Descobrint el teu món...

"En vols?"

Una pregunta llençada a l'aire antic, des de llavors les herbes dels marges agafaren una nova dimensió. No entenia per què els prenien la llibertat, tot embolcallant-les entre papers impersonals. Encara menys la meva raó innocent podia comprendre per què prenien foc a aquell cilindre.

Una fortor que m'emplenava els nadius.

Si un bosc no es pot cremar, per què una part si? Jo els anomenava aniquiladors de vida, i amb un somriure em tornaven un calla petita.

"Va, a sant Hilari!"

Litres d'alcohol s'acumulaven davant meu, tots empresonats dins bells gots de colorins. Creia que estava descobrint una nova vida.

Un glop.

Per mi l'alcohol servia per guarir les ferides. Devia tenir l'interior totalment fragmentat, i per això em coïa tant el pit. Potser estava malalta. Sí, rius d'alcohol m'omplien el cos i les hores, per poder-me curar ben aviat.

"Algú té un DNI?"

Com una escombreta, aquesta targeta de plàstic que un dia em van dir que ens identificava, va recollint els polsim que reposa sobre el mirall. M'estava adonant que tot el que havia aprés en aquesta vida no servia per res. La pols que abans es recollia per llençar, ara l'acumulaven en petites tires arrenglades.

Un rajolí de sang s'escorre pel nas.

Aquesta pols m'omplia l'estomac, m'inutilitzava els budells. Me la vaig apropiar, des d'aquell moment es va convertir en la llum que em guiaria cap a les mides perfectes. Sí, la vaig substituir pels aliments.

"És la meva vida, i jo ja la controlo."

Arguments falsos que només amagaven una realitat, uns problemes que jo tot just entreveia. Els teus ulls em demanaven ajuda, i jo poruga del desconegut fugia del teu costat i em tancava dins del meu món, lloc on les pastilles només servien per guarir els mals del cos.
Quan el meu enteniment va comprendre les teves mirades, ja era massa tard. Amb una sola frase em vas apartar de la teva vida, i jo, amb la por al cos d'haver estat la guspira que encengué el foc, em vaig apartar del teu costat, retornant al nou món que tu em presentares.
Des d'aquell instant mai més no ens vam reconèixer els cossos. Tu eres un desconegut per mi, i jo un tros de carn més que s'arrossegava sense massa gràcia per aquesta vida.

I és ara quan obro els ulls i m'adono que t'he perdut. Avui sense por t'allargaria la mà per arrencar-te del teu món.
Em dic a mi mateixa que no és massa tard, que et puc trobar i fer-te reviure, despertant les velles inquietuds, els anhels que resten arraulits al teu fons, i que tornis a ser tu!