DE TERRA ENDINS

Aquell any les pluges havien arribat d’hora i amb una virulència excepcional. L’ambient era insuportablement xardorós.
En Daniel es recolzava a la finestra i deixava que la brisa nocturna li refresqués el front. Amb prou feines hi havia un fil de lluna, però les pluges havien cessat momentàniament i l’aire era tan clar que amb la llum dels estels n’hi havia prou per veure els arrossars.
Enyorava terriblement la Gemma. No oblidaria mai el seu somriure, la seva cara lluminosa, com si el sol daurat li brillés des de dins. S’havien conegut a l’Ametlla de Mar. Que n’era de lluny!, ella, el Mediterrani i, tanmateix, el dia que es van conèixer.
La trobada fou casual, dintre de l’aigua; en un mar avalotat, turbulent i, justament, quan en un daltabaix, l’ona els havia tombat amb força i es precipitaren l’un en braços de l’altre. Passat el remolí i l’ atordiment desferen l’abraçada, sense pressa, però. A partir d’aquell moment foren inseparables.
Ella era de poble i aquella la seva cala, coneixia prou bé el terreny. Ell hi era per primera vegada; un amic que sempre fugia de la gent, de les platges plenes de goma gom, n’hi havia parlat de l’excel·lència.
Era allà per una estada breu; massa breu, després d’haver-la coneguda. Tal vegada, podria semblar que anava massa llançat, però no tenia temps per dilatòries, li digué. Un assumpte de feina que calia resoldre amb urgència, l’allunyaria temporalment i la marxa era imminent.
No l’havia enganyada. Es van estimar en la placidesa d’aquella platja d’arena blanca, la cala de la Gemma, que n o va dubtar en compartir, ni la cala n i el seu cos colrat pel sol.
Per fi, l’enyor cediria el pas a la realitat. L’endemà a primera hora seria a l’aeroport; el seu vol estava previst per a les set del matí, havia dit a una Gemma emocionada que l’escoltava des de l’Ametlla, vora el mar. No es volia refiar del mòbil i havia demanat a la recepció de l’hotel de despertar-lo.
S’ajagué damunt del llit mig despullat, tal com anava, sense camisa i en calçotets, per esperar la son que no tardà en arribar.
Submergit com estava en els seus records, no havia percebut ni un moviment, ni un sol brunzit dintre la cambra, que l’alertés de cap perill.
Ella, aprofità l’ocasió i el moment precís per colar-s’hi, n’era experta, com la majoria de la seva mena.
Era menuda, amb el cap petit i la coloració bonica, vanitosa, també. Va rondar per la cambra. En Daniel havia deixat la cartera damunt la tauleta de nit, però no es movia per diners, no li van interessar. S’apropà al cos que jeia destapat damunt del llit; un cos jove, atractiu i provocador. L’excitava la seva indefensió i no se’n voler estar.
Lliscà, sinuosa, damunt d’ell, suaument i amb escassa fricció. Un cop satisfeta la seva libido, sortí sigil·losament i voluptuosa, per on havia entrat.
En Daniel no va sentir el fibló. L’endemà tampoc sentí la trucada que, teòricament, havia de despertar-lo.
Puntualment l’havien feta, la trucada, i en no obtenir resposta van insistir personalment. Hi havia motiu per alarmar-se.
Alertats per la Direcció de l’hotel, hi acudí la policia local i ell forense. El resultat de la investigació. Immediata, fou contundent i força comú, per cert, en aquelles latituds.
En Daniel havia mort a causa d’una fiblada de la serp Corall que es caracteritza per un verí molt actiu, i en aquell cas havia estat letal.
Mentre, asseguda en unes roques on es desfeien les ones, la Gemma, que es filla i germana de pescadors, espera d’esquena al mar, l’arribada d’en Daniel.
El seu home no ha d’arribar per mar, vindrà de terra endins, amb cotxe, no pas amb barca, i és cap allà on guaita, on fixa la seva mirada clara, tranquil·la i enamorada.