Pensaments volàtils

Un relat de: intratable

Un avió que va de Roma a Paris sobrevola els Alps enmig de turbulències. Dins, un home mira per la finestra i observa els pics nevats. I perquè sí, perquè aquestes coses passen, es planteja la possibilitat que l'avió s'estavelli. Deixa volar la imaginació. Ell sobreviuria, clar, i la seva dona també. L'hostessa simpàtica i la passatgera rossa d'allà davant també. L'hostessa antipàtica i el xicot de la rossa no. No per res, però és que és un accident aeri i hi ha de morir gent. I posats a salvar gent les dones simpàtiques, guapes i en edats de merèixer hi tenen molts números, ni que sigui en la seva imaginació. S'adona que potser tot plegat només és una manera de convertir la tragèdia en fantasia sexual, tot i que hi aparegui la seva muller.

Però és igual, tu. L'avió s'estampa i ell i la seva dona sobreviuen. L'hostessa simpàtica i la rossa també. Com que són als Alps hi fa fred. De menjar, concretament de carn, no els en falta perquè l'avió en duia al voltant de dotze tones de les que n'han sobreviscut uns tres cents kilos que són ells quatre.

Això li planteja un dubte. No seria millor, de cara a animar la festa, que sobrevisqués més gent i que haguessin de decidir a qui mataven per menjar-se? Ai, ai! Està perdent el fil.

S'imagina que han de sopar. Encenen un foc amb qualsevol cosa inflamable i amb un encenedor, perquè la rossa té pinta de ser fumadora. Ara està fumant, doncs, va. La seva dona es dirigeix al rebost (l'avió). Ell intenta entaular conversa amb la rossa.
-Estàs molt bona.

I comencen a magrejar-se i. Nonono. Això sembla una pel·li porno, no pas una fantasia sexual. A veure. La rossa va vestida de monja i. Nonono, un altre cop.
-Em dic Josep. I tu?
-Vero.
-I què hi anaves a fer a Paris?
-Tenia prevista una sessió de fotos. Sóc model.
-Ja m'ho semblava.
-Què vols dir?
-Que només les noies amb el teu atractiu poden arribar a ser models.
-Gràcies.
-Et deuen dir sovint coses com aquesta.
-No, en realitat no. La gent no s'atreveix a dir-me gaire coses.
-Bé, però el teu xicot segur que te les diu.
-No tinc xicot.
-No era el que t'acompanyava a l'avió.
-No, aquell home era el fotògraf.
-Ah.

La conversa no és pas digna d'aparèixer en un llibre (ni tan sols en un blog), però a en Josep ja li fa el pes en tant que condueix la situació a un estat que permet l'optimisme. Ell, com tot bon pessimista, sap que tot plegat no és possible. Per això, coneixent a la seva dona sap que ara, per donar realisme, tornarà. Per tant la seva dona torna i porta un parell de cuixes que ell diria que són de l'hostessa antipàtica. La sang regalima alegrement.
-Pep, tu creus que n'hi ha per tothom amb aquest parell?
-Sí, de fet jo no tinc gaire gana i tinc la panxa remoguda. Suposo que la merda d'entrepà que ens han donat se m'ha posat malament.

Això és veritat. Té la panxa remoguda per culpa de les turbulències i de la merda d'entrepà. Torna a la fantasia. I diu:
-Mireu, aquesta és la meva fantasia i ara us diré com estan les coses. Recordes, Eva, que havíem estat parlant de fer intercanvi de parelles? Doncs ara suposem que l'hostessa i la Vero (que és aquesta noia rossa que és model) són una parella. Jo me'n vaig al llit o a la neu o al que sigui amb la Vero i tu amb l'hostessa. I segons com vagi la cosa ja anirem intercanviant una miqueta més. Què us sembla?
-Bé -diuen les tres a l'hora.
-Sí?
-Clar, és la teva fantasia -li respon l'Eva.

D'altra banda, a l'avió que va de Roma a París sobrevolant els Alps enmig de turbulències l'Eva, que es mira els pics nevats per la finestreta del seu marit, es planteja la possibilitat que l'avió s'estavelli. El Josep (el seu marit) mor, pràcticament tothom mor. Sobretot la rossa aquesta d'allà davant que, tot sigui dit, té pinta de guarra. Només es salva ella mateixa i el xicot de la rossa. Que no està gens malament. Es nota que es cuida, deu anar al gimnàs però sense passar-se i abans li ha semblat que la mirava i que els ulls eren plens de passió. Ai, la passió. Allò que va desaparèixer dos mesos després de casar-se amb el Pep. O potser dos mesos abans.

S'allunyen de l'avió, compungits, encara trasbalsats per l'accident.
-Tinc fred -diu l'Eva.
-Té la meva jaqueta. -diu el… el… Pietro. Sí, Pietro. I parla català. I ho és, ¡toma ya! O millor dit: apa!

Seuen a uns vint metres de l'ex-avió. Llavors passen uns deu dies en que es dediquen al canibalisme forçat. I l'onzè dia, ves a saber com, ves a saber per què, es besen i ella l'abraça, l'estreny contra el seu cos. I la temperatura puja i puja, però tant li fa si la neu es desfà i es desfan els glacials i els pols doncs el pols se'ls accelera i la sang els bull, i vull que m'apressis, sense presses fes-me pressa, fes-me això i allò i et faré així i aixà i tal faràs tal trobaràs, i em trobaràs a mi buscant-te a tu, com les busques d'un rellotge que ara es troben i ara s'allunyen i fan l'amor a les dotze en punt, però punt i seguit perquè seguim, ens perseguim, ens resseguim i prosseguint ho aconseguim. Ah, sí!

I s'adona que és dins l'avió i que encara vola, com li volava la ment fins fa ben poc. I té calor, molta calor. Fins i tot es descobreix amb una mà molt i molt a prop de l'entrecuix, que ràpidament aparta. Llàstima que estigui rodejada de gent que si no agafava al Piet.. al Pep i ja veuries tu la festassa.

El Josep també s'adona que és dins l'avió i intenta dissimular l'erecció.
-Recordes allò que vam parlar de l'intercanvi de parelles, Pep?
-Sí.
-Què et sembla la rossa aquella d'allà davant?
-Bé.
-Com de bé?
-Molt bé.
-Doncs a mi m'agrada el seu xicot.
-Sí?
-Sí.
-Però si té cara d'imbècil. És el típic xulito de barri. - diu en Pep amb profund i sincer menyspreu.
-I la rossa té cara de meuca estúpida.
-Saps què? Millor que deixem estar això de l'intercanvi.
-Sí, millor.

Es fan un petó.
-I no t'agradaria més fer-ho amb l'hostessa simpàtica en comptes de amb l'imbècil?
-Que t'ho vols fer amb el seu xicot? -riu l'Eva.
-No, jo em quedaria amb la Vero.
-Qui és la Vero?
-Vull dir la rossa.
-La xicota del Pietro?
-Quin Pietro?

I a continuació s'insulten.

Comentaris

  • Envial a tribuna@guimera.info [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 17-07-2008 | Valoració: 10

    Hola;

    El relat en format word com arxiu annec a l'email.

    I, la foto quina ?

    Gràcies.

    Antonio Mora Vergés
    www.guimera.info

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

intratable

40 Relats

52 Comentaris

71886 Lectures

Valoració de l'autor: 8.30

Biografia:
Amb 27 anys no es té biografia, encara. Com a mínim jo.



R en Cadena

"Llibre em va encadenar i jo he passat la cadena a Herzog i a Jesús Miquel Saldón Andrades"

(descobreix què és "R en Cadena")