CUINES

Un relat de: MariaM
Aquesta primera hora del matí, la vida, per a mi, transcorre amb volguda lentitud; són hores robades a la son, a vegades a trenc d’alba, en homenatge a la lentitud, justament.
La tranquil·litat de reincorporar-se a la vida suaument, sense presses, bé s’ho val, de llevar-se amb temps per badar.
La mirada mig perduda, talment com jo, vagareja tot reconeixent, de mica en mica, el que hi ha al seu entorn. Mirada i pensament es desperten alhora, al mateix ritme que jo em prenc el cafè amb llet, a petits xarrups, en la tassa de porcellana. Ara, tassa i plat, s’escorren en un gran bol de plàstic de color blau elèctric. No és qualsevol cosa. Recordo el dia que el vaig comprar a “La boutique du ménage”, a Luzerna. Era l’any 1999 i, aleshores aquí, a Barcelona, no n’havia vist, com aquest.
He acabat d’esmorzar i encara sóc a la cuina. Hi ha qui em diu que sembla una bombonera, perquè llueix immaculada, suposo; no hi faig grans guisats, més aviat pocs, o gens, per bé que en un prestatge hi tinc uns quants llibres, tots regalats, que en parlen, de receptes. M’agraden d’allò més algunes expressions, com ara “un pensament de sal i un pessic de pebre” i, encara, “que faci xup-xup durant una bona estona”.
Per què no hauré guisat mai un bon plat?.
De la cuina m’he desplaçat al racó d’escriure; és aquí on faig els meus guisats, on es couen les petites històries que fan xup-xup en el meu pensament. Aquesta és la mena de cuina, casolana, que m’agrada elaborar. No he aconseguit cap estrella, encara, però hi poso els ingredients que s’escauen a la meva manera de fer.
No gaire estona a foc lent, més aviat a raig. El pensament de sal esdevé humor o sentiment; el pessic de pebre, en quelcom de sorpresa... tot plegat, es clar, comptant que en tingui en el rebost.
La cassola és a punt, si més no, i de la història, encara el més calent és a la aigüera, però...


Tot passejant per la carretera de Les Aigües s’hi troba una casa, n’hi ha d’altres, tanmateix, però aquesta és petita, i en la seva simplicitat, fa patxoca. Sembla com si l’haguessin col·locada allà per ser pintada; el bosquet, una petita horta, un jardí ben cuidat, es diria que s’han escapat de les pàgines d’un conte il·lustrat. Per això és un plaer exquisit el passejar per un jardí melangiós com aquell.
Tanmateix, la dona que hi trasteja fa goig, tot i la seva senzilla indumentària. Uns texans, una camisa blava oberta per damunt dels pantalons; els esclops de plàstic i uns guants, denoten que ha estat feinejant pel jardí. Agafa amb les dues mans una bossa gran curulla de brossa, pinassa i fulles seques, que treu fora al carrer per avocar-la al contenidor, el d’orgànic, per suposat; amb tot, només aixecar la tapa en sent la ferum. I dona un vot; recorda que té el pollastre coent-se al forn i torna a casa, ajustant tan sols el cancell de la porta del jardí.
El travessa a corre-cuita i, abans d’entrar a la cuina, es treu el esclops i la cinta amb la que s’havia recollit la melena. En obrir el forn la flaire que se’n desprèn la tranquil·litza. Ha arribat a temps d’evitar la catàstrofe; espera un amic a sopar, se n’haurà sortit prou bé.
Entretinguda com estava no ha sentit la remor del vent que ara colpeja la porta de la cuina; recorda que també la de l’entrada principal haurà restat oberta mentre corria a salvar el pollastre i preparava l’aperitiu, ja no hi havia pensat més.
Amb el record li arriba una sensació estranya que s’apodera d’ella; sap que no està sola. El silenci, trencat tan sols pel colpejar de la porta és agressiu. De sobte, l’envaeix el pànic, uns ulls brillants l’observen a prop seu; es queda petrificada i l’altre cos tampoc ha donat un sol pas.
Inconscientment tanca els ulls. Si pogués arribar fins els ganivets, els té just darrere seu, però tota ella tremola com un flam. Allarga la mà, n’ha pogut agafar un i, quan va per alçar-lo, una altra mà li pren amb força.
Quan gosa obrir els ulls, temorosa i disposada a tot, el seu amic que és al seu costat li somriu i l’atura.
L’ésser dels ulls brillants està sortint de la cuina lligat; se l’enduen els veïns que d’uns dies ençà els vigilen. Han capturat sense resistència a un dels porcs senglars que, darrerament, es passegen tranquil·lament per Collserola. Aquest, sortosament, era molt pacífic o, tal vegada, la casa i l’olor del pollastre rostit l’havien amansit.
Se’l mirà en veure’l sortir. Era bonic, el bitxo.
Més tard,
la finestra de la seva cambra és oberta a la retrobada quietud i la frescor de la nit. S’hi repenja a respirar, uns moments. Finalment, en sentir que es tanca la porta del bany, se li escapa un sospir de benestar, mentre gaudeix d’una serenor i una pau absolutes. Aquesta nit, aquesta si més no, no estarà sola.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer