Cuina osonenca

L´Alicia es repentinà els cabells per enèssima vegada, es mirà al mirall per desena vegada aquella tarda i finalment es posà una mica de perfum. De sobte, notà una cosa que no li agradà, un borissol negre havia aparegut entre cella i cella.

-Marcel, que saps on tinc les pincetes?-digué amb nerviosisme sense deixar de mirar-se-les al mirall.

Hi hagué un silenci.

-Marcel!!!!-cridà cada cop més atacada pels nervis.

L´home seguí sense contestar.

-Marcel, redéu, on ets?- gemegà a punt de patir un atac de nerviosisme.- Marcel!!!!
-Què passa ara, Alicia???-digué ell cridant des de l´altra punta de la casa.
-Pots venir, si us plau? Fa mil hores que et crido!!!-esbufegà ella.
-Ja vinc, ja vinc.....

L´home travessà el passadís ben de pressa i arribà al dormitori. Quan ella cridava d´aquella manera volia dir que estava al límit de patir un atac de cor.

-A veure, què és el que passa?- digué pausadament. En Marcel era un home de mitjana edat, alt, de cabells rossos i ulls verds.
-Ai res, que no trobo les pincetes, ves...-digué ella amb neguit.
-Doncs jo no les tinc, reina, on les has deixades per últim cop?-preguntà
-És per això que t´he cridat, tanoca, perquè no sé on són!-exclamà.
-Has mirat dins la calaixera?
-Doncs no.....

L´Alicia s´afanyà a obrir la calaixera de la tauleta de nit, i respirà alleujada en veure que, damunt de revistes de feia un mes, hi havia les pinces. Les agafà i tot seguit entrà esperitada cap el bany. El seu home entrà darrere.

-Tranquila, dona, tot sortirà bé....-digué agafant-la dolçament per l´espatlla.
-És que no pot sortir res malament, ha de ser tot perfecte i estic espantada......-sanglotà.
-Ei, si ha acceptat aquesta invitació és perquè li caus bé i perquè pensa que pots fer progressar l´empresa.-enraonà animant-la.
-Ja, però i si hi ha algun imprevist i si.....-balbucejà.
-A veure....mmm....tens el rostit preparat?-preguntà
-És clar, quina pregunta és aquesta?-respongué indignada.
-Has parat la taula?-continuà.
-Amb la millor vaixella....
-Has preparat les postres?
-Pastís de xocolata-confirmà orgullosa.
-Tot endreçat?
-He passat l´aspiradora quatre cops per cada habitació.
-Perfecte -digué, li besà el front i anà a la sala.
L´Alicia arrencà els últims pèls d´entre les celles, i es posà una mica de pintallavis.
"Vaig massa maquillada",pensà, "es pensarà que vull enlluernar-lo." Va agafar una tovalloleta i es va treure aquell excés de maquillatge.
El timbre indicà l´arribada dels convidats. L´Alicia va córrer cap a l´entrada.

-Marcel, apaga el televisor i obre la porta....-va dir nerviosa.
-Sí...-digué i s´aixecà.
-No, millor que no….ja hi vaig jo! Però vine al meu costat que si no semblarà que siguem un matrimoni mal avingut-cridà.
-No crec que ell i la seva dona vagin a obrir la porta junts cada cop que piquen al timbre -objectà ell fastiguejat, ja que era el segon cop que s´aixecava del sofà.
-Marcel, fés el favor!-l´escridassà.

Es mirà per última vegada al mirall de l´entrada i es retocà els cabells. El seu home la seguí. Tot seguit obrí la porta. Darrere d´aquesta hi havia un matrimoni. Ell era un home uns quants anys més gran que l´Alicia i ella semblava tenir la mateixa edat.

-Bon dia, senyor Rodriguez -digué molt distingidament.
-Bon dia, Alicia -contestà. I es donaren les mans. Tot seguit començaren les presentacions.- Aquesta és la meva dona, l´Enriqueta.
-Molt de gust-digué la senyora Rodriguez.
-El gust és meu - afegí l´Alicia. I es donaren les mans.

