Deprimit, abans de la llum

Casa meva està feta una merda. No s'hi pot estar. O sigui que m'en vaig, encara que sé que hi hauré de tornar.
Passo per una plaça i hi ha una font, i això em fa pensar. Perque l'aigua brolla d'allí, i jo d'on he brollat? Coi, penso. D'on? De la meva mare, és clar... però la meva mare d'on va brollar? Doncs de la meva àvia, si. Però al que em refereixo és a la típica pregunta filosòfica: d'on venim?
M'ho pregunto des de petit, això. Però mai he sigut bon estudiant, ni de filosofia ni de res. Em dedico a pensar d'una manera molt cutre. I el peix, d'on ve el peix? Perquè dedueixo que deu venir més d'on venim nosaltres que de la mar, perquè ens assemblem més, un peix s'assembla més a un home o a una dona que a la inmensa mar.
I la mar, d'on ve? Suposo que de l'univers. Tot podria ser qüestió de química. És evident que els éssers vius d'aquí de la Terra som infinitament minúsculs, però la mar, encara que també sigui minúscula... se m'ha acudit que l'univers podria ser la mar i el nostre planeta un dels molts éssers que hi habiten. Llavors... més enllà d'aquesta mar, o sigui l'univers, què hi ha? I aquí és on topem amb la pregunta del començament.
Perque si mai obtenim una resposta segura potser la trobem si atravessem les fronteres de l'univers, que ens manté com uns ignorants.
Torno a casa perque estic cansat. Malgrat la pudor, m'estiro al sofà i m'adormo.
Ara ja estic mig despert, i fastiguejat per tot el que oloro. I em dic que la pudor aquesta mata, i que si em morís potser sabria d'on vinc. En un moment, la pudor em sembla agradable pel que acabo de pensar. I descobreixo que som misèria, i que no ens mereixem saber d'on venim. Perque evitem allò que no ens agrada i li treiem importància. I ara penso que agradar és un simple mot que no defineix res, doncs, en realitat, no som capaços de gaudir en aquest raconet anomenat Terra. I mirem a l'exterior i ens seguim fent preguntes sobre això i allò. Però si ho tenim davant dels nassos! Qui no té veu ni vot és qui sap d'on ve. Perque no pot evitar el que no li agrada. I s'adona de com es pot arribar a sofrir. Però no! No ho pot saber! Simplement viu una altra mena de realitat. Que tonto que sóc.
Netejo la casa.
Quina olor a netedat! Pero ara que estic fresc, després d'haver-me dutxat, penso en l'absurd d'aquest món. Tothom, menys qui no en té, simplement entra i surt de casa seva mentre produeix i es produeixen canvis que percebem. Però absurdament. Perque tot és al món dels somnis. Volem, però no tenim. I qui té, evidentment, no està satisfet. Penso que els que vivim "bé" som cruels i que no mereixem saber la veritat... però jo la vull saber!
Torno a sortir al carrer. És de nit, però demà no treballo. Veig alguna estrella i em sento petit i buit. Vull créixer! Vull conèixer! Però no tinc gaires esperances, i això em deprimeix... si, allò que sentim tots de tant en tant, depressió, enemiga de l'ésser humà.
Així doncs, camino deprimit. Perque no tinc on anar i tot és absurd... ei! una espurna dins meu! M'acabo de sentir en armonia amb tot l'univers! potser és perque m'he allunyat d'aquest podrit món.
He acabat pensant que malgrat que l'ésser humà és molt cruel, hi ha qui, malgrat això, guarda la possibilitat d'una espurna amb potència... perque sofreix com jo, perque el món no li agrada... aquest relat és per a aquestes persones.