Bogeria

En Graham McPherson, que més tard seria conegut amb el pseudònim de Suggs --però ara encara no--, sent soroll que no sap d'on prové. Li sembla que és un murmuri de veus apagades sota una mel·lodia de saxòfon rovellat i cops d'espardenya harmònics en canonades de fusta d'arbre encara viu blanca. O això o és el xiuxiueig de la brisa en passar per entre la persiana del cul de l'elefant verd a l'hora que les meduses del terrari mengen botifarra blanca i caguen mongetes a ritme de vals. O les dues coses a l'hora, pensa.

Ja fa dies que quan intenta dormir sent aquesta remor esmorteïda. Primer pensava que era dins el seu cap, on ressonava d'una banda a l'altra sense aturador. Però des d'ahir creu que ve d'algun altre lloc, de fora. I cada cop té més clar això de l'elefant verd.

Reclòs des dels cinc anys en aquestes golfes vagament il·luminades per una espelma que rep setmanalment --és la seva paga, un cop al més té un extra: llumins--, ha après tot el que sap a partir de llibres infantils caducats. A l'hora s'ha creat una mitologia pròpia a partir d'aquests mateixos llibres i de la seva limitada experiència.

Tot d'un plegat, immers en el murmuri incessant que no el deixa dormir s'adona que, en realitat no hi ha cap elefant verd amb una persiana al cul, que no hi ha cops d'espardenya. No sent el mateix que els altres dies. És música, és un piano, és un saxòfon, és una guitarra, és una bateria. És la seva veu que dansa entre acords. I tot ve de fora. Treu el cap per la finestra i, sorprès, com guiat per la tonada, dóna un pas més enllà. Ska.

Surt del quadre on el van fer pres. I creix.

I canta.