D'on el puc treure?

D'on puc treure l'amor si tu no me'l dónes? Puc caminar i pensar, caminar i intentar consolar-me... però trobar l'amor? L'amor se'm nega com per decret fatalista, i jo dóno voltes sobre el mateix cercle tancat. Amor... diuen que tothom hi somnia, però i a mi què! Jo vull el meu! El món és com un espectacle de circ i el meu cor és allà enmig, encara que rodejat, sol. Només la tinta d'aquest bolígraf em consola per conscienciar-me de que no sempre podem tenir el que volem. Però en aquest cas, per a mi, és molt bèstia.
M'amago en la foscor. Tinc una timidesa provinent del reflex del meu rostre, del descoratge, que em fa amagar. I amb la pena i amb la tristor convisc, si es pot dir així, perque no hi ha motiu per discutir. Estic tan simple com realment enfonsat.
Una finestra per on passa l'aire del carrer, una llum, una música,... i això. Però això... per què?