Abans de la guerra...

Abans de la guerra, em passava hores i hores contemplant el rellotge de cucut que el pare tenia al despatxet de la fàbrica. No és que aquell rellotge fos especial, tenia una forma com de caseta, amb una porteta al mig, d´on a cada hora, en sortia un ocellet, de fusta, d´un color argentós i cantava alguna cosa així com: “piu-piu”.
Era de fusta, i les seves busques, primes però alhora robustes, avançaven lentament indicant el pas d´un temps que a mi se´m feia etern.

Mentre esperava que el pare acabés de redactar uns informes pels clients de la fàbrica, poques coses jo tenia a fer en aquell despatxet. No era gaire gran. Es trobava a dalt de tot de l´edifici. Les seves parets eren d´un color incialment blanc però que amb el decurs dels anys s´havia tornat groguenc a causa del fum del tabac.

Els prestatges de roure, plens de llibres, inundaven l´habitació de saviesa, i els quadres penjats a la paret, confirmaven el gran capital del meu pare. La taula on treballava, també de roure, no era gaire àmplia. A l´esquerra hi havia un tinter, on el pare sucava la punta de les seves plomes, gairebé totes regalades, i un calendari sempre endarrerit dos dies, ja que mai es recordava de desfullar-lo. A la dreta de la taula i amuntegats de qualsevol manera, hi havia els seus fulls més importants. La seva petita agenda, de cuir, desprenia una olor quasibé perceptible desde les escales que hi havia just davant de la porta del despatx.

Les escales eren com un cargol de marbre sense closca i conduïen, si tu ho volies, cap a la sala de les màquines, tot i que la majoria de vegades jo les utilitzava per sortir de la fàbrica. El meu germà i jo, en fèiem, de les escales, una verdadera pista d´esquí. No necessitàvem cap tipus de trineu ni esquís, el nostre paner lliscava de meravella per aquella pista recargolada. Normalment era el meu germà qui guanyava, ell era més escanyolit, i arribava sempre primer a la meta. La nostra meta era la porta de sortida que conduia al bosquet, tal i com anomenavem l’ immens i presumptuós prat que envoltava la fàbrica. Els seus arbres i matolls formaven un laberint inpenetrable per tots aquells que no s´ havien delectat pels seus racons anteriorment. El que més m´agradava del bosquet era la font. La font estava situada molt més lluny de la fàbrica, més aviat propera a la carretera. Era díficil arribar-hi, tot i que el meu germà i jo ho fèiem amb els ulls clucs. Els raigs d´aigua, blancs, pulcres, transparents que sortien de la boca d´aquell nen de pedra, convidaven a qualsevol, a acostar-hi el musell; d´això el meu germà i jo vam deduir el perquè del seu cos escardalenc.

No ens feia pena del tot ja que l´infant no estava sol. La remor dels cotxes, que circulaven per les carreteres, es podia sentir des d´aquell indret. L´eixam de carreteres que conduïen als altres pobles, feia la forma d´una aranya negra. Les seves vuit potes, llarguerudes i llardoses, a causa de l´escassa neteja que l´ajuntament del poble hi feia, conduïen a les viles del voltant. Moltes vegades, les havíem trepitjades amb el cotxe del pare, quan fèiem les nostres sortides diumengines, tot i que la que freqüentàvem més era la pota principal, com tots l´anomenavem, la que portava a Barcelona, ara vigilada pels grisos.