DESAPARICIÓ SOBTADA

El dia és lluminós; el passeig de la Avinguda Diagonal està concorregut com mai i els vianants se’ls veu passejar tranquils, sense el temor de ser arrabassats pels vehicles de dues rodes, amb qui fins ara l’han hagut de compartir. La satisfacció d’uns i altres evidencien la bondat de les llargues i costoses obres de remodelació que s’hi han fet.
N’he sigut un observador de primera fila i n’he tingut una certa responsabilitat pel que fa a la logística; hi ha hagut de tot en el dia a dia. Però sovint se’m fa present un cas sorprenent que, per raons inherents els meu càrrec, vaig viure d’a prop. El protagonitzaren dues noies que caminaven per la Diagonal durant les obres, tot esquivant com podien els obstacles amb que anaven ensopegant. Havien baixat de l’autobús. L’una estava atenta a una trucada del mòbil i l’altra mig desorientada, mirava enllà intentant d’esbrinar per on passar. De sobte, desaparegué.
Deu meu, no sé que em passa! Socors, ajuda! Estic caient al buit, acceleradament; m’arrapo a un ferro, una escala potser? Ceguesa.
Diria que he tingut una baixada de sucre, crec que m’he desmaiat o estic vivint una al·lucinació, si no fos, que sento quelcom de lliscós embolicar-se a les meves cames, quant més vull desfer-me’n més m’entortolligo. Llisca com una o vàries culebres, bellugadisses. No distingeixo res
De sobte m’empeny un doll d’aigua que amb fúria m’obliga a desprendre’m de la nansa on estava agafada; malgrat els esforços i acrobàcies que faig per mantenir l’equilibri he relliscat en una mena d’illa flotant. Em sento anorreada i en un balbuceig demano auxili, però no arriba. No se on sóc, intueixo, sé tan sols, que l’aigua m’envolta. Esperava el mar però no hi arribava. M’he quedat sense emocions.
Al meu costat, apropant-se toco quelcom que fuig d’un salt. Al no veure-hi ja no se si és bo o és dolent. Si tingués la capacitat de cridar, de moure’m o de sentir fàstic, diria que són rates les que s’enfilen per les meves cames, la por em te paralitzada. Tremolo i, tal vegada són els calfreds els que aturen els rosegadors, que ja no avancen. Auxili, balbucejo; abans de desmaiar-me he vist un punt de llum.
I mentre això succeïa en el subsòl, a l’exterior, a plena llum del Sol, una altra noia mig embogida, cridava i preguntava a tot aquell que la volgués escoltar, si havien vist a la seva amiga que uns moments abans era al seu costat.
Acudiren els treballadors de les obres, el que conduïa la grua, l’encarregat i els mossos que hi eren a prop, feren un cop d’ull a la recerca per l’entorn breu i amb rapidesa a causa de la proximitat. Veritablement no podia ser lluny, de no tractar-se d’un insòlit segrest.
L’incident havia tingut lloc allà sobre el terreny i en aquells moments. No se’n sabien avenir, semblava talment que la Terra se l’hagués empassada. En dir això van caure-hi i estirant del fil conductor d’una idea tan peregrina, indagaren qui era el responsable de l’execució d’aquell tram de l’obra. Un cop localitzar l’origen i especificació de l’ordre rebuda va resultar que, en un moment determinat, s’havia aixecat la trampa d’accés al clavegueram i poc desprès l’havien retornat al seu lloc. Immediatament, alçaren la tapadora alhora de sentir el ressò d’un crit esmorteït.
La noia que havia provocat l’aldarull intentà d’apropar-se atrapada pel pànic, li barraren el pas. Hagué d’esperar a la vorera a que un parell d’homes baixessin portant amb ells una llitera mentre els feien llum amb un focus potent.
L’espera es feu eterna, com se li hagués fet, també, a l’altra noia que treien del subsòl de no estar desmaiada.
Sortosament, tingué un final feliç que acabà només amb un ensurt, certament terrorífic pel que fa a la rescatada.