Carta d'una amiga d'una amiga per l'Adriana

Estimada Adriana,

Hola Adri!!!(Si em permets que et digui Adri, evidentment)

Perdona el meu atreviment en anomenar-te així, però per mi sempre seràs l'Adri. Així és com et conec. Tu a mi, però, no em coneixes. No puc dir-te el meu nom, el fet és que mai n'he tingut de nom, simplement sóc "l'amiga d'una amiga teva". Et preguntaràs també per què no és la pròpia amiga la què t'escriu la carta, el perquè m'ho fa fer a mi. Jo et donaré la resposta a aquest dubte. La teva amiga, no s'atreveix a dir-te tot el què per ella signifiques i el què sempre has significat. No és que sigui tímida, però pensa que si les coses s'escriuen perden el seu valor afectiu, la seva força. Jo comparteixo aquesta opinió però també sóc partidaria que si no dius les coses algún dia o altre se les endú el vent...i aleshores qui les persegueix???? Si em permets de fer una comparació, això és el mateix que quan un globus s'escapa de les mans d'un nen que jugava amb ell. El globus s'enlaira cap a l'immensitat blava i el nen aixeca el nas, mig acluca els ulls, i es desfà en plors mentre tu intentes calmar-lo prometent-li la lluna.....Doncs és el mateix: les paraules i els sentiments viuen en nosaltres, però si mai els evoques desapareixen i només en queden petits rastres, reminiscències que l'ànima té tancades en un calaix. Però jo no vull que passi això, i per aquest motiu vull transcriure el què tantes vegades m'ha explicat entre café i café la teva amiga.

En un principi eres la Ribas, et coneixia de feia ja anys, havieu compartit estones a l'autocar, ereu conegudes, companyes de curs, d'edat i de seient d'autocar. Simplement això. Mai havieu compartit pupitres, o almenys que ella recordi. La seva memòria tampoc és d'allò més brillant, només té memòria per petites coses i de vegades es deixa allò més important. Té un cervell sel.lectiu, com ella mateixa sempre repeteix. Això no és del tot bo, perquè fa recordar inconscientment petits detalls que un sempre en desitja la desaparació...Més endavant, no sé què va ser, ella no creu en el destí, (però jo sí) va ser el destí el que us va unir. Les ànimes s'atreuen d'alguna manera i les vostres ho van fer, sense problemes. Heu viscut tants moments, tantes històries, tantes experiències...això sí que ho recorda, necessita recordar-ho perquè van ser uns dels millors moments de la seva vida, i sempre formaran part d'ella, mai s'escaparan perquè no ho permetrà. Simplement, ella m'ha manat que et digui que t'ESTIMA MOLT i que sempre hi serà, en els bons i mals moments (com ara el mateix discurs que fa un capellà en una església a un matrimoni que es vol casar), i que necessita que tu li donis aquella confiança que com l'aire que respirem, no en pot prescindir.
Gràcies per escoltar-me.