D'amor

Un relat de: allan lee



L’edifici és la meva nau. La meva carcassa, el meu castell, la línia de la vida dels meus palmells. La part de mi que quedarà. La meva masmorra i el meu bressol. Mai marxaré d’aquí, perquè ell viu aquí; oh, viu. No us he dit que a vegades, sol en la nit de la seva cel•la, colpeja les parets, crida i plora, i els seus ulls orientals es trasmuden en insalubres núvols estripats. Oh, oh. La seva veu greu, atiada en el paroxisme d’un dolor del què no parla mai- no cal, no cal: el dolor és dolor, mentre les causes, bé, son, poden ser, innumerables, inextricables, ineludibles, absolutament irrellevants- em trastoca, em meravella, m’ennuega d’amor per ell. La seva veu estimada que s’origina al centre del pit, com tota veu, que glopeja i pica les costelles, que ressona tum-tum al seu pàl•lid estèrnum nuós, que sacseja el seu coll ample de bèstia deliciosa, oh estimat, estimat de penombra. La seva veu sobre mi. De guàrdia algunes ocasions, he entrat amb un company de vigilància. Li hem parlat amb dolcesa. Ell es calma quan comença a fer-se mal, res, una esgarrinxada als dits, mal de cap de tant picar, una vegada li va entrar una estella a la boca, havia estat colpejant el petit armari, ho deixa córrer, ens ignora, es torna cec i sord a la nostra presència, es tomba al llit, jo li miro el coll, l’espatlla fibrosa, em moro per una paraula seva, per tocar-li la pell, per tocar-li els cabells. Una vegada- sí, existeixen els déus juganers- li he passat una mà pel braç, suaument. Un contacte lleu i amigable. Perquè plorava com un nen que ha perdut el paradís. Ell no sap que vaig haver de clavar-me les dents als llavis, que vaig trontollar, que tota la sang que fa xum xum per les meves venes va tornar-se mercuri i em va enverinar de joia i de fúria. Per seguir tocant la seva pell, la seva pell que no es pot descriure. Sé que uns àngels van obrir les ales sobre mi, unes ales torrades, negres i blaves de gaig. Entre ells, xerraven un xinès primordial, i un d’ells dibuixava un còmic en blanc i negre, una història de guerra entre animals que morien abatuts després de saber que s’estimaven. Negra és la pluja. Ell no va parar de plorar, però va engegar una puntada de peu al meu acompanyant i per poc el deixa estès al terra del lavabo. Un minut després- no us fieu del meu comptador temporal, perquè estava absorta en les venes com signes d’orfebre de les seves mans- súbitament, es va amansir, amb un gruny d’abaltiment, va fer un gest- dels pocs que li he vist adreçar a d’altres- de somera disculpa al meu company, i es va anar a asseure com si res a l’ampit de la petita finestra, on s’amuntegaven llibres i roba, restes de menjar i begudes, CD’s i bambes velles- el centre considera prioritari que els clients conservin, en la mida en què sigui possible, el seu ordre personal- a on es va quedar, els ulls baixos, immòbil i tan bell com un dibuix de Barry Winsdor-Smith, sense ja més escàndol.
Jo m’hauria agenollat als seus peus.

Comentaris

  • una nova visió[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 04-12-2011

    Ja no sé quins qualificatius atorgar-te, però aquest relat és poesia pura, prosa literària en estat pur, i estic cofoi i content de conèixer la persona que ets, llegint aquests texts tan farcits de mons personals, íntims arrecerats i plens d'una incerta humitat que et va calant els ossos en anar llegint.

    Un cop més, felicitats, cada dia millor i més enllà amb la literatura.

    Ferran

  • Culpidor[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 29-11-2011 | Valoració: 10



    M'agradat molt llegir aquest relat. Apart de interessant, no deixa de tenir molta sensibilitat.

    Poc a poc aniré llegint narratives de tots els relataires, ara disposo de poc temps, però ha valgut la pena trobar-lo i poder-lo llegir.

    Moltes gràcies pel comentari que em vas fer al meu relat VAL LA PENA FER-SE GRAN? - de fet, faig una mica d'anàlisis a com es pot trobar una persona en el moment d'arribar a la seva vellesa amb tanta solitud i tristesa...

    És un pensament, espero que la realitat sigui el revers de la moneda.

    Una abraçada, ja ens anirem coneixent a mida d'anar descobrint els nostres relats.

    Gemma

  • Crees un mont fantastic però connectat [Ofensiu]
    T. Cargol | 22-11-2011

    amb el que ens passa; real després del biaix. Què importa, el biaix si el fons és sentit, perquè connecta amb allò de profund que tenim?

  • Resolc la contradicció, és ben senzill[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 19-11-2011 | Valoració: 10

    Sí, però, recordes allò que et vaig dir de que si escrivies relats com els que tu fas per divertir-te? Jeje... imagina't que me'ls cregués! Seria tòtil! Sempre hi ha un rerefons que marca un to de la nostra personalitat, i així mateix, per divertir-me, és perquè vaig escriure el relat que m'alegro que hagis comentat, moltíssimes gràcies, Silvia.
    El cas és que em va inspirar una mica una pel.lícula ( ara no recordo el nom ) sobre Allen Ginsberg. Va ser genial, i em va encomanar moltes sensacions que jo, evidentment, no he viscut. Per exemple, m'explico: tinc entès que Jack Kerouac va escriure "En el camino" durant tres dies i veient al.lucinacions dramàtiques allí on posava la vista. Doncs jo vaig escriure el relat amb una coca-cola a la mà, i és que la interpretació de l'escrit a com se sent un i el que està fent mentre escriu pot resultar misteriosa, però jo estava completament bé. Simplement va ser una manera de distreu-re'm i desfogar-me a la vegada, sobre tot això últim. Però no em justifico, evidentment, encara que et digui que molta gent ho fa. Els teus relats m'encanten i crec que vas més enllà que jo! I t'admiro per això, Silvia!

    Petons!


    Sergi

  • Lletraferits[Ofensiu]
    Carles Ferran | 19-11-2011

    Gràcies pel teu comentari. Trobo molt engrescador això d’haver cridat l’atenció de la reina del relat, del mirall on ens voldríem veure. Jo, de gran, vull escriure com tu.

  • guapaa!![Ofensiu]
    miree | 18-11-2011 | Valoració: 10

    esta genial gracies per segurime que testimu molt i res que ets com una segona mare per mi ...gracies per llegir el meu racó.... jajajaj esperoo k ens veiguem aviat ...sorry per les faltes ajjaj
    un petonàs
    miree

  • Felicitacions ![Ofensiu]
    Onofre | 18-11-2011 | Valoració: 10

    Aquesta meravellosa prosa tant poètica mereixería estrofar-la així:


    L’edifici és la meva nau.
    La meva carcassa, el meu castell,
    la línia de la vida dels meus palmells.
    La part de mi que quedarà.
    La meva masmorra i el meu bressol.
    Mai marxaré d’aquí, perquè ell viu aquí;
    oh, viu.

    No us he dit que a vegades,
    sol en la nit de la seva cel•la,
    colpeja les parets, crida i plora,
    i els seus ulls orientals
    es trasmuden en insalubres núvols estripats.
    Oh, oh.

    La seva veu greu,
    atiada en el paroxisme d’un dolor del què no parla mai
    -no cal, no cal:
    el dolor és dolor,
    mentre les causes, bé, son, poden ser, innumerables,
    inextricables, ineludibles, absolutament irrellevants
    -em trastoca, em meravella, m’ennuega d’amor per ell.

    La seva veu estimada que s’origina al centre del pit,
    com tota veu, que glopeja i pica les costelles,
    que ressona tum-tum al seu pàl•lid estèrnum nuós,
    que sacseja el seu coll ample de bèstia deliciosa,
    oh estimat,
    estimat de penombra. La seva veu sobre mi.

  • Quin parnassianisme tant i més radical igual que necessari![Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 18-11-2011 | Valoració: 10

    Que neo-baudelariana que ets, Silvia! Jo sóc un admirador de Baudelaire des dels catorze anys i això que has escrit queda a la meva penombra a la vora del Sol! Un milió de gràcies!


    Sergi

  • la carcassa[Ofensiu]
    Xunxi | 12-11-2011 | Valoració: 10

    on et submergeix el teu relat,
    no vols que s´acabi.
    un plaer llegir-te i aprendre amb els teus relats

  • L'Edgar acabarà despertant[Ofensiu]
    copernic | 12-11-2011

    Agafo aquest començament del comentari de la Mercè Bellfort per donar títol al meu. I no sols Poe, també despertarà Lovecraft, Maupassant, Dickens i tots els grans mestres del terror. En aquest relat has entrat fins i tot amb un barreja del Poe narrador i del Poe poeta, amb aquestes exclamacions que utilitzes per donar més èmfasi a la història. Ben pocs elements fas servir per situar-nos en un passatge real: el company vigilant, l'armari del lavabo, molt poca cosa perquè el que t'interessa explicar és aquesta incursió en el món inconscient ple de criatures estranyes, foscor i deixadesa. Aquí rau el teu èxit, el teu atractiu (literari, hehe!) en aquest llenguatge tan allunyat de les llums i tan proper a les tenebres, un lèxic extraordinari i un estil visceral i directe. Enhorabona!

