Deixebles de Noah

En veure Clara acostar-se amb el seu quadern, algú apaga la televisió de seguida i tothom pren posició al lloc que tenen assignat per a escoltar-la. No debades es tracta d'un dels moments més esperats del dia, només superat per una visita familiar. Clara saluda amablement i obre el quadern per la data corresponent, just un mes enrere. No sap ben bé per què, si per recomanació d'alguna revista especialitzada o simplement per deixar passar un temps prudent, ni massa curt ni massa llarg.

Llavors enceta una lectura amb la qual repassa fil per randa les visites d'aquell dia: les passejades pel parc, els dinars familiars... Però també queixes, discussions, xafardejos i qualsevol anècdota a destacar, com ara que portaren Elvira a l'hospital per tal de curar la ferida d'un braç que ella enlaira al crit de "és veritat", amb la joia de recuperar un record que explica per fi l'origen de la cicatriu. Un fum d'històries, al capdavall, amb l'objectiu d'allargar una miqueta més uns moments que volen fugir sense pietat.

En acabant recull els papers, on cadascú ha tractat d'explicar el seu dia, per a registrar-los al seu quadern. Alguns encara amb suficient lucidesa per a fer un relat coherent, d'altres no tant, de vegades amb una lletra inintel·ligible. Tant li fa. Si no els entén s'ho inventarà. A qui importa si la trucada telefònica del fill de Nati no és veritat. D'ací a un mes no la recordarà, i continuarà estalviant-se el fet que el Centre no tinga constància de cap familiar. El cas és que tots tinguen aquell moment, real o imaginari, on se'ls il·lumina la cara en sentir el seu nom i paren especial atenció, dedicant un "em toca" il·lusionat als companys.

Tots inclús Batiste, el més escèptic, que acaba d'arribar al grup. El seu paper explica que tot i no entendre encara el perquè dels oblits, sospita que alguna cosa té a veure el desconegut que de tant en tant troba mirant-lo espaordit des de l'espill del bany.