Dues finestres i dos trens

Un relat de: Joan G. Pons
Cada dia en Jordi agafava el tren de les 7,15 cap a Maçanet. A Maçanet treballava a la terra. Era perit agrònom. El trajecte no era massa llarg i es distreia amb un dels diaris gratuïts, si havien arribat, a l’estació del Clot de Barcelona.

Quan no tenia el diari, mirava la gent que l’acompanyava, pujant i baixant de les diverses estacions. El tren no anava ple i li va cridar l’atenció, un dia, un senyor d’uns 50 anys, que li costava triar un lloc per seure. Amunt i avall del vagó anava mirant i provant seients. En Jordi, somreia amb respecte, tot apreciant sorprès la manca de decisió d’aquell bon home.

I això li va suggerir que ell també quan feia estudis sobre la terra, a vegades li costava prendre decisions. Una estona el tema de les decisions el va entretenir i colpir. Prendre decisions, segons els temes, no és una tasca fàcil.

El tren d’en Jordi, accepteu anomenar-ho així, normalment a Sant Pol de Mar, feia una aturada, tot esperant l’altre tren que venia de Maçanet. La raó era la via única i per tant una aturada tècnicament obligatòria. A vegades, l’aturada es feia a Canet de Mar.

En Jordi era una persona pacient i aquestes aturades, que no eren llargues, li oferien temps per observar el seu entorn. La seva observació era molt lliure, sense qualificar a persones i coses. Sols mirava sense cap mena d’intenció.

L’Anna vivia a Maçanet i cada dia agafava el tren direcció Barcelona, doncs era informàtica i treballava en una empresa de Serveis i Transports.

L’Anna duia sobre les cames un portàtil. Aprofitava el viatge per mirar el correu electrònic, tant el particular com el de la Empresa. I també, per donar-li resposta.

El tren de l’Anna era el que feia, per horaris, la trobada tècnica a Sant Pol de Mar.

Un dia els dos trens, aturats, uns minuts, per raons de seguretat, coincidiren les finestres del vagó de l’Anna i el vagó d’en Jordi, al mateix nivell i les seves mirades es van trobar.

De manera molt natural la mirada de l’Anna cercar al rostre d’en Jordi, i a la vegada, la d’en Jordi a l’Anna. De sobte, sonà un xiulet, i els dos trens emprengué la marxa, encara que dues mirades s’enganxaren al vidre de la finestra.

Des de llavors, cada dia, a la aturada tècnica a Sant Pol de Mar, unes mirades cercaven quelcom i desitjaven una coincidència de finestres de vagó de tren.

Un divendres, es va produir una avaria seriosa, a Sant Pol de Mar, i els altaveus informaren que els dos trens, el de Maçanet i el de Barcelona, restarien aturats almenys mitja hora.

El mar tranquil i acollidor viu molt a prop de Sant Pol i de l’estació i els viatgers van baixar dels vagons i sortir a donar un volt.

En aquell moment i sense finestres ni vidres, es van trobar, de nou, les mirades de l’Anna i d’en Jordi. I també les paraules.

Amb silencis i paraules curtes, van seure, plegats, a la sorra de la platja, i amb una dolça complicitat, els peus de tots dos van ser acaronats per les tranquil•les ones de la mar.

I el sol i el mar i la sorra i un parell de trens van ser testimonis d’una tendre amistat.

(Conte participant en el Concurs literari “Crea el teu conte” organitzat pels Clubs CatalunyaCaixa i guanyador del 2n. Premi de Narrativa Català, desembre 2010)


Comentaris

  • El tren de la vida[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 30-01-2011 | Valoració: 10

    Molt bé, molt bé! Un relat asserenador, maco i amb bon regust. Tots hem viscut alguna vegada una situació com la que descrius. Jo almenys... I és una sensació fantàstica. a més, com que conec molt bé l'estació de Sant Pol, doncs ara mateix l'estic veient i imaginant-me els dos trens aturats i amb els dos protagonistes mullant-se els peus. Siel tren continua aturat podrien fer-se un banyet, què et sembla? Una abraçada ben forta. Ah, me n'oblidava, felicitats pel premi i un darrer apunt: no sé què tenen les històries de trens que atrauen tant. Ara sí, siau.
    Aleix

  • com el relat[Ofensiu]
    Nyanga | 30-01-2011

    Ple de calma per relaxar aquest estres cuotidia...
    relax!!
    una abraçada

  • Serenor, tendressa i esperança[Ofensiu]
    Unaquimera | 26-01-2011

    Quina serenor transmet aquest relat!
    Tots i cadascun dels seus personatges participa d’aquesta calma: ell, ella, els trens, l’atzar, el mar, ... ( la mar, per a tu, Joan, ja ho sé! ;-)) )

    I a més de serenor, tendresa i esperança: ofereix el missatge de què, en qualsevol moment, és possible que succeeixi quelcom bo: cal estar receptius, com a persones amb múltiples sentits.

    T’envio una abraçada serena,
    Unaquimera

  • L'atzar sovint ens convida[Ofensiu]
    Núria Niubó | 21-01-2011 | Valoració: 10

    En el teu relat ens parles de dues persones receptives que són capaces de parlar amb la mirada, de gaudir dels instants, de compartir-los amb amor.
    Es clar, Joan, que els teus personatges ja sabien estimar abans de trobar-se.

    Un relat preciós que desborda humanitat.
    Et felicito pel premi, molt merescut!

    Una abraçada de tot cor,
    Núria

  • un conte de la realitat quotidiana[Ofensiu]
    joandemataro | 18-01-2011 | Valoració: 10

    et felicito joan i t'agraeixo l'esforç que fas per comentar els meus poemes, ets molt amable de debò
    fins aviat
    joan

  • Amistat[Ofensiu]
    josep fornells | 18-01-2011 | Valoració: 10

    És fàcil identificar-se amb els personatges d'aquesta història que has sabut narrar tan bé. Et felicito i no m'estranya que s'endugués un premi!
    Bravo!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: