Dietari de la catàstrofe.6: Venus del suburbi

dir-te quins versos m´han agradat més... però no puc. Tots ells formen una pedra preciosa, amb cares ombrejades i cares il.luminades, però totes igual de belles.

Rep la meva admiració!

L'amor és un verí, una droga, un mal inevitable. Ens fa gaudir i ens fa mal, és la glòria i el turment. Però és un verí tan dolç...!
Espero que hagis acabat feliçment la teva tasca d'infermer de nit i puguis dormir al teu llitet comodament. Bon Nadal i molts petons.

És un goig llegir els teus relats, i un honor llegir els teus comentaris!

Espero de tot cor que gaudeixis d'unes festes tal i com les desitjes, i que sàpigues apreciar cada moment de felicitat, i retenir-lo a les ninetes, per poder explicar-los desprès.

Una forta abraçada, i mil i un somriures per a tu!

fa mil anys que no venia!
I ja sabia que em perdia un luxe d'emocions i mots.
Em trasbalses com el primer dia.
Poeta de lucideses!

petons (disculpa, he estat molt temps sense poder llegir ni comentar, pràcticament, escrivia per no rovellar-me i poca cosa més)


gyps

Arriba un cop d'ombra provinent de qualsevol barri de l'ànima, es produeix un moviment de l'instint als ravals de l'esperit, i es trenca la quotidianitat, es sacseja la certesa, comença un cicle, neix un poema.

Perquè la bellesa resulta estremidora, sorgeixi on ho faci.
La nuesa de la ment que percep la provocació obre escletxes a una fragilitat amb risc definitiu...
I la creació artística suposa una crisi resolta només amb la fecunditat o la mort.

Per molt que el poeta s'entregui com a ofrena en l'ara de la deessa ( ja sigui aquesta el símbol de la vida, de l'estètica, de la mestria, del desig, de la natura humana, de la perfecció inabastable, de ... ), la seva obra és el millor present per al futur.
Com la teva.

T'envio una abraçada missatgera d'admiració,
Unaquimera

(un poema meu de fa uns anys, que opta a comentari del teu)

Volia ser com un xarnego
(que diu en Ferrater).
Quan vaig veure néixer la venus de l'Hospitalet.
No naixia sobre una petxina
ni el vent movia sos cabells
ni sos cabells eren rojos.
Era fosca i bruna, i més aviat porca.
No tan sols parlava espanyol
sinó que jo també la follava en espanyol.
Vam ser feliços per poc temps. Com sempre.
Quan va finir l'amor
jo em volia morir.
Ara no em vull morir
però sé que dintre els seus llavis
hi havia el somriure
de la calavera.

Em fas quasi enveja i celebro aquests poemes clars i lluminosos, tot i que parlis de la tenebra.

Sembla, franz, que amb aquesta sèrie de poemes hages encetat un nou camí en la teua manera de fer. Ho dic, en primer lloc, perquè la interpretació d'algunes de les pàgines del Dietari de la catàstrofe es presten a múltiples interpretacions -sí, açò és intrínsec a la poesia, però estaràs d'acord amb mi que hi ha missatges més oberts a l'acabat del lector, més connotatius que altres-. Depenent de la figura que realcem, hi podem connectar amb l'amor -tardoral, destructiu o nostàlgic-, la derrota, la mort, -amb la fredor de les figures dels darrers versos-, la pèrdua o la pura tristor. I moltes coses més.

En segon lloc, sembla que els objectes o els estats inspiradors vinguen més d'allò abstracte: en Abismes o en altres poemes teus veiem la dona,ja tinga el seu correlat real o no. Hi ha una simulació d'un "tu" que sembla present en el discurs. Ací em fa l'efecte que et mous més en el terreny de l'abstracció, per bé que tan clarament hi aparega la segona persona i també poguem reconéixer, si volem, un tipus de dona diametralment oposat a l'angelicata>/i> dels estilnovistes, posem per cas.

A mi em deixa una tristor bona.I amb això, de tot plegat, em quede.

Un bes.