Suicidi

Escrits sense sentit, paraules sense resposta, amor desenfrenat alhora que trist i desolador...Ja no sent res, el món es fongué en meitat del seu camí, allò que amb esperança va creure que recorria sense tenir en compte que no tot pot conservar-se...

Plors que mullen les flors, petites gotes que les tenyeixen... i enmig del no-res: eterna foscor. Tan eterna que es feu invisible als seus ulls, ulls de perdedor, de qui ja no té res perquè, realment, no vol res ni mostra esforç per aconseguir-ho.

Per què tanta por per alguna cosa que mai més podràs compendre¿?Per què patir¿?

No li diguis això, potser el seu instint animal el durà a suicidar-se: la mort com a màxim plaer, com a última pulsió a la què hom, inevitablement, ha de sotmetre's. Sense mesura, sense témer a res, lentament s'hi acosta. És ella; l'espera. L'ha esperat durant tots aquests mesos. Ara ja l'ha trobada. No se sent feliç, no experimenta ni la més mínima alegria....

Els seus braços l'acullen, s'endinsen en el més íntim, el més profund, allò que ni ell mateix fou capaç d'expressar. Dolor. Màxim dolor...i a la fi...el no-res.