Diplomàcia

El secretari general de la O.N.U. Ban Ki Mon, preguntat directament sobre la seva possible presència a la inauguració dels Jocs Olímpics de Beijing ha contestat que ho veu molt malament per problemes d'agenda. La resposta, en boca del màxim representant de la diplomàcia mundial no hauria d'estranyar a ningú. Un dirigent com ell ha tenir per força una agenda molt carregada. És clar que encara queden uns quants mesos per a la cita olímpica, però l'alt dignatari ja sap que el dia vuit d'agost té o tindrà un compromís de molta més importància i rellevància que l'acte que dona el tret de sortida a la manifestació esportiva mundial per excel·lència. Aquest gest, que s'ha d'interpretar en clau irònica deixa ben clar al govern xinès que el conflicte del Tibet no es pot resoldre amb la repressió brutal d'aquest darrers dies.

Perquè el que està clar és que els tibetans no han volgut deixar passar la gran oportunitat que els hi ofereixen aquests Jocs de situar aquest país en el mapa i d'obtenir una gran quota de pantalla en els noticiaris que desperti simpaties per la seva causa; recordar la invasió del país pels xinesos a l'any 1950 i la posterior colonització per diluir l'anhel de la població per recuperar la seva independència. El govern xinès ha respost amb la més cruel repressió, com la que varen experimentar en la seva carn milers dels seus ciutadans en la matança de Tiananmen: La Xina, un país en el qual no hi ha el més mínim respecte pels drets humans, en el que es restringeix l'accés a Internet, en el que s'executen cada any més de mil persones.

I perquè se li va donar l'organització dels Jocs Olímpics a Beijing? Doncs, per quedar bé, perquè a la Xina hi ha un mercat potencial de més de mil milions de consumidors, perquè molts dels productes que comprem a occident provenen del gegant asiàtic i això ens converteix a tots en culpables.

Culpables per haver votat governs que prioritzen els acords comercials a la defensa dels drets humans, culpables per entendre les raons que donen els dirigents mundials per no organitzar un boicot a uns Jocs Olímpics que ells mateixos han propiciat, culpables per mirar a un altre costat quan les persones queden relegades a un segon lloc davant del déu euro (el dòlar ha caigut ja fa molt temps del pedestal de l'Olimp econòmic)

I per fer callar la nostra consciència, protestarem. Escriurem cartes als diaris, ens escandalitzarem, defensarem el boicot, donarem suport als dirigents que facin algun gest en aquest sentit, anirem a manifestacions convocades per alguna plataforma (ja no ve d'una) defensora del país oprimit. I quan arribi el mes de juliol els jocs s'inauguraran amb més o menys pompa, amb més o menys dirigents a la llotja, mentre nosaltres ho veiem des del sofà de casa, escarxofats, amb la pell colrada pel sol i el mar, amb els ulls tancant-se per la imminència de la migdiada.