Kafka a l'autobús

Un relat de: intratable

Quan pujo a l'autobús a Maria Cristina hi fa olor de bou suat. Per això no em sorprèn veure que a la plataforma del fons hi tenim un bou. Un bou, per cert, que està suat. Al seu costat hi ha una mula que avui deu haver-se dutxat perquè no fa pas olor de mula suada. Davant seu, però ajupit, hi veig un ésser humà de sexe masculí que assisteix com a llevadora a un ésser humà de sexe femení que crida i crida mentre fa força per donar a llum una cria de la mateixa espècie. Respira, li diu el mascle a la femella; perquè es veu que se n'ha oblidat. Ella crida.

Pico la tedeu, una gossa em pica l'ullet i jo me'l rasco. Sec al seu costat, deixant el passadís pel mig, mentre preparo el meu morro humit. Porten molta estona així?, li lladro. Jo he pujat a Via Augusta i ja hi eren, em respon. Li oloro el cul. Fa bona pinta. Ella m'olora el meu. Somriu. Estic en zel, em diu envermellida. Vols estar al cel?, li contesto. La femella humana xiscla; fes força, li diu el mascle.
-Primer ens hauríem de conèixer una mica, no? -- em diu la gossa.
-No és habitual, però podríem provar-ho.
-Com et dius?
-Sóc en Tobi de Cal Bonera. I tu? -- li dic, tot i que el meu nom és Toby. Els gossos no som cèlebres per guanyar concursos d'ortografia.
-Jo em dic Lusi… Parla'm de la teva família, teniu algun tipus de malaltia congènita? -- diu.
-Que els mascles la tenim molt llarga -- li contesto i canvio de seient.

Abans era més fàcil això de procrear. Pujaves a l'autobús, oloraves quatre culs amb el teu musell humit, t'oloraven el teu cul i si hi havia compatibilitat sensorial, doncs apa. I després adéu, clar, ja s'ho farà la gossa aquesta. Ara no, ara resulta que ens hem de conèixer lladrant. I no n'hi ha prou amb fer-ne cinc cèntims, no, també s'ha d'explicar l'obra i miracles de familiars que ni tan sols coneixes. No te n'adones i en un tres i no res hi has caigut de quatre grapes. Quan tingui temps escriuré la meva autobiografia i en repartiré fotocòpies abans de començar a olorar. Què s'han cregut! Llàstima de no saber escriure, també.

Just quan l'autobús s'atura a París, la femella humana deixa de xisclar i tot d'un plegat se sent un plor fi. És la cria humana. Sempre m'ha sorprès que els humans tinguin uns embarassos tan poc optimitzats: nou mesos per una cria. Nosaltres, els gossos, amb només dos mesos en tenim un bon grapat. Feina feta. Però millor no continuo amb la típica guerra d'espècies, no fos cas que em diguessin que sóc un especieísta.

L'ombra (em sembla que en dialecte humà se'n diu així al mascle humà), posa la cria (node?, nado?) als braços de la donut que ara s'ha convertit en mara. Tot seguit, es posa dret sobre les seves dues potes i treu un paquet de tabac d'una butxaca dels pantalons. El bou suat li diu que a l'autobús no s'hi pot fumar, que s'haurà de fúmer i baixar. L'ombra li respon que no, que quan acabes de ser pera la disposició transitòria quarta del reglament d'autobusos i monopatins de Barcelona et permet fumar.

De totes maneres, quan l'autobús arriba a la següent parada, a Muntaner, l'ésser humà hi baixa. El segueixo a través de la finestra i veig com s'apropa a un altre humà i li diu alguna cosa. Aquest altre humà treu un encenedor i li dóna foc. L'autobús tanca les portes i engega. Quan el pera se n'adona ja és massa tard.

De cop m'adono que la Lusi em mira malament però amb molta concentració. Sento com la veu de la Lusi diu coses dins el meu cap. M'està maleint. Ho noto. Després sento que el cervell se'm refreda i se m'escalfa alternativament. Una punxada al cerebel em fa estirar les extremitats. Tanco els ulls.

Els obro.

L'autobús està aturat. La Lucy m'ha deixat de mirar. Em sento estrany. La mare que ho és des de fa poc escridassa al conductor, recriminant-li que hagi fet fora al seu marit quan just acabava de ser pare. No es pot fumar a l'autobús, li respon el conductor, això de la disposició transitòria quarta del reglament de TMB és una llegenda urbana. Jo ja l'he avisat, intervé un home gran però fort com un bou que seu just darrera d'on seia la mare.
-Què està passant aquí? - em sento dir.
-Vostè no s'hi fiqui - em diu la mare.
-I deixi de molestar la meva gossa, si us plau -- em diu un home que seu al costat de la Lucy.
Desconcertat, em quedo mirant a terra. Després m'adono que la noia que seu al meu costat, i que està llegint un llibre que es diu Kafka a la platja, m'està mirant. Somriu. Somric.
M'aixeco per baixar.
-Que siguis feliç, Lucy - li dic a la gossa.
-Tu també, Tobies - em respon.

Baixo de l'autobús a la Plaça de Catalunya (la plaça de tots, com deia de petit influenciat per un anunci de televisió). La noia que seia al meu costat també baixa.
-Disculpa… - començo a dir-li.

Comentaris

  • imaginació...[Ofensiu]
    molekula | 28-04-2008

               Com que sóc de poble petit, el teu relat, tan urbà, m'ha resultat distret. Bona dosi d'imaginació, sí.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

intratable

40 Relats

52 Comentaris

71893 Lectures

Valoració de l'autor: 8.30

Biografia:
Amb 27 anys no es té biografia, encara. Com a mínim jo.



R en Cadena

"Llibre em va encadenar i jo he passat la cadena a Herzog i a Jesús Miquel Saldón Andrades"

(descobreix què és "R en Cadena")