DE QUÈ ANEM

El dia va començar amb un xiuxiueig d’arreu: ”Escriu, escriu abans que algú ho faci per tu”. Les paraules es van esvair en l’aire com una maledicció, i tothom va obrir els ulls amb la mateixa urgència. Mans que abans sostenien cafès, eines o abraçades, es van convertir en dits que martellejaven teclats, llapis que esquitxaven pàgines en blanc. No hi havia res a dir, però tot s’havia de dir.

Els carrers van emmudir. Les botigues van tancar. Les xarxes es van inundar de llibres auto publicats, poemes infinits, manifestos que cridaven a ningú. Els editors, convertits en déus efímers, triaven obres amb ulls embogits per la sobredosi de sentit. “Més cru! Més sincer! Més tu!”, exigien, mentre els preus dels llibres caient fins a valer menys que el paper que els sostenia.

La segona fase va arribar quan els magatzems es van omplir de toms no llegits. Les obres mestres es podrien als racons, enganxoses de pols i desesperació. Algú va cridar que la immortalitat només era possible si et consumies abans que la teva obra. I llavors, com una epidèmia de lògica perversa, els suïcidis van començar.

No eren actes de derrota, sinó de vanitat. Es penjaven amb cordills de tarlatana dels lloms dels llibres, bevien verí en tasses marcades amb els seus noms d’autor, deixant notes que deien: “Així controlo el final”. Els cossos s’apilaven als afores de les ciutats, però ningú els plorava. Tothom estava massa ocupat escrivint l’obra definitiva, aquella que, segurament, algú llegiria després del seu últim sospir.

En la nit, quan només van quedar els ratpenats i el vent com a lectors, una veu entre les ruïnes: “I ara... qui ho explicarà?”.

Però no va respondre ningú. Només el soroll dels fulls buits, sacsejant-se com rialles sota la lluna.





2025