  • Amor i altres necessitats[Ofensiu]
    franz appa | 11-11-2011

    Recreadora d'atmosferes opressives, obsessives, mestra dels espais closos que funcionen com metàfores de les reclusions mentals, allan lee ens enclava allí una història d'amor i de dolor, una història de presidiaris, de llibertats voluntàriament renunciades, de renúncies curosament dissimulades, de desijos reprimits i de repressions desitjades.
    És el destinatari de l'amor de la carcellera real? O és només l'excusa per canalitzar la necessitat d'una prohibició, l'objecte necessari d'un acte frustrat?
    Què passaria si, de cop, la carcassa rebentés i el món obert i ampli s'obrís pas dins els confins verinosos de la masmorra?
    La descrició del dolor és el que compta, ens ho adverteix la narradora, la causa és indiferent. La sortida, però, fóra imaginable?

    Una abraçda,
    franz

  • Algun dia...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 11-11-2011

    l'Edgar acabarà despertant, i s'agenollarà als teus peus. Sí, allan lee, perquè és tan intens aquest món teu clos en un altre de fortificat que resulta un misteri bell i inquietant alhora, i que només ell sabria comprendre per la seva complexitat i profunditat.
    Em costa trobar les paraules exactes que descriurien l'impacte dels teus escrits en la meva persona. Com que em costa força permeta'm dir-te, planament, que m'agrada molt com transmets els teus pensaments perquè copses la meva atenció a l'instant i, sense adonar-me, em trobo vivint dins d'aquest laberint d'ombres, i d'éssers vius, i demacrats, que tu construeixes magistralment.
    Tota la meva admiració per a tu, estimada allan lee.

    Mercè

    PD- Gràcies, maca, per les teves felicitacions. Desitjaria que algun cervell prou despert valorés d'una vegada el món que ens regales en els teus relats. Petonets!

  • Del tot[Ofensiu]
    Josep Ventura | 09-11-2011 | Valoració: 10


    Impactant, sols puc dir que aquests relats teus, quant els llegeixo
    Que sempre es mes de una vegada em deixant boca badat i sento
    Com si perseguís la llum dins un laberint de flors que punxen
    Però que a la vegada m’embriaguen amb la seva fragància

    Abraçades

    Josep

  • Onada d'amor difícil[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-11-2011 | Valoració: 10

    Ostres, ostres, quina mar de fons! Ha sigut aquella onna frassa, rodoníssima, forta, que quan toca terra s'estén amb ràbia, potència i suavitat alhora. T'enfonsa els peus a l'arena quan retorna satisfeta després de complir la seva feina, llimar la platja, esborrar petjades, deixant una crosta de marrons de forma irregular. Tens una potència descriptiva bestial, difícil a vegades, però que atrau com la gravetat. Sembla, també, un capítol d'una novela, amb molta teca abans i després d'aquest brutal episodi. Una abraçada.

    Aleix

  • Qui és ell?[Ofensiu]
    rautortor | 08-11-2011

    Relat sorprenent, intens, a vegades obscur a vegades clarivident, amarg i suculent, difícil d’emmarcar, sempre enigmàtic; però, seductor i bell.
    Qui és ell? ulls orientals, de veu greu i adolorida, bèstia deliciosa, d’espatlla fibrosa i pell indescriptible, capaç d’ignorar la presència del contrincant i de plorar com un nen sense paradís o d’amansir-se tot i amb un gruny... i, àdhuc, de seduir-te fins a l’extrem d’agenollar-te als seus peus.

    No sé per què em recorda la queixa del pobre Catul en adonar-se que l’amor i l’odi el crucifiquen sense saber-ne el motiu.

    Qui és ell? Segurament hauré de seguir llegint-te per arribar a comprendre els personatges del teu món.

    Raül

  • fantastic[Ofensiu]
    Onofre | 07-11-2011 | Valoració: 10

    Molt vital.

  • colpidor i estremidor[Ofensiu]
    bloodymaruja | 07-11-2011 | Valoració: 10

    Té tanta força el relat que no tinc paraules. Un lèxic vibrant. m'ha encantat.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

47 Relats

594 Comentaris

211272 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com