Cuina osonenca

Un relat de: Rita

L´Alicia es repentinà els cabells per enèssima vegada, es mirà al mirall per desena vegada aquella tarda i finalment es posà una mica de perfum. De sobte, notà una cosa que no li agradà, un borissol negre havia aparegut entre cella i cella.

-Marcel, que saps on tinc les pincetes?-digué amb nerviosisme sense deixar de mirar-se-les al mirall.

Hi hagué un silenci.

-Marcel!!!!-cridà cada cop més atacada pels nervis.

L´home seguí sense contestar.

-Marcel, redéu, on ets?- gemegà a punt de patir un atac de nerviosisme.- Marcel!!!!
-Què passa ara, Alicia???-digué ell cridant des de l´altra punta de la casa.
-Pots venir, si us plau? Fa mil hores que et crido!!!-esbufegà ella.
-Ja vinc, ja vinc.....

L´home travessà el passadís ben de pressa i arribà al dormitori. Quan ella cridava d´aquella manera volia dir que estava al límit de patir un atac de cor.

-A veure, què és el que passa?- digué pausadament. En Marcel era un home de mitjana edat, alt, de cabells rossos i ulls verds.
-Ai res, que no trobo les pincetes, ves...-digué ella amb neguit.
-Doncs jo no les tinc, reina, on les has deixades per últim cop?-preguntà
-És per això que t´he cridat, tanoca, perquè no sé on són!-exclamà.
-Has mirat dins la calaixera?
-Doncs no.....

L´Alicia s´afanyà a obrir la calaixera de la tauleta de nit, i respirà alleujada en veure que, damunt de revistes de feia un mes, hi havia les pinces. Les agafà i tot seguit entrà esperitada cap el bany. El seu home entrà darrere.

-Tranquila, dona, tot sortirà bé....-digué agafant-la dolçament per l´espatlla.
-És que no pot sortir res malament, ha de ser tot perfecte i estic espantada......-sanglotà.
-Ei, si ha acceptat aquesta invitació és perquè li caus bé i perquè pensa que pots fer progressar l´empresa.-enraonà animant-la.
-Ja, però i si hi ha algun imprevist i si.....-balbucejà.
-A veure....mmm....tens el rostit preparat?-preguntà
-És clar, quina pregunta és aquesta?-respongué indignada.
-Has parat la taula?-continuà.
-Amb la millor vaixella....
-Has preparat les postres?
-Pastís de xocolata-confirmà orgullosa.
-Tot endreçat?
-He passat l´aspiradora quatre cops per cada habitació.
-Perfecte -digué, li besà el front i anà a la sala.
L´Alicia arrencà els últims pèls d´entre les celles, i es posà una mica de pintallavis.
"Vaig massa maquillada",pensà, "es pensarà que vull enlluernar-lo." Va agafar una tovalloleta i es va treure aquell excés de maquillatge.
El timbre indicà l´arribada dels convidats. L´Alicia va córrer cap a l´entrada.

-Marcel, apaga el televisor i obre la porta....-va dir nerviosa.
-Sí...-digué i s´aixecà.
-No, millor que no….ja hi vaig jo! Però vine al meu costat que si no semblarà que siguem un matrimoni mal avingut-cridà.
-No crec que ell i la seva dona vagin a obrir la porta junts cada cop que piquen al timbre -objectà ell fastiguejat, ja que era el segon cop que s´aixecava del sofà.
-Marcel, fés el favor!-l´escridassà.

Es mirà per última vegada al mirall de l´entrada i es retocà els cabells. El seu home la seguí. Tot seguit obrí la porta. Darrere d´aquesta hi havia un matrimoni. Ell era un home uns quants anys més gran que l´Alicia i ella semblava tenir la mateixa edat.

-Bon dia, senyor Rodriguez -digué molt distingidament.
-Bon dia, Alicia -contestà. I es donaren les mans. Tot seguit començaren les presentacions.- Aquesta és la meva dona, l´Enriqueta.
-Molt de gust-digué la senyora Rodriguez.
-El gust és meu - afegí l´Alicia. I es donaren les mans.

En el moment en què en Marcel, va veure entrar l´Enriqueta per la porta, va tenir una sensació molt estranya. Un calfred li recorregué l´esquena. No podia ser que fos ella, tanmateix, s´hi assemblava........

-Aquest és el meu marit, en Marcel.- continuà l´Alicia amb les presentacions.
-Encantat -digué donant les mans al senyor Rodriguez.

