La noia del cotxe vermell pujat

Un relat de: intratable

Si no fos pel trontollar del cotxe, hom podria dir que era nou, perquè estava impecable, com acabat de sortir del concessionari. La carrosseria reflectia com un mirall vermell pujat tot el que envoltava al biplaça, els habitants dels demés vehicles aprofitaven per pentinar-se al seu costat quan coincidien en un semàfor. Més d'un va quedar a mig afaitar. L'interior del vehicle tampoc havia estat menystingut al llarg dels anys. Ni un bri de pols, ni una ratllada. Els seients de cuir feien olor a seients de cuir nous. Tot tan ben posat, tan al seu lloc que feia por. Però no tanta por com la conductora: la Blanca.

La Blanca és una noia preciosa que tan sols mirant-te et sedueix. Amb el seu cabell negre (i un petit floc blanc) i els seus ulls marrons i el seu vaiverejar de malucs de passarel·la és capaç d'enlluernar qualsevol ànima que tingui la mala sort d'ensopegar-hi. Perquè la captivarà i quan se n'adoni potser serà massa tard. Potser la passió cap a aquella dona deïforme ja s'haurà clavat al seu cor prou endins com per poder pensar en poc més que en ella.

Arribà al barri amb una mà al davant i l'altra al darrere. Ella no explicà mai res del seu passat. Però amb la seva mirada, transparent i a l'hora sensual, s'anà ficant a tothom a la butxaca. D'aquesta manera no tingué cap problema per a trobar la seva primera feina al barri. La contractaren per fer una suplència a la llar d'infants, una feina que li semblà que podria fer durant un temps. Clar que les criatures, ja a la seva poca edat, quedaren embadalides i misteriosament calmades. Fins al més belluguet de tots. Això no la disculpava, tanmateix, d'haver-los de canviar els bolquers que inexplicablement s'omplien de forma sincronitzada, tots set a l'hora.

La vida al barri estava en doina. Tothom intentava fer vida normal però no hi havia home o dona que no dediqués un petit moment a fantasiejar amb la Blanca. Tothom, d'alguna manera, volia ser el príncep blau de la Blanca de cabell negre i ulls marrons que omplia de rosa (i verd) el barri gris. Ara bé, ningú semblava fer el primer pas cap una aproximació íntima.

Fins que aparegué un noi jove, alt i ben plantat, sempre vestit amb texans i samarreta blava a joc amb els seus ulls que despertava gairebé els mateixos sentiments que la Blanca. No exactament els mateixos però potser prou com per fer adonar a tots els veïns que no hi havia res a fer. Seria aquest noi jove qui l'encegaria o no seria ningú.

La Blanca no es presentà a la primera cita. Aquell dia, just plegar de la llar d'infants, passà per casa seva per triar la roba. No pas per maquillar-se, no en té cap necessitat. També per berenar una mica. Una poma: li encanten les pomes. Se n'endugué una altra pel camí. I a mig ídem, que coincidia amb mitja poma menjada, veié com un cuc la saludava amb verda alegria. I la Blanca es desmaià.

El noi jove, alt i ben plantat, tingué llavors una intuïció desastrosa i anà a trobar-la a casa seva. Al carrer, a terra, la trobà com una bella dorment que espera el bes del príncep encantador (encantador com ell, clar). Abans, però, s'hagué d'enfrontar al cuc, aquella bèstia perversa i endimoniada, de cinc centímetres. Sense remordiments, sense por, amb joiosa valentia el noi jove, alt i ben plantat, es situà en posició de combat. El cuc també. Amb un moviment ràpid i destre que el cuc no s'esperava pas, el noi esclafà cinc centímetres de monstre malvat. Havent matat el cuc, el noi es mostrava altiu i superior. I no tenia gana.

Així s'estigué durant uns minuts fins que observà que ningú havia vist la seva gesta i que, en conseqüència, ningú la recordaria. Ningú la pujaria al Youtube, tampoc. Tot seguit despertà del seu somni de noble cavaller i veié als seus peus la dona més bella que cap altra que mai hagi vist i mai veurà. S'ajupí, apropà els seus llavis als d'ella fins que es tocaren. Ella obrí els ulls.

Ell l'ajudà a aixecar-se dolçament. Ella, en suposat agraïment, el convidà a anar a casa seva. Prengueren diversos tipus de begudes alcohòliques. I entre petons i riures anaren a l'habitació. Allí, ell estirat i ella mirant-lo amb calidesa, la Blanca li robà el cor.

Amb el cor dins una caixa embolicada en un divertit paper de regal, la Blanca es dirigí al seu cotxe. Hi pujà, deixà la caixa al seient de l'acompanyant i decidí donar un últim tomb pel barri. En un semàfor, el conductor del cotxe del costat buscà sense sort l'escuma d'afaitar. Ella somrigué i decidí que era hora de marxar d'allà.

A la carretera sortí per un camí imperceptible per als ulls que l'ignoren i enfilà amunt cap a un antic castell d'aspecte ruïnós. Aparcà davant l'entrada. Agafà la caixa i obrí la porta del castell que no estava pas tancada amb clau. Una dona formosa (però no la més formosa del país, que és la Blanca) la rebé. "Aquí el tens, reina meva", digué la Blanca.

La dona l'agafà, i el portà a la nevera. Després pujà a la seva cambra i digué davant del mirall: "mirallet, mirallet, digues, qui menjarà cor per sopar avui?"

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

intratable

40 Relats

52 Comentaris

74158 Lectures

Valoració de l'autor: 8.30

Biografia:
Amb 27 anys no es té biografia, encara. Com a mínim jo.



R en Cadena

"Llibre em va encadenar i jo he passat la cadena a Herzog i a Jesús Miquel Saldón Andrades"

(descobreix què és "R en Cadena")