DESTINACIÓ BERLÍN

-Posi-ho tot damunt la cinta.
Clar! Aquest no sap que és la primera vegada que agafo un avió. Tothom l’ha agafat alguna vegada, perquè mira que de pressa van tots. Semblo una pagesa que no ha sortit mai de casa. Això és el que deia la meva mare quan jo era una nena però ara les pageses segur que també han agafat l’avió.
-Escolti, vostè ha de passar pel mig.
-Ai, perdoni!
-Que no s’ha tret el cinturó? També l’ha de posar a la cinta.
Quins nervis que tinc! Ja no sé ni per on he de tornar a passar jo. No sabia que tindria tant estrés abans d’embarcar. Acabo amb l’estrès dels exàmens i em fico a l’estrès de l’avió. Si em veiés la meva iaia Maria es posaria a plorar. Amb el que m’estimava... Ara que, el meu pare tampoc s’ho podia imaginar que amb la llicenciatura d’enginyeria hagués de creuar el continent per una miserable feina que el meu avi, en pau descansi, no acceptaria perquè la dignitat obrera que portava al damunt no li deixaria fer el pas. Però, vinga, generació rere generació... Cada vegada més títols, cada vegada més esforços... De quina generació sóc? Dels gilipolles? I sort de la meva mare, que m’ha avançat els euros per poder agafar el bitllet i per poder pagar l’habitació de rellogada. Això sí que li faria llàstima a l’àvia Maria. Ella, que quan em parlava dels seus veïns, els Rafart, se li omplien els ulls de llàgrimes perquè abans havien estat rellogats: tota la família en una habitació, amb un fogonet per fer el menjar, i amb dret al vàter, que era al passadís, per tothom, amb les corresponents cues...
-Cordi’s el cinturó- em deia amablement l’hostessa de dentadura superblanca i llavis rojos per contrastar.
-Benvinguts al vol EZY4527 d’Easyjet amb destinació a Berlín...
Berlín? M’havien dit que és una ciutat guapa però jo més aviat hi voldria anar a fer turisme. Sort del meu anglès que he anat cultivant any rere any des que era una criatura. Ara, l’alemany... Que cansada que estic! Mai m’havien pesat tant les cames. Diria que les cames són com si haguessin fet la seixantena.
No puc anar fent el paper de la idiota, de la sacrificada, de la derrotada... No estic aquí per això.
-Dintre de 25 minuts aterrarem a l’aeroport de Tegel. A Berlín hi ha 7 graus de temperatura- ens comunica el pilot de l’avió.
Quin fred que tindré! Amb aquesta jaqueta m’he pensat que ja n’hi hauria prou i... Aquest senyor del meu costat em recorda l’avi Josep pels seus ulls brillants i la pell fina però té un aire diferent: molt viatjat, d’intel•lectual, d’urbanita...
-Què? És el teu primer viatge a Berlín?- em pregunta com si hagués endevinat que estava pensant en ell.
-Sí, sí... Ara m’he quedat parada. No li havia dit res perquè em pensava que vostè era alemany.
-No, no. Concretament sóc austríac. Bé, això d’austríac...
-Què vol dir?
-Doncs de molt jovenet ja en vaig haver de marxar. Un dia abans que cremessin el Reichstag alemany, com a conseqüència de l’annexió d’Àustria pel Tercer Reich, amb tota la meva família vam haver de fugir cap a Hongria.
-Ostres! Jo que ara precisament estava pensant amb el fotut que és haver de marxar del teu propi país.
-L’any 1940 el meu pare va emigrar a Espanya pensant que podria reunir-se amb tota la família, però el tancament de les fronteres ho va impedir.
-Oh! I com ho van fer sense el cap de família?
-Ens vam quedar al “gueto” internacional de Budapest.
-I se’n van poder sortir?
-Mira, jo estic viu gràcies al Giorgio Perlaska, que era un comerciant italià que es va fer passar per cònsol espanyol i l’Àngel Sanz Briz, que era un espanyol diplomàtic a Budapest. Ells dos ens van salvar de la deportació.
- I llavors?
-Doncs vaig arribar a Barcelona l’any 1947.
-I amb el que veig no ha parat de viatjar!
-Mira, viatjo molt a rel de les organitzacions a les quals pertanyo. Ara vaig a un acte com a membre d’honor de la societat Rahel Varnhagen Geselfschaft de Hagen-Berlín.
-Quina vida més interessant!
-Mira. Molta lluita. Molta lluita i molta mort. Els nazis van matar gran part de la meva família. Per part de la meva mare, ella en va comptar 106 de persones mortes.
-Oh, quin desastre!
-El desastre era la forma. Si vas a Budapest, al costat del riu Danubi i al nord del Parlament, trobaràs un curiós memorial en el qual hi ha molts parells de sabates de pedra: escultures on la gent tot sovint hi deixa flors. Doncs allà va morir el meu oncle Josep. Els lligaven de dos en dos pels turmells i per aprofitar la munició tiraven un tret només a un i com que queien a l’aigua, l’altre moria ofegat. I aquesta escena la va veure la meva tia.
-Quin horror!
-Ara crec que sí que ja hem arribat.
-El viatge ha estat com un flash gràcies a les seves explicacions.
-No les solo donar. Però avui no sé què m’ha passat...
-Li deixaré el número de mòbil per si un dia quedem per fer un cafetó.
-Molt de gust! Només m’hi estaré una setmana. Però de segur que hi haurà una estoneta per tu. Et portaré al Kadewe.
-Correm a buscar l’equipatge. Si el perdo...
El Jaume camina poc a poc amb passos segurs sobre el terra blau. En separar-nos em sembla com si perdés seguretat, la seguretat que dóna un octogenari que ha patit injustícies i que l’han enfortit per viure en aquest món. Berlín ja no em sembla la gèlida ciutat de set graus centígrads, i mentre la maleta vermella espera que l’arranqui de la cinta em passa pel cap tota la història que m’acaba d’explicar el Jaume i que forma part d’aquest món en el qual han hagut de lluitar i patir tants dels nostres avantpassats i que l’hem de defensar com ells per tal que ningú ens el pugui malmetre.