Dins meu

Vaig deixar entrar el so del despertador dins el somni i vaig seguir endinsada al caliu acumulat als llençols d'aquell llit de l'habitació llogada al pis d'Àngel. Vaig quedar així, paralitzada, fins que els dolors musculars me van impedir seguir en la meva quotidiana posició horitzontal.
Me sentia mal en mi mateixa. Sempre després de cada relació, me sentia una depredadora que xuclava tot el desig desesperadament, fins que es consumia.
De fet, ja feia una setmana que havia anat a Rubí per deixar aquella relació, havia desaparegut tot el que m'havia fet estar un any somiant obsessivament amb ella.
Quan dic somiant, hem refereixo a somniant dormida, pràcticament cada nit, que volava en ella i que l'agafava de la ma, que ens besàvem. També somiant desperta, observant el seu cos, la seva pell fosca i els seus ulls grans i expressius que la feien semblar vulnerable.
En aquells temps, preferia dormir per somniar amb ella que afrontar la realitat de la meva relació amb ell.
Després de nou anys al seu costat no sabia que sentia per ell. No sentia res, estava pràcticament morta. Ell ho sabia tot, ell sabia com creixia dins meu un desig obsessiu, com molts altres enamoraments amb amics comuns, però no va fer res. Sols va esperar.

Però ara no us volia parlar d'ell. Ara estava pensant i parlant-vos d'ella... Tenia nom d'arbre, el seu pare li va posar. Ell es va salvar de caure al buit, mentre escalava un pic, abraçant-se a una alzina, per això ella tenia aquest nom, nom d'arbre amb arrels i branques fortes, amb una aparença bonica.

Abans de conèixer-la quasi mai havia pensat la possibilitat de desitjar una dona. Vull dir, quasi mai havia desitjat una dóna. Dins de mi sentia por, no comprenia aquest pensament obsessiu que no hem deixava espai per res mes en el meu cap.
Fins que va succeir. El desig ens va dur a despullar-nos i abraçar-nos, la naturalitat va ser tot el que vaig sentir en aquells instants que van ser hores. A partir d'aquí, d'aquests instants eterns, tot es va començar a acabar.
Ella m'estimava, havia estat pensant en mi durant molt de temps, estava molt segura dels seus sentiments cap a mi. Però jo no sabia si l'estimava, jo, únicament, ara ja ho se, la desitjava, d'una manera impulsiva, era un capritx. Vaig fugir d'un compromís com qui fuig del record del seu pitjor malson.

Me vaig aixecar del llit, vaig anar cap a la cuina. En el camí, Piru, va mirar i va seguir les meves passes, com si esperés una de les magdalenes que ben segur li donaria al arribar a l'armari de la cuina, com a regal per pair la culpabilitat de no treure'l a passejar a la seva hora habitual. Com si així pogués aconseguir el seu perdó. "Sempre buscant el perdó, sempre envoltada de culpabilitat" pensava.
Vaig fer cafè i vaig observar que Àngel encara estava a la seva habitació. "No ho puc entendre, sempre arriba tard al treball i està tan tranquil." "Àngel, que t'has adormit, ves a treballar! Te van a tirar de la feina!", li vaig cridar des de l'altre costat de la porta de la seva cambra intrigant i intima.

Les classes a la universitat continuaven sent molt avorrides, estranyament sols m'agradava l'estadística, el professor explicava com si fos filosofia i era molt entusiasta. Després de faltar una setmana, anava un poc perduda en la seva assignatura, però no havia pogut alçar-me del llit en tres dies. "A aquest ritme mai acabaràs la carrera, no ets responsable. Mai acabes res dels que comences, no ets constant en res, on vols anar a parar? Que vols fer en la teva vida?". Tornava a estar sola, i és el que volia creure que volia realment, estar sola, però no podia passar un mes sense estar altre cop dins d'una relació que repetia el procés de l'anterior.

