We will rock you

Aquest és el títol del tercer esdeveniment musical al que assistim a Wien. És un musical fet a partir de la música de Queen. El guió és de Ben Elton i la direcció musical de Brian May i Roger Taylor (també productors junt amb Robert de Niro). I això té bona pinta ja d'entrada, d'una banda perquè als de Queen no els interessa que es carreguin les seves cançons. D'altra banda per Ben Elton, guionista de series com Els Joves o L'escurçó negre.

L'espectacle es celebra al Raimund Theater, un teatre no gaire gran creat per una associació de vienesos el 1893. El primer que veiem és que tothom va molt mudat, menys nosaltres que comencem a patir la sensació de ser uns perdularis. La gent ha decidit aprofitar la roba de la festa de cap d'any més fatxenda a la que hagin assistit mai. Em pregunto on dec tenir el frac que no tinc i recordo que el més semblant a un frac que he tingut mai a les mans m'ho vaig menjar i era un Frigo (aquí Eskimo) Magnum Frac. O sigui, que ja no el tinc per a la propera festa de disfresses, el que és una veritable llàstima perquè em quedava molt bé. Semblava ben bé de pêt-dêl-pôrtêr que diuen els fatxendes.

Trobem els seients, a la primera planta segona fila centre-esquerra, i se'ns acosta una noia. No, no volem enciclopèdies. Resulta que no podem seure amb els abrics. Potser són massa lleigs? Eh? Digues! No tenen prou glamú? Tant es nota que són de les rebaixes? Mala p! No, resulta que és una norma del teatre. Apa, anem al guarda-harpies i regalem-los 1,30€ per abric. No saben ná los austríacos estos... dirien els que normalment diuen el mateix però canviant el gentilici per un de més català, com catalanes. Sentint-nos com a casa, tornem als nostres llocs, que ja ha sonat el segon timbre. Übrigens Per cert, és curiós que als teatres quan sona el timbre, en comptes d'obrir la porta, la tanquin.

Així que comença la funció amb un joc de llums, s'aixeca el teló i en una pantalla hi apareixen una serie de titulars, al principi sobre moments importants del rock i de Queen, en alemany. I arriba la primera broma quan per algun motiu m'havia despistat (probablement encara mig encegat per les llums anteriors): "2008: Àustria guanya l'Eurocopa", em retransmetrà (perquè la primera transmissió no m'ha arribat) la MarieCurie a la pausa. La gent riu i m'adono que potser hauria d'haver practicat un riure fals de cara a quan la gent rigui un acudit que jo no he entès per bo que sigui. O no, sempre puc dir que a mi no m'ha fet gràcia. O puc no dir res perquè, total, ningú em preguntarà. I si algú m'ho pregunta potser tampoc l'entendré. Tant se val, intentaré entendre el que pugui, de totes maneres tres quartes parts del temps se'l passaran cantant principalment en anglès.

Ha! Sí, han traduït algunes cançons a l'alemany. A l'última boda que vam anar, una noia (o van ser dues?) que havia vist el musical a London es va sorprendre, després que jo li comentés que em semblava que a la versió de Köln havien traduït cançons, que els alemanys fessin una cosa així. No els sorprenia, en canvi, que això es fes a Espanya. Doncs sí, ho han fet(*). I he de dir que no sona pas malament. No puc dir res sobre la lletra, però musicalment tot encaixa amb certa naturalitat.

I em sorprenc rient. He entès la broma, oh! Babel? Això crec, però he de dir (cal fer-ho i és de justícia) que me n'he perdut unes quantes abans. I les que em perdré. Però sóc feliç. Ich bin ein glücklicher Mann. Eta zu? Und Sie?

Quan acaba es fan les mil i una rondes d'aplaudiments típiques del món teatral, que al final no saps si la gent aplaudeix perquè han sortit els actors a saludar o els actors surten a saludar perquè la gent aplaudeix. El que queda clar en aquest cas és que els aplaudiments més forts els reben els músics que han estat amagats durant gairebé tota la funció, més forts fins i tot que els que reben els cantants principals. Finalment algú decideix encendre les llums de platea, trencant així el bucle infernal i sortim a recuperar els nostres abrics.

I tornem a casa després d'haver sentit música amb roques a dins, pensant que ha valgut la pena.

Per cert, heu vist com de fatxenda queda anomenar les ciutats pel nom en el seu propi idioma? I això que no ha aparegut Valladolid.


----
(*) La producció de Wien, amb alguns retocs locals, és la mateixa que es va estrenar a Köln i que després es va representar a Zürich.