Descriure, escriure, riure, re

La Jessica Fletcher i la seva màquina d'escriure a l'inici de S'ha escrit un crim -ara sento la música i em temo que em costarà treure-me-la del cap- em van fer créixer pensant que els escriptors escrivien a màquina(*). Així quan un dia em vaig despertar recordant un somni que havia tingut la nit anterior, vaig agafar l'Olivetti de ma mare i el vaig transcriure. Devia tenir set anys i el somni començava amb jo conduint un cotxe que volava. És tot el que en recordo vint anys després. Ara qualsevol podria pensar que és un plagi d'un tros de Harry Potter i la cambra secreta que la J. K. Rowling va publicar el 1998, però en realitat és un plagi d'un capítol de la serie de televisió Pippi Calzaslargas de l'Astrid Lindgren. El text que vaig escriure llavors, per sort, ha desaparegut.

Quan uns quants anys més tard vaig començar escriure amb més freqüència, però no amb més qualitat, ja ho vaig fer directament en un ordinador. Per tot plegat, quan vaig llegir La sombra del viento del Carlos Ruiz Zafón, per molt que m'agradés, no em va fer ni fred ni calor la ploma (estilogràfica) del Víctor Hugo i tot l'aparat que munta al voltant de tan simbòlic instrument. Per mi, com si parlava d'un boli Bic. (Blasfèmia!, dirà algú).

En l'actualitat, encara amb més raó continuo escrivint directament davant la pantalla. I no només pel corrector ortogràfic sinó també per tot el que puc consultar a internet, si bé encara hi ha algunes consultes que faig sobre paper com la cerca de sinònims o la resolució de dubtes lingüístics. Per exemple, en el paràgraf anterior he estat a punt d'escriure parafernàlia però com que el corrector ortogràfic no me la donava per bona, he mirat al diccionari de dubtes i barbarismes on he trobat que havia de dir aparat.

Ara bé, no em salvo de (mal)gastar paper i tinta perquè tot sovint (se) m'ocorren relats lluny de l'ordinador. El resultat acostuma a ser un esborrany que més tard poleixo a cop de tecles. O ho intento. Perquè aquí ens trobem amb dos problemes que pateixo: la no-organització prèvia i la por a reescriure massa. El primer problema no sempre el tinc, ja que si preveig que el relat serà llarg o que l'article tracta temes que poden resultar confusos sí que m'ho miro amb més calma. És justament el que he fet per escriure aquest text. El segon problema és més greu i més comú. Si bé sóc conscient que puc millorar un text realitzant-hi canvis profunds, a la pràctica em limito a modificar detalls perquè tinc por de començar a barallar-me amb la meva pròpia prosa. I perdre.

És clar, doncs, que tinc seriosos defectes. Sinó no seria aquí escrivint això: estaria allà, escrivint el llibre que sempre has volgut llegir. En particular, un altre defecte és el que ja m'han comentat algunes persones que ni tan sols es coneixen. De fet, alguna ni la conec jo. En una paraula, pratchettejo. La culpa és del Terry Pratchett que va cometre l'error d'escriure com jo volia escriure abans que jo hi escrigués. I és que després de llegir Rechicero (que ni és el seu millor llibre, ni està ben traduït a l'espanyol) i Brujerías vaig tenir una sensació contradictòria: per fi algú escrivia el que jo volia llegir, però no era jo. O sigui que el vell truc de J.R.R. Tolkien no em serviria a mi. I per si això fos poc, també em dóna per monzonejar; suposo que per culpa de Guadalajara, més que no pas per El perquè de tot plegat, origen d'una de les pitjors pel·lícules mai filmades.

Però el que tinc clar és que quan escric, ric potser perquè riure és la cua d'escriure. I vet aquí una altra influència: Màrius Serra. Clar que en aquest cas jo no diria que serrejo, sinó que utilitzo part de l'arsenal verbívor que em vaig empassar a Verbàlia i que em va fer immunodeficient davant del verbvirus. Un virus que, per cert, el devia dur latent a dins des que veient de petit el Tres pics i repicó, que presentava l'Antoni Bassas, vaig assabentar-me que Tísner amagava Artís Gener. O potser des que el meu pare, més o menys per aquella època, em va dir que RENFE volia dir Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados. (Més tard en una prova del 3×4 de la Júlia Otero li van assignar Red Nacional de Ferrocarriles Españoles).

I la veritat és que això del verbirisme és un problema perquè, tot i que part de la gràcia està en que no es vegin els jocs de paraules, els lectors no veuen els jocs de paraules (!) i, per tant, molts cops no acaben de veure el sentit complet de la història. Coincidència o no, es dóna el cas que els relats que més m'agraden a mi són els que menys agraden als lectors i a l'inrevés. Això em suggereix dues opcions: a) els lectors són imbècils, b) no m'he explicat correctament. Suposo que la primera que em ve al cap és la a) per dos motius. Un és perquè sóc informàtic i, com a tal, sé que la culpa sempre és de l'usuari. L'altre motiu deu tenir a veure amb substantius tan monos com supèrbia, orgull i collons.

Però per poc que hi pensi m'adono que l'opció a) no és certa en tots els casos i acabo optant per la b). D'aquesta manera el problema és meu i l'he de resoldre jo sol. D'un anàlisi superficial n'extrec que molts cops ometo coses que el lector hauria de saber, però no les escric perquè no me n'adono; i és que jo sí que les sé. D'altra banda, pateixo d'una manca de vocabulari que empobreix els meus relats en la seva vesant més estètica i cosmètica, deixant-ne nu el seu costat comunicatiu enfront de la freda mirada del lector. El resultat és que el relat comença a esternudar, té febre i fa més llàstima que goig. Un fet que succeeix, sobretot, quan escriure ha de coincidir amb descriure i potser no tant amb riure (el riu més musical després del Danubi blau), fent que tot plegat es quedi en re que valgui la pena.

Llegint tot el que he escrit fins al paràgraf anterior m'adono que no he dit per què escric. La resposta és tan senzilla que em pregunto si no ho hauria de complicar un pèl. Fins i tot em podria inventar una resposta enrevessada i falsa, a saber:

Escriure és la meva porta a l'èxtasi produït per l'aproximació a l'inabastable concepte de l'art, és l'acte monoparental de creació de fills abstractes. Mitjançant l'escriptura m'elevo al món de les idees platònic en comunió perfecte amb la passió que desperten les paraules i els pensaments. I així, gràcies a les composicions, llego al món, sempre necessitat de revelacions, una obra cabdal d'art en estat pur.

T'ha agradat l'invent? Doncs la veritat és: escriure és divertit i el demés són collonades.

Per acabar, què millor que un començament? I és que el primer començament que havia escrit per a aquest text em sembla que podria ser un bon final, perquè llavors serà un final que suposarà un principi i això ens acostarà a la idea d'aquell infinit infinitament llunyà que ens fa infinitesimalment petits.

Engego l'ordinador, obro el processador de textos. És buit, no hi ha re. Ric, escric, descric.

---
(*) Escriure és com rentar la roba, es pot fer a mà o a màquina.