Des que vaig deixar definitivament la relació amb ell, després d'aquells nou anys dels quals els tres últims van estar replets de dubtes que hem consumien i feien créixer una culpabilitat insuportable pel meu ésser, la meva vida va recuperar una llibertat que encara no se si mai havia gaudit en els meus 25 anys de vida.

Sempre fent esforços per complaure els desigs dels que m'envoltaven, els pares, els mestres, els amors, els amics i sense conèixer ni lluitar per les meves pròpies necessitats. Ara aquesta nova sensació de llibertat i solitud me feia sentir molt estranya i me vaig perdre, me vaig deixar portar per un camí que m'atreia, sense pensar, seguint al conillet blanc d'Alícia. Aquí comença la meva historia, la historia que us vull contar.

Me quedaven dos anys per finalitzar la carrera, venia d'un poble, havia viscut en cinc llocs diferents des del que vaig marxar de casa els pares, entre pobles i ciutats estudiant una carrera a distància mentre ho compaginava amb els diferents treballs temporals. En tota aquesta part de vida, ell me va acompanyar des dels 16 anys fins els 25, la nostra historia se va acabar, però aquesta relació, pràcticament una vida, no l'explicaré aquí.

Ella, l'Alzina, vivia al mateix poble, però no era d'allí. Vam marxar del poble el mateix hivern, ella a Rubí a treure el carnet de conduir i oblidar el seu passat. Jo i ell a Cerdanyola a acabar la carrera i intentar recuperar els sentiments perduts i morts per la deixadesa del pas del anys.
Ens vam retrobar, després d'un any sense cap contacte, en les festes estivals del poble. Durant l'actuació de l'orquestra no ens vam poder resistir l'una a l'altra. Vam fugir cap al pinar plorant, rient i acariciant-nos la pell i els llavis, mentre algun veí del poble ens observava sense comprendre el nostre comportament. Després jo vaig tornar a Cerdanyola sola i ella sola també a Rubí, on vam compartir els instants eterns que ens van fer desaparèixer i allunyar-nos fins el dia d'avui.
Mai he tornat a vore els seus ulls verds i grans, des d'aquella tarda a un bar de Rubí, on li vaig dir que no l'estimava. I on vaig expressar-me de la manera més cruel i sincera que vaig saber, per assegurar-me el seu despreci i el seu odi etern. Ara me sap greu haver perdut la seva amistat alegre, que me va acompanyar durant molts moments de solitud de l'ànima quan vivíem al poble.

Àngel era el propietari i company de pis d'estudiants on jo m'havia instal·lat, una persona introvertida, que sabia escoltar tot el que li explicava, cada nit quan m'entrava l'atac de xerrar després de sopar, fumar-me l'únic porro del dia. Era un poc irresponsable, des del meu punt de vista, en algunes coses, per l'edat de 34 anys que tenia. Però jo no soc ningú per jutjar el comportament dels altres.
La seva núvia tenia el meu nom, era una xica alta, pel- roja, preciosa, més jove que jo i molt intel·ligent.
Els vaig sentir un dia fer l'amor, mentre plorava al meu llit a les set de la tarda, intentava dormir i oblidar tot, tot el que m'estava passant. Ella feia uns crits com si fos un corb, el primer moment que els vaig sentir pensava que havia entrat un pardal dins de casa. Llavors vaig estar a punt d'eixir de l'habitació per curiositat i vaig escoltar unes veus, vaig saltar d'un bot al llit i me vaig cobrir el cap amb els llençols. Després d'uns minuts, vaig buscar l'mp3 i hem vaig posar a escoltar música amb el volum molt alt. La porta es va obrir i l'Àngel va anar corrent fins el meu llit per agafar un dels meus coixins, al veure'm va donar un bot i hem va dir amb la cara enrogida, "però que fas al llit a les set de la tarde?". Li vaig dir que hem trobava malament, de fet anímicament estava destrossada, li vaig deixar el coixí i va marxar. Me vaig sentir una intrusa.