Un cop li va tocar de donar-li la mà a la senyora Rodriguez, en Marcel sentí una cosa en el pit. Ella també semblava neguitosa.
L´Alicia en canvi, després de les primeres presentacions, semblà calmar-se una mica.

-Tant de gust -murmurà neguitós.
-Encantada -contestà ella amb un fil de veu.
-Bé, què us sembla si passem a la sala, he preparat uns entremesos per abans de l´àpat -comentà l´Alicia.
-Em sembla perfecte -respongué en Blai Rodriguez.
-Doncs apa, som-hi. Si són tan amables...-i l´Alicia conduí el matrimoni al menjador.

L´Enriqueta Feixuc agafà el seu marit pel braç de manera més aviat forçada. En Marcel romangué a la porta un instant, estupefacte, i després els seguí.
Aquell primer àpat va ser si més no tranquil, però es respirava un ambient de tensió que cap dels dos implicats tenia intenció de trencar. L´Enriqueta Feixuc, senyora d´en Rodriguez, a penes enraonava, només murmurava un sí fràgil cada cop que el seu marit li deia: "Oi Enri?". En Marcel Pallarunga deixava anar un breu somriure o brandava el cap cada cop que la seva dona li deia: "Eh que sí, Marcel?". Després dels entremesos vingué el dinar. S´assegueren tots a la taula i l´Alicia serví el rostit.
-Quina bona pinta que fa, Alicia!-exclamà el senyor Rodriguez.
-Oi que sí? Doncs miri, no és pas gaire complicat de fer -digué afalagada.
-Si no fos perquè ja tenim servei de cuina al menjador de l´empresa, li faria fer de cuinera. -rigué el senyor Rodriguez.
-Tasti´l, ja veurà com l´aspecte no enganya.

En Blai Rodriguez el tastà.
-Mmmm.....boníssim.... . Insisteixo, d´on ha tret la recepta?-digué gairebé ennuegant-se.
-Doncs bé, la meva mare que era d´un poblet d´allà l´Osona i aquest n´era el plat típic.Herència de mares a filles -explicà tota cofoia.
-Quina coincidència, la meva dona també és de l´Osona, oi Enri?-digué ell.
-Sí -afirmà amb un fil de veu. Alçà la mirada del plat. Com temia, en Marcel l´assetjava amb la mirada. Baixà el cap.
-Vaja, jo també en sóc. -digué convençut per primer cop en Marcel. - Ja se sap, les dones d´allà l´Osona són molt treballadores, així ha sortit la meva dona.-afirmà en Marcel.
-Marcel, no siguis beneit!-rigué l´Alicia.
-Ja ho pot ben dir!-rigué el senyor Rodriguez.
-Fixi´s que jo tenia una novia- explica en Marcel- bé, la meva primera novia, que als 16 anys el seu pare ja la posà a treballar, ja se sap, als pobles...... Tanta traça i tan de gust li va trobar a això de guanyar diners, que al cap de quatre anys marxà del poble i jo, com un tanoca, a perseguir-la.....
-Ja se sap, les dones ens fan anar de cul!-rigué en Rodriguez.
-Té tota la raó -continuà i seguidament s´eixugà els llavis.- De fet, ella marxà a Madrid, i ja em dirà, jo embogit d´amor a seguir-la. Ella m´havia promés amor etern, ja se sap, beneiteries de joves inconscients, però com tothom sap, un primer amor ningú te´l treu del cap.
-Això no m´ho havies explicat mai, Marcel-digué la seva dona.
-No he tingut mai ocasió -respongué.
-I digui´m, què més va passar? Què li va fer aquella xicota?-preguntà intrigat en Blai Rodriguez.
-Bé, el cas és que un cop a Madrid vàrem trobar un pis, i jo em quedava a casa mentre ella anava a treballar matí i tarda, fins i tot a la nit, treballava. Jo li feia el dinar i el sopar. Quan va tenir suficients diners reunits, un dia, em vaig trobar l´armari buit. Ja no en vaig tornar a saber res més.
-Vaja, aquestes dones....-digué en Rodriguez.

Per primer cop durant el sopar, la senyora Rodriguez aixecà el cap.

-Potser aquella noia tenia por d´aquell amor tan fort - digué decidida.
-Per què ha de tenir por d´un amor que no fa mal a ningú?-preguntà expressament en Marcel. Per primer cop es creuaren les mirades.
-Bé, potser també tenia por de no saber portar aquella relació -continuà ella.
-No, jo crec que no m´estimava, que el meu amor i la seva feina només eren una excusa per fugir de casa seva.-digué ell cada cop més exaltat.
-Discrepo, estic segura que ella no es veia amb forces -afirmà. I els seus ulls blau mar van adquirir un color vidriós.

