DINS D'UN CALAIX

DINS D'UN CALAIX

Avui m’ha agafat un rampell i he pujat a les golfes. Mirar enrere mai m’ha agradat, però la vellesa ja ho té això, arriba un moment que el futur perd pistonada i busques la companyia dels records per molt empolsimats i plens d’enyorança que estiguin.
A les golfes de casa s’hi refugien restes d’un passat que tindrà valor mentre algú en guardi el record com, per exemple, el cavall de cartó del meu germà; la cadira de boga de l’avi; el mirall del cosidor de la mare; la bicicleta del pare... ah, i la calaixera de l’àvia, la dels calaixos panxuts on s’hi guardava de tot! Dins del primer, entre recordatoris, postals i estampes, encara hi ha un farcellet de tul amb algunes relíquies de la meva comunió: un àlbum petit entapissat en seda blanca, els guants, el rosari, la medalla, un mocador brodat amb unes inicials que no són les meves i l’arracada. Només una. Una de sola. Una arracada senzilla, de plata amb un detall daurat i una perla diminuta penjant. La plata s’ha enfosquit, però el detall d’or encara brilla. Somric recordant aquell últim dia que vàrem compartir i revisc la tristesa que, disfressada de jocs i rialles, enfosquia l’alegria del moment. L’endemà marxaria lluny amb la seva família. Li vaig donar una arracada com a penyora. Ell, un mocador blanc. Érem criatures, sí, però als sentiments què els expliques.
Anys més tard ens vam retrobar, però això ja és una altra història.

(cada mes penjo un petit relat, reflexió, text, etc. a Instagram i com que aquest mes és, o era, el de les comunions...)
@fsolde55