Com cada vesprada, després de tornar de la universitat, vaig anar a aquell parc que era una muntanya dins de la ciutat, per passejar a Piru, era un parc on podia deixar-lo solt sense por a ser atropellat, el meu gos no sabia que els cotxes el podien envestir, deixant-lo sense vida en uns segons, era un gos innocent, poruc i feliç.
El meu gos. Ell ha estat sempre al meu costat, ell és qui coneix millor la meva història, ell és qui més m'ha ajudat a superar i sobreviure a tot el que encara no us he explicat. No se si ell ho sap, però estic molt agraïda de que no m'hagi abandonat en els moments més deplorables de la meva història.
Vaig escoltar una cançó, dues guitarres i una veu ronca, que transmetia dolor i patiment, pot ser impotència i frustració, però això encara no ho vaig descobrir. Estaven entre uns arbres, a un banc de pedra, hi havie dos xics però jo sols vaig observar al que estava cantant. Portava una gorra i una cigarreta a la boca. La seva pell, no portava samarreta, estava tatuada amb un drac que anava del muscle fins el final de l'esquena, un tatuatge de presó. Ell era Gabriel.

Àngel i jo havíem decidit veure aquella pel·lícula de Trufeau, Jules i Jim. Àngel tenia una biblioteca impresionant que ocupava dues de les quatre parets de la seva cambra, jo hem colava allí quan no hi havia ningú per casa i llegia els llibres de poemes, copiant aquells que d'alguna manera parlaven de Gabriel, per portar-los al parc i donar-se'l per fer-lo pensar i també a canvi de les cançons que hem regalava, cada tarda fins que es feia fosc.
El sofà de l'Àngel tenia forma de ela, estàvem els dos estirats, ell tenia els peus quasi tocant els meus muscles. Àngel tenia la pell més suau que mai he tocat, visualment no s'apreciava però era com la d'un nen, es dutxava dos vegades al dia, com a mínim i tenia moltes més cremes de les que li he vist mai a la meva mare, aquest detalls sempre me va fer riure.
Vaig notar la pressió dels seus peus, no hem mirava però estava buscant el contacte, jo vaig seguir el joc. Uns segons després estava sobre el meu cos, traient-me la roba, hem va agafar els pits amb desig i força, se'm va tallar la respiració. Llavors la porta de la cambra de Pau es va obrir, d'un bot ens van posar en la posició inicial i jo hem vaig cobrir amb una petita manta. Dissimulant, els dos mirant la pantalla, amb la respiració accelerada, Jules i Jim corrent per la via del tren. Pau ens va mirar i va tornar a la seva cambra, sense
dir res.
Àngel hem va agarrar de la ma, amb una mirada de complicitat me va portar a la seva cambra, al llit, als llibres i les frases, dibuixos i fotografies intrigants de les parets d'aquell íntim espai. No vaig tenir temps de res, despullats, no va haver penetració però ell va ejacular, mostrant tot el plaer d'un primer cop. Jo, en canvi, sols la veia a ella, la pel -roja imponent, la seva núvia perfecta.
En la meva ment, tots els dies posteriors, estava ella, tan perfecta, perquè me desitjava Àngel? Era jo, ara, sols un capritx per ell?, igual que ho havia estat Alzina per mi?. Jo era un desastre, ell coneixia totes les meves cabòries i les meves confusions eternes, era el meu confessor, perquè me feia allò?.
Durant uns dies no vam parlar, no sabia si estava disgustada amb ell, no me explicava perquè havia passat allò. Ell seguia buscant contactes en la meva pell i mans. Ella venia sovint al pis i jo no la podia mirar a la cara, parlava de coses sense sentit, nerviosa amb por de que descobrís aquell secret.
La situació amb Àngel es va repetir, aquest segon cop d'una manera diferent, vam dormir abraçats tota una nit, sense sexe, com qui esta extremadament sol i necessita sentir la calor d'un cos per saber que encara esta viu, que encara existeix. Que hi ha algú més desgraciat que està disposat a compartir la seva decadència.

