L' Anomalia

Un relat de: Rita

Vaig néixer un divendres deu de maig. Va ser un part tranquil, el pare no va haver d´empenyer gaire, jo vaig fer tota la feina. Vaig pesar 3kg justos, el metge va dir que era una criatura molt formosa. Però està clar, encara era verd, i a les coses, quan encara estan verdes, hom no els troba error.
Era el primer fill que els meus pares havien decidit tenir. Els va costar anys engendrar-me, però quan el meu pare, un dijous va tornar amb la notícia del seu embaràs, a la mare li va faltar temps per contar-ho a totes les seves amigues, en un tres i no res, ho va saber fins i tot la directora de l´empresa on treballava.Va donar-li festa perquè pogués tenir cura del seu marit, durant els mesos de gestació.
Fins aquí la cosa rutllava, tota la família era feliç, l´avi m´havia teixit uns peücs que feien conjunt amb la jaqueteta que m´havia fet el tiet Ernest, i fins i tot, l´àvia m´havia fet soci de l´equip de futbol local del poble. Però quan van haver de decidir el meu nom, la cosa va ser més difícil. Jo era un nen, dolç i bell, i segons el pare, m´esqueia el nom de Narcís. La mare en canvi, volia que em digués com el seu pare, Hércules, nom d´heroi, guerrer i fort. Al final, em varen posar Narcís, ja que segons el pare, ell tenia més dret a escollir el nom, ja que ell m´havia de portar a la panxa durant nou mesos.
Ho varen preparar tot per a la meva arribada: l´habitació rosa, llitet rosa, llençolets roses, peluixos roses, vaja, tot de color rosa, tal com toca quan ets un nen.
Vaig créixer amb normalitat, sense cap anomalia. M´agradava que el pare em cantés cançons i m´acotxés contra els seus pits flonjos, que m´alletaven, m´agradava que la mare m´assegués sobre la seva falda quan feien partits de futbol per la tele, cosa que al pare no li agradava gens ja que considerava que la mare volia convertir-me en una dona, és a dir, en una persona desendreçada i insensible.
Els anys passaren, i jo seguia vivint en aquell petit món quotidià i familiar, que la vida m´havia ofert.
Però aquell petit món, es va capgirar el dia en que el signes més evidents de la meva adolescència van començar a mostrar-se, sense cap vergonya, pel meu cos verd, immadur.........




El pare esclatà a plorar. La mare intentà calmar-lo tot el que va poder, però li va ser impossible. No parava de somicar. La metgessa se´ls mirà amb ulls tristos.

-No es preocupi senyor, el nen seguirà tenint la mateixa vida. El fet de que tingui aquesta petita anomalia no té per què afectar en absolut la seva rutina–la metgessa intentà calmar el meu pare.
- Que no li afectarà la rutina?-cridà la mare.-Però vostè què s´ha cregut, que em mamo el dit o què?
-No sí ja ho veia jo, ja que en Narcís no era un nen normal -digué entre gemecs el pare -Sempre li ha agradat molt el futbol, i miri que jo aquests dies ja veia que alguna cosa no rutllava, es mirava massa amb bons ulls el seu cosí....vostè ja m´entén.
-S´hi hauran d´anar acostumant, senyors Garriga…….
-Però es pot saber…..!!!! Com vol que m´hi vagi acostumant? –va dir cridant la mare.
-Tranquil.litzi´s senyora Garriga, el que no ha de fer és posar-se així. Hi ha associacions de nens malalts com el seu fill, ja els en donaré el nom. Allà veuran com no estan sols en aquest món, que com vostès hi ha més pares que pateixen.....
-Ai, no sap que content que em fa doctora, és que és tan dura aquesta situació... i pensar que era un nen normal....-altre cop el pare esclatà en plors.
-I ara també és un nen normal!-digué la mare.

