De flors i del rec de l'amistat

Aquell racó de la casa era ple de vida. Les plantes somreien cada dia quan el soroll de la persiana enfilava cap amunt! La llum que entrava pels vidres les abrigava i les omplia d'una energia extrema que els feia revifar de cop!

A ella li admirava la cura que aquella florista del barri tenia d'aquell reguitzell de flors. Portava el davantal de ratlles color mel que li abraçava la cintura amb un gran llaç! Al mig hi tenia una gran butxaca d'on sempre en treia alguna sorpresa. Es deia Jorgina. Sabia el nom de cadascuna de les seves flors i sempre tenia bons consells per regalar als qui, dubtosos de com tenir-ne cura, gosaven preguntar-li. Tot regalant-los un calorós somriure, els explicava com regar-les, amb quina freqüència, la quantitat que necessitaven...

A mitja tarda, darrera els vidres calents, admirava aquell seu racó de jardí mentre escoltava 'Supermarket flowers' de l'Ed Sheeran. Certament, quanta cura calia per anar hidratant aquell racó florit d'encant! I quin escalf que proporcionaven a diari! Valia la pena tenir-ne i cuidar-se'n. Al veure que se'n pansia alguna li venia certa tristor i pensava que potser no se'n sabia cuidar prou.

Això mateix ho traslladava a les relacions humanes. Sempre havia pensat que calia cuidar aquelles persones a qui apreciava. Sempre ho havia procurat, a la seva manera, és clar, però en certes ocasions no tenia la certesa de si potser s'havia passat de regar, ofegant-ne la relació, o si per contra, l'havia convertit en una relació desèrtica. Trobar la mesura per a cada persona era ben complicat però afortunadament la vida li oferia temps per a l'aprenentatge. Sempre calia aprendre. Sempre. Ella, com totes les persones, també era una planta. En alguns moments, una mica pansida i assedegada. Era en aquests instants que es preguntava si no calia cuidar-se a ella mateixa una mica més. Nodrir-se de les arrels i d'aquella terra que la sostenia i absorbint l'energia de la seva pròpia llum. Potser només així podria sobreviure. Potser només així podia créixer. Potser només així... o potser calia trobar l'equilibri en hidratar-se un mateix i abeurar-se del rec de la natura i de les persones que també en formen part. Potser... qui sap.




Aquest relat el dedico a totes les persones que es cultiven, que reguen als seus i que també necessiten abeurar-se. I a les Jorgines i Georgines de la família. A tots i a totes, una abraçada i bona diada! A llegir, a nodrir-se, a compartir i a viure! Sempre endavant!