Feia mesos que Gabriel no tocava en el parc, havia desaparegut del món. Vaig veure una figura esquàlida i bruta que caminava direcció a la font, vaig començar a córrer, el vaig abraçar amb força i ell es va quedar immòbil. La olor a tabac i alcohol ressec va penetrar fort, però no me va importar. Anava descalç, era novembre, jo esperava lo pitjor, havia tornat al carrer i qui sap si tornava a ser un yonki.
Dani i jo cada dia ens trobàvem al meu llit, molts cops, d'una manera infantil i salvatge practicàvem un sexe feroç, sense amor. Tot havia començat una nit, jo li havia donat sempre llargues, aquella nit estava predisposada a emborratxar-me. Dani era un nen per mi, ens portàvem cinc anys, i no sentia cap mena d'atracció pel seu cos ni pel seu interior. Però me sentia experimentada al seu costat, dominant, com una amant que va ensinistrant el seu esclau.
De fet era una il·lusió, ja que amb ell vaig tenir experiències sexuals que mai abans havia practicat, descobrint en Daniel, a través de les seves confessions, un amant d'homes i dones que no feia realitat les seves extremes fantasies. Vaig anar mantenint la nostra relació eròtica, sabent les seves infidelitats, mai li vaig demanar exclusivitat, fins la reaparició de Gabriel. Doncs quan els vaig conèixer al parc, la meva retina sols va retenir a un dels dos, el Drac empresonat, i el meu desig amb Daniel es va esfumar de la mateixa manera que s'esfuma la borratxera després de dormir.

L'horari del segon semestre de la universitat era a la tarda, cada mati el passava amb Gabriel, a les vuit ell baixava la costa que venia del Centre de salut, i jo arribava en Piru i algunes lleganyes als ulls. Anàvem a prendre cafè a una terrassa, després de que es prengués la metadona. Tot i que feia molt de fred, era l'única manera de portar en nosaltres a Piru i suportar la olor àcida que ell desprenia.
Ja feia un més de la seva reaparició, sempre portava la mateixa roba i estava extremadament prim, jo sentia que podia fer alguna cosa. Vaig començar a cuinar per dos, de fet ja ho feia perquè era la costum dels nou anys amb ell, a alimentar-lo, també vaig començar a baixar la guitarra que el meu pare m'havia regalat, ell necessitava tocar, transmetre a través del so de les cordes d'aquell instrument.

No se com va passar, però ja sospitava que passaria, vaig començar a sentir que volia estar en ell, confiava en ell i les seves promeses. El vaig ajudar a cercar treball, el deixava dutxar-se quan no hi havia ningú pel pis, no podia suportar el seu patiment, la seva situació era intolerable. La nostra societat no podia permetre aquell grau de degradació, jo no estava disposada a abandonar algú que no mereixia aquell destí.

Confusió. Gabriel me va dir que no podíem estar junts, que ell canviaria si érem parella i era perillós, jo no el vaig creure, estava cegada per una esperança de salvar-lo, volia tocar aquell cos, curar les ferides obertes des de la infància i que oblides el seu passat. Però ell era el seu passat, no era ningú més. Ell era aquells aprenentatges de supervivència en un món hostil, era trampós i manipulador, era un geni de l'estafa emocional i jo anava endinsant-me en ell, dins del seu terreny pantanós. Anava directa cap a aquell Drac que injectava el verí que portava a la seva sang.

Àngel me volia acompanyar a l'estació, anava com una mula carregada de pedres del parc i dels apunts del curs. Vaig baixar al carrer i vaig anar en Piru al parc, el vaig buscar per tots els racons i amagatalls, vaig anar a la caixa de cartró, amagada en un racó dels edificis. També vaig anar al cotxe del José, on dormia les nits de molt de fred o pluja, on tenia tot de secrets trobats als contenidors de la ciutat, on amagava aquells regals per mi. Recordo que el dia de meu natalici va ser, apart d'Àngel, l'única persona que hem va regalar alguna cosa. Aquell anell morat de plàstic i una caixeta en forma de drac amb pedres a dins, era un símil del seu tatuatge, per que el recordés sempre, perquè tingues la seva marca. No se on hauria trobat allò, de vegades pensava que ho hauria robat, tants regals, plantes aromàtiques, unes sabatilles d'esport, caixes per guardar les pedres.
No hi era per cap lloc, me vaig seure al banc de pedra, vaig escriure una nota i la vaig trencar. Ja marxava quan vaig veure que venia pel carrer amb un caminar estrany, Gabriel sabia que jo marxava i que era possible que no ens tornarem a veure mai. No podia creure el que deia, no s'havia pres la metadona, li feia mal tot el cos, suposo que tenia el mono. El vaig abraçar com si el món s'acabes allà mateix, no podia fer res, havia de tornar al poble, començava a treballar vigilant els incendis a un pic solitari, no podia ajudar-lo més.

Àngel me va acompanyar a l'estació, ens vam fer una cafè, feia dues nits, s'havia fumat el porro de la nit a la terrassa en mi, m'havia agafat de la ma. Va confessar que al principi sentia un fort desig per estar en mi, que havia tingut moltes companyes de pis i allò no li havia passat, que no hi havia res que pensar, ens havíem deixat portar, però no hi havia més, no hi havia relació.
En realitat sols érem amics, i confessors de les nostres inseguretats i dels aspectes més ocults i obscurs, aquells que podien ser interpretats i catalogats com a malaltia mental per la resta de la gent que ens envoltava.
Ell sabia el que estava fent en Gabriel, en els últims temps s'havien conegut al pis, quan venia per dutxar-se i afaitar-se i a dinar fent-me companyia en aquells moments que jo no podia suportar estar sola. No hem va jutjar, no hem va advertir, no va dir res per frenar aquella obsessió que tornava a ocupar tots els racons de la meva ment per seguir vivint sense pensar en mi. Pot ser el seu regal de natalici va ser el seu avís, "La invasión de los barbaros", un llibre devorat en una nit al meu llit, on vaig veure coses molt lletges del comportament i pensament humà.

La promesa. Ens vam fer una promesa desesperada, sense sentit comú, sense pensar en conseqüències. "Si no tornes a la heroïna et vindré a buscar, allà on estigues et trobaré i viurem junys". No se encara com vaig cometre aquella inconsciència, no se quins van ser els seus pensaments, li vaig besar el coll, amb suavitat mentre els meus braços envoltaven aquell cos dèbil que no va posar resistència.

La pau m'envoltava en aquell pic solitari des de la sortida fins la posta del sol, el paisatge entrava dins els meus ulls àvids d'un cel obert amb un horitzó quasi infinit. El telèfon va sonar, no coneixia el número que apareixia a la pantalla, vaig despenjar i en escoltar la veu, ronca, el cor hem va sortir del pit, la respiració es va paralitzar. Va ser la primera d'unes cinc trucades, abans dels dos dies de permís del treball, per anar a fer els exàmens de setembre de la universitat.
No vaig tornar sola, ell va venir en mi al poble, a viure en mi i en Piru, no ens havíem besat mai, l'únic contacte físic havien sigut les meves abraçades i el bes al coll. Gabriel tenia el mono, vòmits, diarrees, tremolors, dolor durant el dia i la nit, no se exactament quantes setmanes van passar així. Era dolorós, però ell aguantava, de vegades era insuportable estar a prop d'ell, sols l'alcohol, els porros i la guitarra podien donar-li uns instants de pau.
Dormíem al mateix llit sense tocar-nos, li molestava el contacte en mi, li molestaven les meves carícies, me deia que no," por favor no me toques, no puc, no estic acostumat, fa massa temps que estic sol". Fins un dia que me va tocar ell, i jo vaig creure que fèiem l'amor.

