De menys a més

1
A Ella li agradava Ell. A Ell li agradava Ella. Ella esperava que Ell intentés lligar amb ella. Ell esperava l'oportunitat per a lligar amb Ella. La oportunitat no es va donar. Ella odia a Ell. Ell estima a Ella.

2
Anem a fer-nos els dos petons típics de salutació però no ho aconseguim perquè comencem pel mateix costat. Em besa als llavis i, veient la meva cara de sorpresa, em diu que aquell petó serveix per tots els d'avui. I jo desitjo que sigui demà.

3
El temps passa molt ràpidament. Això constatà en Joseph el dia que complia cent dos anys. Estirat al llit, com cada dia, només pensava i pensava sobre el mateix: com passa el temps! No te n'adones i ets el més gran de la família, els teus millors amics són morts i poc et queda per reunir-t'hi.

4
Per curiositat el va obrir i va contemplar la bellesa del llenguatge. Només llegint-ne el copyright ja tenia la sensació de ser algú important. Va passar a la primera pàgina de la història. Un munt de lletres delerosament ordenades confluïen formant paraules, i aquestes oracions, i aquestes altres una història. La va llegir atentament, va quedar fascinat. Per això va decidir que des de llavors no cremaria cap altre llibre.

5
En Baril i en Nazar caminaven tranquil·lament pel carrer...
-Fem alguna cosa?
-Què vols fer?
-No sé, estic tip de no fer res.
-T'entenc, em passa sovint.
-I també estic tip de prendre el sol.
-Total: tampoc ens posem morenos...
-I com vols que ens posem morenos si som negres?
-Per això... és una rucada prendre el sol.
-I em fa ràbia haver de menjar de les escombraries, menjar les sobres de la gent. Per què no llencen menjar bo?
-Perquè se'l mengen ells, no hi pensen en nosaltres.
-Això ens passa perquè vivim al carrer.
-Tens raó. Si visquéssim en una casa com en Rafio menjaríem millor.
-Però això de viure en una casa mai ho he vist clar... És com perdre la llibertat. Has de fer que l'amo estigui content i llavors et dóna de menjar. Jo vull ser lliure.
-Sí, clar. Som lliures però no fotem res...
-Cony! Cadascú utilitza la seva llibertat com li dóna la gana!
Van girar la cantonada mentre continuaven miolant. Van creuar el carrer. Una dona els va veure i, tot seguit, va ensopegar amb un objecte invisible inexistent i es va trencar el turmell. Puta mala sort.

6
Ets molt maca, preciosa. Et miro, i només puc pensar això. Et recordo, i només puc pensar això. Molt bufona. En qualsevol moment que em sento trist o decaigut pensar en tu m'alegra la vida. Ets bella, ets intel·ligent, ets la millor. Ets la meva primera llum del dia
Si tan sols tingués una oportunitat de parlar amb tu... Doncs no sé què faria. Primer de tot, potser tremolar. Després, a part de continuar tremolant, no ho sé. Segurament ficaria la pota com estic acostumat a fer (un costum que m'agradaria perdre). En qualsevol moment diria una frase o faria una acció que acabaria amb la nostre relació potencial. I tu t'allunyaries de mi, més i més. I tot tornaria a ser igual que ara però pitjor, ja que jo hauria perdut la primera oportunitat i allunyat la resta. I tot seria més difícil que ara, i ara ja ho és prou.
Però. I si no fiqués la pota? I si contraposant-me a la meva natura, a la meva sort, sortís victoriós en el meu afany? Seria genial. Increïble, potser. Fos com fos, la meva vida donaria un canvi espectacular i els somnis es farien reals superant tots els records que ara són la realitat. Seria molt feliç, com no ho he sigut mai.
Maleïda realitat la d'ara perquè no et conec i t'estimo.