tota la meva educació:

"Hem de ser lliures, fill. No ho oblidis mai, això. Lliures, em sents? Lliures".

Lliures, sí; com el meu pare. Nascut Sánchez Rodríguez i registrat pels avis com a Kilian, nom que detestava però que, bé, mai no va gosar canviar perquè li semblava que finalment li conferia "una certa distinció" entre la massa informe.
Com el meu pare. Que es declarava feliçment lliure de complexos mentre sotmetia el seu cos a un estricte i diari ‘training' al gimnàs, acompanyat d'un control dietètic on es passava revista a totes i cadascuna de les calories consumides.
Com el pare. Que es creia absolutament lliure de prejudicis quan amb prou feines podia reprimir-se la llengua en creuar-se amb un "moro d'aquests".
Com ell. Que es vantava d'haver adquirit per un bon preu un magnífic pis a l'Eixample ben lliure de càrregues, si descomptem, és clar, la hipoteca que finalment l'ha sobreviscut amb escreix.
Definitivament lliures, sí; com el meu pare. Autoproclamat ateu apassionat però que ha declarat com a darrera voluntat que se li oficiés un funeral catòlic, per allò de "cal que pensi en el teu futur, fill".


-Ja s'ha decidit?
-Miri, ho he estat rumiant. Sap què passa?, que he tingut un pare d'idees molt marcades, molt fixes, no sé si m'entén. Vull dir que ha estat una persona que, equivocant-se moltes vegades, fins i tot autoenganyant-se, ha estat però sempre fidel a la seva manera de pensar. I, és clar, ara que és el moment d'acomiadar-lo per sempre, penso que també tinc el deure de ser fidel a aquesta manera de fer. No sé, trobo que he de ser conseqüent amb com el meu pare ha dut la seva vida, em sembla que li ho dec. Ell sempre em parlava de la importància de poder decidir, de tenir criteri propi i de com intentar mantenir-lo, sap el que li vull dir? Sí, el lliure albir i tot això. I em parlava sobretot de la sort que teníem de poder gaudir de la llibertat ("no sempre ha estat així, fill", em deia). M'entén, oi?
-L'entenc molt bé, sí.
-A més a més, escolti, en realitat li dóno tota la raó en aquest tema, perquè si no, digui'm, què ens queda? Si ens treuen la possibilitat de decidir lliurement, aleshores què redimonis ens queda?
-No gaire cosa, és cert.
-I d'altra banda, li reconec que no m'agradaria pensar ni per un moment que finalment l'he fallat, sap? No és que cregui que els morts controlen els nostres actes des del més enllà, no sóc pas d'aquests, jo. Però així i tot, no sé, crec que no estaria tranquil sabent que he traïcionat la seva escència, la seva memòria...
-És clar, és clar, és dur haver de conviure amb els remordiments.
-Sí, això mateix penso jo.
-Així doncs..., què li sembla que hem de fer amb la caixa?
- (...)
-I doncs?
-Sap què?, posi'm la més cara, faci'm el favor.