Vaig donar-me a ell en cos i ànima, vaig estimar com mai havia estimat, desitjant ser estimada amb la mateixa intensitat.
Vaig intentar canviar a algú, vaig generar més frustració en ell. Jo mai havia cedit, mai m'havia rebaixat, mai havia acceptat en cap relació un control sobre mi. Sempre havia donat als altres en dosis ínfimes el meu amor, sols havia donat el meu sexe, plaer i companyia. Ara ho havia donat tot i a canvi vaig rebre dolor, amargura, incomprensió i violència. Perquè? Com vaig deixar la meva dignitat sota la taula, com vaig deixar que la meva vida toques fons!
Van passar sis mesos fins arribar a un estat de desolació interior, i destrucció personal que m'arrossegava a un pou sense tornada. No podia recuperar el control, pot ser mai havia tingut el control. L'alcohol era ara el protagonista i jo exposada a rebre tot el que pugues sortir d'ell, d'un Drac.
Sola, sense atrevir-me a contar res a ningú, sols Piru veia el que passava, va començar a posar-se malalt, molt malalt, al mateix temps que jo claudicava sota els seu
s desitjos. No tenia diners per anar al veterinari, l'alcohol que ell ingeria, havia acabat en tots els meus estalvis i en totes les meves energies.

Ajuda. Necessitava ajuda, volia demanar-la però a qui?, com? Ell va trucar un dia, estava preocupat, sabia algunes coses de la meva situació algú l'havia informat, després de nou anys encara érem com a mínim amics. Arrel de la trucada, Gabriel es va posar violent, verbalment agressiu, la mirada de Gabriel no la comprenia. Li vaig demanar a ell que no truques mai més, que ja el trucaria jo si volia. Vaig plorar amagada pel que estava fent, m'estava aïllant jo mateixa, mentia a la meva família i als amics perquè ningú descobrís la veritat.
Cada cop més indefensa i sola, vaig haver d'enfrontar-me a la realitat. Un dia com els altres, me va demanar que anés a la benzinera a comprar vi o cerveses, vivíem a les afores del poble, aquest cop m'hi vaig negar. Me va propinar una rabiosa empenta que me va enviar directa al terra, i va alçar la ma amb una mirada que no puc descriure. Me vaig tancar a l'habitació, dins el llit plorant mentre ell trencava les portes de la casa, els plats i tot el que trobava al seu pas i cridava que era una puta, que qui era jo per dir-li el que havia de fer, que plorar era lo únic que sabia fer, que no valia per res. "Me quiero ir, esto es peor que una carcel" me va dir cridant-me.

Vaig pujar al cotxe, era fosc, vaig posar benzina i el vaig recollir sense parar de plorar, quasi no veia la carretera. El vaig deixar a l'estació de trens, després de conduir una hora sense parlar-nos. Va baixar del cotxe, va començar a trencar els vidres i les papereres de l'estació, estava tancada. El vaig portar fins el poble de l'estació, li vaig donar cinquanta euros i vaig marxar cap a casa, sola, plorant, alliberada.
En arribar a casa, vaig veure una figura fosca a la porta, era ell, estava allí, com era possible, havia vist sols un taxi que m'avançava per la carretera de pujada al poble, me volia morir. Me va abraçar i me va demanar perdó, jo plorava volia que desaparegués de la meva vida.