En el moment en què en Marcel, va veure entrar l´Enriqueta per la porta, va tenir una sensació molt estranya. Un calfred li recorregué l´esquena. No podia ser que fos ella, tanmateix, s´hi assemblava........

-Aquest és el meu marit, en Marcel.- continuà l´Alicia amb les presentacions.
-Encantat -digué donant les mans al senyor Rodriguez.

Un cop li va tocar de donar-li la mà a la senyora Rodriguez, en Marcel sentí una cosa en el pit. Ella també semblava neguitosa.
L´Alicia en canvi, després de les primeres presentacions, semblà calmar-se una mica.

-Tant de gust -murmurà neguitós.
-Encantada -contestà ella amb un fil de veu.
-Bé, què us sembla si passem a la sala, he preparat uns entremesos per abans de l´àpat -comentà l´Alicia.
-Em sembla perfecte -respongué en Blai Rodriguez.
-Doncs apa, som-hi. Si són tan amables...-i l´Alicia conduí el matrimoni al menjador.

L´Enriqueta Feixuc agafà el seu marit pel braç de manera més aviat forçada. En Marcel romangué a la porta un instant, estupefacte, i després els seguí.
Aquell primer àpat va ser si més no tranquil, però es respirava un ambient de tensió que cap dels dos implicats tenia intenció de trencar. L´Enriqueta Feixuc, senyora d´en Rodriguez, a penes enraonava, només murmurava un sí fràgil cada cop que el seu marit li deia: "Oi Enri?". En Marcel Pallarunga deixava anar un breu somriure o brandava el cap cada cop que la seva dona li deia: "Eh que sí, Marcel?". Després dels entremesos vingué el dinar. S´assegueren tots a la taula i l´Alicia serví el rostit.
-Quina bona pinta que fa, Alicia!-exclamà el senyor Rodriguez.
-Oi que sí? Doncs miri, no és pas gaire complicat de fer -digué afalagada.
-Si no fos perquè ja tenim servei de cuina al menjador de l´empresa, li faria fer de cuinera. -rigué el senyor Rodriguez.
-Tasti´l, ja veurà com l´aspecte no enganya.

En Blai Rodriguez el tastà.
-Mmmm.....boníssim.... . Insisteixo, d´on ha tret la recepta?-digué gairebé ennuegant-se.
-Doncs bé, la meva mare que era d´un poblet d´allà l´Osona i aquest n´era el plat típic.Herència de mares a filles -explicà tota cofoia.
-Quina coincidència, la meva dona també és de l´Osona, oi Enri?-digué ell.
-Sí -afirmà amb un fil de veu. Alçà la mirada del plat. Com temia, en Marcel l´assetjava amb la mirada. Baixà el cap.
-Vaja, jo també en sóc. -digué convençut per primer cop en Marcel. - Ja se sap, les dones d´allà l´Osona són molt treballadores, així ha sortit la meva dona.-afirmà en Marcel.
-Marcel, no siguis beneit!-rigué l´Alicia.
-Ja ho pot ben dir!-rigué el senyor Rodriguez.
-Fixi´s que jo tenia una novia- explica en Marcel- bé, la meva primera novia, que als 16 anys el seu pare ja la posà a treballar, ja se sap, als pobles...... Tanta traça i tan de gust li va trobar a això de guanyar diners, que al cap de quatre anys marxà del poble i jo, com un tanoca, a perseguir-la.....
-Ja se sap, les dones ens fan anar de cul!-rigué en Rodriguez.
-Té tota la raó -continuà i seguidament s´eixugà els llavis.- De fet, ella marxà a Madrid, i ja em dirà, jo embogit d´amor a seguir-la. Ella m´havia promés amor etern, ja se sap, beneiteries de joves inconscients, però com tothom sap, un primer amor ningú te´l treu del cap.
-Això no m´ho havies explicat mai, Marcel-digué la seva dona.
-No he tingut mai ocasió -respongué.
-I digui´m, què més va passar? Què li va fer aquella xicota?-preguntà intrigat en Blai Rodriguez.
-Bé, el cas és que un cop a Madrid vàrem trobar un pis, i jo em quedava a casa mentre ella anava a treballar matí i tarda, fins i tot a la nit, treballava. Jo li feia el dinar i el sopar. Quan va tenir suficients diners reunits, un dia, em vaig trobar l´armari buit. Ja no en vaig tornar a saber res més.
-Vaja, aquestes dones....-digué en Rodriguez.

