Jo mateixa des del teu punt de vista

El cel és ple de núvols, potser plourà però no s´acaba de decidir. Penses: "Ostres, quin xàfec caurà ara!", però als dos segons, els raigs del sol intenten obrir-se camí en aquest cel de colors indefinits.

Així són els teus cabells, Eleneta, imprecísos, vagues. A l´hivern, tan ocults, tan foscos. A la primavera, s´aclareixen, donant pas a un color safànoria, com dirien els valencians. Alguns et diuen: "Ets ben bé, pèl-roja!". Això t´agrada, t´afalaga: "Sí, és que el meu pare és pèl-roig...". L´estiu, deixa sempre el seu rastre en aquest quadre de colors, li ofereix un toc argentós, que és el que més t´agrada. Però la tardor arriba traïdora, i altre cop deixa anar la seva capa obscura que dóna pas al pinzell de l´hivern.
Sota aquest teixit indeterminat, guardià del teu cap, s´obre pas el front.
Una plana costeruda, ara ja fina, però que als primers anys de la teva adolescència presentava un aspecte aspre.
Les celles.
Negres com el carbó, molt poblades a causa del poc temps que hi dediques. La mare ja t´insisteix, però a tu, això no t´agrada. Les pinces, el gran enemic, el monstre cruel que et provoca dolor, patiment, que arrenca aquell borrissol entre cella i cella que tan t´agrada, que més a baix posen en perill les teves parpelles, guardaespatlles dels teus ulls.
Ulls menuts color torrat, que fa dos mesos, no paraven de vessar llàgrimes. Sobre dels ulls, que consideres tresors, amb aire oriental quan somrius, s´allarguen les pestanyes, com ventalls negres, que no deixen entrar cap intrús.
Les orelles, petites i rodanxones. Ja fan bé la seva funció, tot i estar foradades en les seves parts més tovetes. Voldries que ho estiguessin molt més, però la mare, com sempre, ho impedeix.
La part que més t´agrada de la teva cara és, indiscutiblement, el nas. No té res d´especial, però et fa gràcia. És llarg, esvelt, però també finíssim i punxegut. Et dóna personalitat. El que més et molesta és que hagi d´aguantar les ulleres, tems que algun dia neixi un bony que li faci perdre encant.
Una esplanada estreta fa de nexe entre els teus llavis seductors i carnosos, que els queda, encara, molt per besar. De vegades te´ls llepes, amb aquella llengua traïdora, la serp que més t'estimaries que no sortís del cau, perquè adquireixin un color més rogenc.

Te n´adones? No ets lletja... només et sents insegura...

Sembla que el sol ha vençut els núvols. No plourà. Somrius. Uns clotets es dibuixen en el teu rostre. Ets feliç. Així és com estàs més guapa.