Començava el curs, sabia que Cerdanyola les coses sols podien empitjorar, era el seu territori. No tenia diners, ell s'havia gastat el meu sou en alcohol, inclòs uns diners que li vaig demanar a la meva germana amagant la realitat. Sols tenia cinquanta euros per tornar en el tren, fins d'aquí uns dies no cobraríem els diners de l'estació d'esquí on ell estava treballant. On anàvem a viure?, com pagaria la meva matricula de la universitat?. Vam agafar el tren, jo havia deixat a Piru, molt malalt, en casa de ell, que estava enfadat i preocupat per mi, feia mesos que no parlàvem i ara li demanava la cura del nostre gos moribund. Me vaig acomiadar de Piru, ara havia d'enfrontar-me totalment sola a la situació, estava decidit.
El viatge al tren, va ser el mes llarg que he fet a la meva vida. Gabriel es va emborratxar al tren amb els diners que m'havien donat els meus pares, que no sabien que no me quedava res al banc, com sempre fan quan els vaig a veure.
Quan vam arribar a Sants, vaig agafar totes les meves maletes i me vaig posar a caminar ignorant-lo, ell me va dir que perquè no li deixava ajudar-me, li vaig dir que no el volia tornar veure, que no podia suportar més. Va aparèixer el Drac que dormia , que sols despertava amb l'alcohol, que s'alimentava d'ell. "Puta, eres una puta, m'has robat puta, guarra" "te vas a quedar el dinero de mi trabajo, pedazo de puta" Cridava amb la seva mirada i la seva ma amenaçadora, mentre ens mirava tota l'estació. Vaig traure la cartilla del banc i vaig dirigir-me a un caixer, l'estació d'esquí ja havia fet l'ingrés del seu sou. (Gabriel tenia deutes amb els bans i utilitzàvem la meva cartilla.) vaig treure tot el que hi havia, 600 euros pel mig mes que havia treballat allí, li vaig donar. Va desaparèixer entre les multituds de l'estació i sols vaig saber d'ell als quinze dies, quan ja s'havia begut tots els diners.

Amb totes les persones que m'havia trobat, que m'havien estimat o no, vaig estimar a qui no devia. Ara no ho veig així, no me reconec en la distància, no hi havia amor, hi havia dependència, frustració, por, culpabilitat i tot un món de sentiments destructius. Piru esta ara en mi, ell sap millor que ningú el que vam passar, la innocència i l'egoisme de voler arribar a les profunditats de la degradació humana, per conèixer que hi ha allí, en aquella foscor, aquella nit implacable que t'atrapa en una xarxa de sentiments confusos.

La meva guitarra, el regal del meu pare, la va trencar un dia de borratxera, amb la ràbia de qui vol fer tot el mal possible, aquí va ser quan vaig entendre que mai pararia, que la pròxima en rebre un cop era jo, que la que s'estava trencant per dins i per fora era jo. Tan sols pesava 45 quilos, tenia una forta bronquitis, mai abans havia estat així, vaig començar a fumar tabac, mai ho havia fet abans, no tenia diners mai abans havia estat sense diners. I el més greu, estava totalment sola, ningú ja preguntava per mi, cap amic, cap amant, cap familiar. I sé que la responsable de perdre el contacte, d'aïllar-me vaig ser jo, per por i per inconsciència, vaig ser jo!

Com del no res apareix algú. Algú que et vol ajudar, algú que t'obre una porta i et deixa entrar. Lluïsa, sa mare acabava de morir, estava sola. Li vaig explicar la situació, ella era la única persona que hem va advertir abans de que jo fes res i la que me va donar la seva ma, com una mare que troba una filla perduda. Me va salvar, m'ho va donar tot, i me va obligar a sortir d'aquell infern i a començar estimar-me a mi mateixa. Però aquesta és ja una altra història.

Pel que fa a Gabriel, el vaig veure d'amagat tres o quatre vegades, fins que me vaig trobar forta per no agafar-li mai les trucades al telèfon, i per sort, gràcies a la Lluïsa, que m'havie prohibit el contacte amb ell, mai va saber on vivia i mai més me va trobar.