Descansa, Pere

Un relat de: Mena Guiga
La Beatrix no ho suportaria; els Teletubbies, tampoc. Si el dia és immensament eixut, una calorassa insensible a res que no sigui ella mateixa...aquesta humitat en forma de gotes preses al camp de cols espontànies que obren l'ull entre l'herba alta?...sí: és el dol.

És clar -o no tan clar- que no eres el Pere Conill dels contes postvictorians -crec- de la Potter en un adorable i campestre cottage. Ni gens ni mica un dels conillassos refets amb greix acordiònic que campaven per la gespa camp-de-golf mig postissa (crec) al voltant dels habitatges-nau prou nua de decoracions arquitectòniques, de forma pet-de-monja, dels populars personatges televisius de la mainada.

I no obstant ho eres, ho ets, en Pere Conill, criatura de la plana, salvatge i lliure, que tenia un cau en alguna veta sorrenca. Cercaves pastanaga tendra, tal volta?
Vas travessar...vas travessar! Una col·lisió, l'impacte. S'esgarrifà sencer el bosquet de moreres folrades de campanetes enfiladisses que han plorat-musicat el teu rèquiem.

Jo t'havia vist -havies de ser tu, eres tu- tornant de Pineda, anant cap a Malgrat, a l'alçada de Santa Susanna. Portava, en un cabasset entaforat a la cistella foradada de la bicicleta, un conill de peluix, joguina tova o perduda o llençada que el meu pare, en una passejada, va trobar. La meva mare el passà per la rentadora amb una abraçada de suavitzant. Va ser estès al terrat, observat per una gata tricolor ajeguda sobre una estoreta refrigerant sota el sostre ombrós d'una gandula tan mandrosa com ella.

-És en Pere Conill, Lilona!- vaig informar-la, sabent que no podia anar massa més enllà. Em va venir aquella punxada de malenconia. Els meus nens que feia temps que no ho eren, haurien escoltat la història. Va costar, recuperar-me, fins que no vaig refer la convicció que els meus infants me'ls havia quedat (confiant que ells haurien fet igual) acompanyant a la meva nena interior anterior.

Jo t'havia vist. Vas aparèixer de sobte. Al marge dret, per on jo avançava. Una corredissa saltironant, un amagar-te sota una pila de caixes de plàstic, per a hortalisses, de colors variats. Jo traslladant cap a casa el peluix i tu, el de debò, mostrant-te. Em va fer gràcia. Vaig agrair la senzillesa natural del moment, que esdevenia una imatge emmarcable. La conservo.

Vaig situar el nino sobre una muntanyeta de llibres gens endreçats. Alguna dia ho seran? Per quin començaré? S'iniciarà...al meu cap. Quan un propi cap mani al mateix propi cap. Als arreplegats no els havia d'espantar, quan s'esdevingués. Respectaria cada ser recuperat: els dos ossets vestits de nuvis sense pastís, la vaca sense tripa i ni moca i el lleó sense ull. Formaven ja part d'un aferrament. La seva presència, entre acumulació-reflex d'un estat de cert desori puja-i-baixa d'un tram d'anys que no cessava -mai s'ha de forçar un canvi tallantment- regalava innocència. No marxarien. Els usaria per a algun conte en el meu esporàdic treballar per a biblioteques. O bé serien font d'imaginació per a alguna de les classes particulars al menjador on els nens i nenes n'abraçarien la simpatia.

Aquest matí t'he retrobat. He volgut endebades enganyar-me: serà un farcell al flanc de la via, a uns pams d'una casa. A vegades funciona. A vegades. Estaves tombat, l'ull obert, angoixadorament incrèdul pel casament amb la mort. El pèl grisenc marronós te'l bufava una brisa, se te n'aixecava un bri, com un pam i pipa al traspàs. Les orellones immòbils. Les potetes tirant a les dels gats. Els dintres rebentats cap enfora. T'he mirat passant pedalant...he alentit macabrament? He prosseguit el trajecte. Dolenta, egoista! No el podies recollir i enterrar dignament? Per què no gosaves? Per si, malgrat tot, li restaven unes alenades i no haver de contemplar la fi? No he reprès cap pensament en deixar-te enrere. T'has apoderat de mots en una espiral que creixia esperonant-me a escriure aquest relat. L'absència de llàgrimes és fer-se'm una durícia a l'ànima. Per evitar-ho, et reto homenatge, per més que egoicament en retratar-me de bona bruixa afectada.

Descansa, Pere, conill boscà, busca la pau en un món millor. Emporta't la flaire del fonoll alt guarnit de cargols i la de la figuera amb els fruits ferventment, fermament fermentant del paisatge que et pertany.

Trobo un pagès-paleta o paleta-pagès, l'informo, assenyalant no massa avall, del teu cos exànime.

-Oh, ja passa, això! Tants cada dia, arreu, oi?

Replico que no és resposta. Que a mi em fa mal. Que sento una necessitat de fer alguna cosa.

-Es truca la policia, doncs. En vindrà un i s'ho endurà.

'S'ho'.

'S'ho'.

Sense respondre, m'he acomiadat de l'home. Covarda. A tu no et puc dir adéu i et deixo a mercè dels vehicles que t'aplanaran. De les rates, que s'atiparan.

Un dels meus 'jo' és una merda que no et mereix, conillet de vellut.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

439836 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com