Per primer cop durant el sopar, la senyora Rodriguez aixecà el cap.

-Potser aquella noia tenia por d´aquell amor tan fort - digué decidida.
-Per què ha de tenir por d´un amor que no fa mal a ningú?-preguntà expressament en Marcel. Per primer cop es creuaren les mirades.
-Bé, potser també tenia por de no saber portar aquella relació -continuà ella.
-No, jo crec que no m´estimava, que el meu amor i la seva feina només eren una excusa per fugir de casa seva.-digué ell cada cop més exaltat.
-Discrepo, estic segura que ella no es veia amb forces -afirmà. I els seus ulls blau mar van adquirir un color vidriós.

L´Alicia i en Blai Rodriguez semblava que estiguessin asseguts veient un partit de tennis. Els seus caps no paraven d´anar d´un lloc a l´altre, seguint aquella conversa.

-I si no es veia amb forces, per què no m´ ho va dir?-preguntà.
-I que penses que era per culpa seva? Per res del món......-respongué.
-Però de totes maneres m´ho vaig pensar quan em vas abandonar, saps?- digué.
-No tenia cap altre remei....-seguí ella.- Allò nostre......
-Què passa amb allò nostre, eh Enriqueta? Digues la veritat, t´entenies amb un altre!-exclamà en Marcel.

Els rostres de l´Alicia i en Blai adquiriren un to pàl.lid.

-D´això se´n diu mala pècora, saps Enrica?-cridà en Marcel.
-Jo no m´entenia amb ningú Marcel, perquè ho sàpigues!-gemegà l´Enriqueta Feixuc.
-Sí és clar, i jo m´ho he d´empassar, saps? Com també allò de la feina del teu tiet I allò de la beca. Només em vas portar que maldecaps!
-I tu què, eh? Que eres un sant potser? Et vaig veure besant l´Elvira de cal Foix!-cridà ella.
-Això és mentida! T´ho vas inventar! Una de les teves excuses!-exclamà ell.
-Mentider, lladre, desvergonyit!-cridà ella.

Els dos interlocutors de la conversa varen aixecar-se de la taula.

-Ja n´estic fart! Fora de casa meva, bruixa!!!!!- exclamà ell.
-Oi tant, i que sàpiga senyora Pallarunga, a aquest rostit li falta sal!-contestà ella.

L´Alicia i el senyor Rodriguez es varen aixecar exaltats de la taula.

-Ja en tinc prou, però com s´atreveix?-es defensà l´Alicia.
-Enriqueta, anem -sentencià el senyor Rodriguez.
-I que sàpiga que aquesta camisa que porta és de molt mal gust, ni les gitanes se la posarien!-continuà l´Alicia.
-Doncs tu no te la podries pagar ni que treballessis deu anys seguits sens parar.-exclamà l´Enriqueta.
-Gitana, més que gitana!-cridà l´Alicia.
-Calli! Ja pot anar oblidant l´ascens i fins i tot el seu despatx. Demà mateix pot passar a recollir les seves coses. No toleraré aquest tracte amb la meva senyora -esbufegà el seny
or Rodriguez.
-Com s´atreveix a acomiadar la millor treballadora que té a l´empresa???-exclamà en Marcel.
-Calla Marcel! Fora de casa meva, impresentables!-ordenà l´Alicia.
-No cal que ens ho digui dos cops!-contestà en Blai Rodriguez.

I tan bon punt en Blai Rodriguez, director d´Empreses Rodriguez&Nuñez, digué això ell i l´Enriqueta Feixuc sortiren per la porta d´aquella casa. L´Alicia es quedà palplantada davant de l´entrada.

-Reina, em sap greu, però és que.......-murmurà en Marcel.

Se´l mirà amb cara de pomes agres i seguidament anà al dormitori. Aquella nit en Marcel va dormir al sofà.