Culpables

La política internacional té aquestes coses: un dia te'n vas a dormir sent aliat d'un país i l'endemà et despertes i l'has de col·locar a la llista de l'imperi del mal. O durant molts anys estàs untant i fent els honors a un dictador sanguinari i corrupte i en uns pocs dies, una revolta popular, que encara no has tingut temps d'esbrinar si ha sigut espontània o provocada, el fa fugir cap a l'exili o acaba a la presó o al patíbul. És per això que els diplomàtics dels països occidentals han de tenir una cintura més flexible que la de Messi i driblar les preguntes dels periodistes capciosos que els hi busquen les pessigolles. Ha passat amb Nicolas Sarkozy: preguntat per les més que bones relacions que fins fa molt pocs mesos mantenia França amb Ben Ali, l'enderrocat dictador de Tunis, el president francès va contestar amb un cinisme de barra “baguette” que els interessos polítics, econòmics i geoestratègics ho justificaven però ara les coses havien canviat.

També va succeir el mateix amb Barack Obama, que davant la possibilitat d'una intervenció militar contra Gadafi va afirmar que farien el que veiessin millor pel poble libi. I és el que han fet fins ara tan ell com els anteriors llogaters de la Casa Blanca, perquè als ciutadans de l'estat nord-africà els hi encantava que els atonyinessin a les comissaries els carnissers de la policia secreta del dictador, que no es poguessin reunir o manifestar, que visquessin amb penúries mentre el sàtrapa acumulava riqueses i regals dels dirigents occidentals, que s'afanyava a posar a bon recapte en paradisos fiscals. És commovedor aquest interès altruista pel poble de Líbia que han mantingut des de sempre l'administració nord-americana i els països europeus.

Però és clar, no estem parlant dels nostres dirigents com si fossin dictadors que fan i desfan impunement. Nosaltres sí que podem manifestar-nos davant aquest cinisme i aquesta hipocresia, sí que tenim uns mitjans de comunicació que haurien de denunciar aquests falsos elogis de la democràcia. Però interessa molt més que un dictador controli un país ric en petroli, gas, or, diamants, coure, alumini o qualsevol altre recurs que engreixi la maquinària industrial del capitalisme. Senzillament, perquè un país liderat amb rigidesa és molt més estable que un altre amb llibertats. I nosaltres callem perquè ja ens va bé que les coses no canviïn. En el fons, tots som una mica culpables.