DESTRONAT

No negaré que al principi em vaig sentir dolgut. I no per la manera com s'entestaren els meus progenitors amb la idea d'incrementar la família amb un nou membre, això ben podria considerar-se natural, sinó perquè jo ja presagiava que aquest, més tard o més d'hora, acabaria convertint-se en el meu substitut, el relleu.

Però... Què esperava? Tota l'alegria, l'expectació i la il·lusió amb què vaig ser rebut de bon començament, pel que sembla, no foren suficients per a neutralitzar l'efecte d'algun tipus de maledicció, un estigma que m'ha acompanyat des del naixement i que es va manifestar ben prompte, quan alguns dels meus òrgans interns, un rere l'altre, començaren a fer fallida sense cap explicació aparent ni solució de continuïtat. Això, agreujat amb el diagnòstic decebedor d'uns especialistes que, lamentablement, em pronosticaven una vida curta i plena de complicacions, no deixava lloc a l'optimisme. La nova crisi multiorgànica que em sobrevingué poc després no feu més que accelerar les coses i forçar-me a assumir-ho.

Res a fer. No és que accepte la situació. M'hi he resignat. Amb aquests precedents ja no em sorprèn el rebuig dels meus òrgans per a possibles trasplantaments, no n'han volgut cap ni un. Encara menys després de la presentació a bombo i platerets de la sèrie 14, amb una evolució on l'empresa assegura haver solucionat els problemes del model anterior –el meu–, i que a mi m'ha relegat al lloc on ara em trobe: esperant un final indigne en ser desmembrat i fos a la planta de reciclatge.