L´Alicia i en Blai Rodriguez semblava que estiguessin asseguts veient un partit de tennis. Els seus caps no paraven d´anar d´un lloc a l´altre, seguint aquella conversa.

-I si no es veia amb forces, per què no m´ ho va dir?-preguntà.
-I que penses que era per culpa seva? Per res del món......-respongué.
-Però de totes maneres m´ho vaig pensar quan em vas abandonar, saps?- digué.
-No tenia cap altre remei....-seguí ella.- Allò nostre......
-Què passa amb allò nostre, eh Enriqueta? Digues la veritat, t´entenies amb un altre!-exclamà en Marcel.

Els rostres de l´Alicia i en Blai adquiriren un to pàl.lid.

-D´això se´n diu mala pècora, saps Enrica?-cridà en Marcel.
-Jo no m´entenia amb ningú Marcel, perquè ho sàpigues!-gemegà l´Enriqueta Feixuc.
-Sí és clar, i jo m´ho he d´empassar, saps? Com també allò de la feina del teu tiet I allò de la beca. Només em vas portar que maldecaps!
-I tu què, eh? Que eres un sant potser? Et vaig veure besant l´Elvira de cal Foix!-cridà ella.
-Això és mentida! T´ho vas inventar! Una de les teves excuses!-exclamà ell.
-Mentider, lladre, desvergonyit!-cridà ella.

Els dos interlocutors de la conversa varen aixecar-se de la taula.

-Ja n´estic fart! Fora de casa meva, bruixa!!!!!- exclamà ell.
-Oi tant, i que sàpiga senyora Pallarunga, a aquest rostit li falta sal!-contestà ella.

L´Alicia i el senyor Rodriguez es varen aixecar exaltats de la taula.

-Ja en tinc prou, però com s´atreveix?-es defensà l´Alicia.
-Enriqueta, anem -sentencià el senyor Rodriguez.
-I que sàpiga que aquesta camisa que porta és de molt mal gust, ni les gitanes se la posarien!-continuà l´Alicia.
-Doncs tu no te la podries pagar ni que treballessis deu anys seguits sens parar.-exclamà l´Enriqueta.
-Gitana, més que gitana!-cridà l´Alicia.
-Calli! Ja pot anar oblidant l´ascens i fins i tot el seu despatx. Demà mateix pot passar a recollir les seves coses. No toleraré aquest tracte amb la meva senyora -esbufegà el seny
or Rodriguez.
-Com s´atreveix a acomiadar la millor treballadora que té a l´empresa???-exclamà en Marcel.
-Calla Marcel! Fora de casa meva, impresentables!-ordenà l´Alicia.
-No cal que ens ho digui dos cops!-contestà en Blai Rodriguez.

I tan bon punt en Blai Rodriguez, director d´Empreses Rodriguez&Nuñez, digué això ell i l´Enriqueta Feixuc sortiren per la porta d´aquella casa. L´Alicia es quedà palplantada davant de l´entrada.

-Reina, em sap greu, però és que.......-murmurà en Marcel.

Se´l mirà amb cara de pomes agres i seguidament anà al dormitori. Aquella nit en Marcel va dormir al sofà.


Comentaris

  • M'hi he fixat...[Ofensiu]
    rnbonet | 10-11-2005 | Valoració: 9

    ...perquè estas a dalt meu, en la llista de "tots"... I he començat a llegir aquesta "cuina"... I ben cuinada que l'has feta, la història! Comença dolceta, dolceta...i va agafant to irònic -fins i tot dramàtic, si no fos per l'avís del títol-, deixant-nos amb un final previsible, encara que molt lògic...
    Apa, endavant!

  • Llibre | 23-09-2005

    Heheheheh....

    Una situació ben compromesa, la que fas viure a aquests pobres personatges.

    Està ben portada, la narració, i més perquè el títol "enganya" una mica. Fins que no comença la conversa entre l'Enriqueta i el Marcel, no se sap ben bé per on aniran els trets.

    Fins la propera!

    LLIBRE

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Rita

Rita

14 Relats

14 Comentaris

16493 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer un dia d'abril de 1987 en un hospital de Sant Cugat, població propera a Barcelona. Suposo que aquell fou un dels dies més feliços de la vida dels meus pares, a part d'anys després, el dia en el que va néixer el meu germà petit. Per mi, només fou el principi de la meva mort, l'entrada al món un món que des d'aquell dia, i per moltes raons, no se'm presentava fàcil.