CULPA - "Em sap greu..."

Un relat de: Estel d'argent

No sabia fins a quin punt es podien odiar unes paraules -tres, en concret- fins a l'arribada d'ella. Les pronunciava amb delicadesa i aflicció; semblava que res podia impedir aquell broll sobtat de culpabilitat. Era la seva acció preferida i la representava diversos cops al dia, sempre en un escenari diferent perquè així m'enxampés desprevingut. A vegades fins i tot les expressava com ràfegues de vent, deixant-me, alhora, commogut i sorprès.
«Em sap greu», deia mentre arronsava les espatlles, se li humitejaven els ulls i es mossegava el llavi inferior; signes prou explícits que auguraven la meva derrota davant aquella curiosa habilitat. No podia defensar-me.
«Em sap greu» passejant al carrer; «em sap greu» conduint, «em sap greu» fent l'amor, «em sap greu» comprant al supermercat... Fins i tot en una ocasió m'havia arribat a dir aquestes tres paraules deprés d'haver-me donat jo mateix un petit cop per accident traginant uns mobles. Suposo que es deuria tractar de la pròpia inèrcia. Un altre dia me la vaig trobar asseguda a la butaca de casa, esmaperduda i amb la mirada fixa a la pantalla de televisió: imatges de gent pobre, passant gana, fugint d'un conflicte armat se succeïen en una de les representacions habituals del dolor als mitjans de comunicació. Semblava que xiuxiuegés alguna cosa i m'hi vaig acostar amb precaució. Em vaig adonar llavors que la més terrible de les sospites es confirmava: un desassossegat i pràcticament imperceptible «em sap greu» es balancejava entre els seus llavis.
Poc temps després vaig decidir posar fi a la nostra relació. Per descomptat, ella es va acomiadar amb un esperat «em sap greu» i aquí es va acabar tot.
Ara estic sortint amb una noia que m'agrada molt, però té un petit defecte... Resulta que, per alguna raó que desconec, li encanta dir, tot alçant el dit amenaçadorament: «Tot és culpa teva, Marc!». En fi. Almenys aquesta vegada he aconseguit que s'ampliï el vocabulari.

Comentaris

  • Llibre microrelats[Ofensiu]
    ed_la_Quadriga | 22-02-2007

    Benvolguda:

    Necessitem saber amb quin nom vols sortir acreditada al llibre de microrelats.

    Per favor, fes-nos-ho saber, el més aviat millor, a l'adreça

    jsole@laquadriga.com

    Moltes gràcies

  • A mi també em sap greu...[Ofensiu]
    Frèdia | 01-01-2007

    Ara ja ho faig en to de parodia i de pas em retrato, però he rellegit el comentari i m'adono que hi ha una errada monumental, d'aquestes que si no la corregeixo s'enfondrà el món. Si us plau, llegeix "m'ha agradaria" en el lloc on m'he menjat el verb. Gràcies.

  • Ser o no ser culpable, aquesta és la qüestió[Ofensiu]
    Frèdia | 01-01-2007

    Ara m'adono que has estat un any en absolut silenci... Em resulta impossible pensar que no hagis escrit en tot aquest temps. En tot cas, desitjo que aquest "Em sap greu" sigui el relat de retrobament i que després d'aquest en vinguin molts més.
    Et torno a dir el mateix que abans. M'agradat moltíssim. Has sabut treure partit de tan poques paraules i pintar, millor dit retratar, els dos tipus d'humans que poblen el planeta: els que no tenen noció de la culpa i aquells que creuen que són culpables de totes les desgràcies que passen. Sembla una classificació molt dràstica, però resulta ser certa. Com que no hi ha res perfecte, l'equilibri no existeix. Una altra bona reflexió per iniciar l'any.
    Espero amb impaciència que pengis nous relats.
    Fredia

  • culpa,[Ofensiu]
    | 08-12-2006

    he conegut gent com la noia del teu relat, que es passen el dia disculpant-se, com per si de cas, com si aixi s'estalviessin maldecaps. Sí, m'ha fet certa gràcia, perquè ben bé hi veia les cares d'aquesta gent, mentre llegia. També he reconegut, és clar, el tipus de gent del "tot és culpa teva".
    Són dues formes de vida contraposades, totalment contràries. I m'ha agradat la manera de presentar-les, és original.

    Dan

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

61514 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p