Qui podia dir que un nen tan sa patiria la malaltia de la metamorfosi? No són molts els que pateixen aquesta malaltia. És una malaltia detectable únicament, quan el pacient experimenta els canvis que comporta l´adolescència. En mi no va ser diferent. Als 12 anys el meu cos va començar a canviar. Els meus pits es cobriren de pèls, com els de la mare, a la cara hi brotà un borrisol, que més endavant esdevindria barba, com la del pare, i el meu aparell reproductor, era com el de la mare......
Els metges em van fer moltes proves, per corroborar el que ja sabien, i van explicar als pares, que el seu fill Narcís, nascut un divendres deu de maig de 1987, tenia cara d´home i cos de dona, és a dir, que no podria tenir fills ja que el seu aparell reproductor era propiament femení, que tenia barba, i que al final acabaria internat en un manicomi, amb un diagnòstic de bogeria extrema per metamorfosi i que això, als 20 i tants anys li provocaria la mort....................



L´ Aina em suggerí de casar-nos. Ara que ella estava en estat, podíem formalitzar les coses. Vaig dir-li que sí sense pensar-m´ho dos cops. El 19 de juny ens vam casar i l´Aina esdevingué el meu home, o com es diu aquí, la meva dona. No vaig tornar a veure mai més els pares, tot i que sabia la sortida d´aquell món en què havia anat a parar, el meu món, el món on ara hi he format una nova família, i on els “malalts” de metamorfósis, som gent normal, gent del carrer....
Tot va començar quan em van diàgnosticar la malaltia; a partir d´aquell dia els plors es van convertir en una cosa quotidiana, de cada dia. El pare es passava les nits plorant, la mare, semblava absent, tanmateix conservava per mi un somriure. L´avi havia tornat a creure en Déu i resava sempre el rosari, l´àvia, ja no anava als partits del seu equip de futbol.......
Un dia la mare picà a la porta de la meva habitació.
-Narcís, puc passar?-va dir-me des de l´altre costat de la porta.
-És clar, passa mare.
Obrí la porta i s´assegué en una cadira. Sense embuts i amb una cara seriosa, m´explicà una història sense cap ni peus, la història que havia de conduir-me a la felicitat.
Un home, molt savi, i amb molts anys d´experiència (un bruixot), sabia com arribar al món dels metamorfoics, o com ell anomenava, al món humà. Segons la mare, allà seria feliç, però no els tornaria a veure més.
Per primer cop, vaig veure com dues llàgrimes ben grosses, rodolaven per les galtes aspres de la mare. Em mirà, em va fer un petó i em va dir que no em preocupés, que explicaria alguna mentida al pare, perquè no hagués de patir per mi mai més.
El dia de la trobada amb el vell bruixot, jo anava vestit amb una faldilla que m´havia fet el pare, que per cert detestava perquè em provocava picors a les meves cames peludes.
El bruixot em mirà, i rigué de la meva clara inexperiència. És clar, si jo hagués sabut que on visc ara el homes porten pantalons i camisa, igual que les dones en el meu país, m´hagués tret immediatament aquella faldilla tan ridícula. El vell bruixot era un home, delicat, sensible i senzill i amb uns pits caiguts, que devien haver alletat a més d´un infant.
No recordo res d´aquell viatge al món on visc ara, només sé que em vaig despertar a casa dels meus pares actuals a qui ara dec tantes coses....
Aleshores tenia 16 anys, ara tinc 27 anys……

Comentaris

  • molt original[Ofensiu]
    marco3434 | 05-09-2006

    Una idea es molt original. Enhorabona.

    Segueix escribint, ens agrada llegir-te

  • Una història divertida[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 23-09-2005 | Valoració: 8


    Una història divertida i crítica, molt imaginativa. M'ha agradat força.

    Només diria que potser podies haver-li tret més partit (en una segona revisió) i arrodonir un pèl el final, però la trobo realment fantàstica!

    Enhorabona.

    Sergi

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Rita

Rita

14 Relats

14 Comentaris

16488 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer un dia d'abril de 1987 en un hospital de Sant Cugat, població propera a Barcelona. Suposo que aquell fou un dels dies més feliços de la vida dels meus pares, a part d'anys després, el dia en el que va néixer el meu germà petit. Per mi, només fou el principi de la meva mort, l'entrada al món un món que des d'aquell dia, i per moltes raons, no se'm presentava fàcil.